i qui sap si demà, avui haurà fet història.

Ser o no ser princesa.

2010-10-12T14:41:00.008+02:00

La matemàtica precisió de la representació d’aquell somni plasmat en un paper en blanc i brut de color, la va dur a una forta reflexió, i una tal revolució d’idees que, d'ençà que arribà en aquell punt on veié l’horitzó encès, va deixar de pensar en els privilegis d’una princesa esperant el seu princep blau sorgit d’una transformació de granota. Vet aquí que em vingué demanant que li dibuixés aquell anhel foll i ple d’amor. Va ser aleshores quan, mentre jo em vaig disposar a dibuixar aquell somni, que per a mi no hi tenia cap importància, vaig anar afegint paraula en el dibuix, i veu a la narració de com seria la postvida d’aquella princesa. Al començament li vaig pintar la vida de color, d’un color viu i plè d’elements deliciosos, plena de flors i molts clavells, moltíssims, i també amb una varietat de sons amb el diversos cants dels ocells, una vida tranquil•la, i potser sense cap preocupació fora de to. Malgrat anaven passant els dies, aquella monotonia anava trencant la vida d’una princesa feliç. Ella se n'adonà que estava vivint sense un anhel en concret. Observà, i veié que aquell princep blau tant esperat no apareixia, i que aquella vida tant contemplativa no l’havia ni palpada. Notava com el temps i la pols es menjaven els llibres, i que la bústia es cruspia la correspondència. No escoltava el vent, ni la veu orfe de les cançons de guerra, ni el clam de la natura trepitjada pel ciment, ni el dolor dels oprimits. Un dia, havent sopat va pujar al dormitori, i recolzada a la finestra es va posar a mirar el cel, i fixament a la lluna. Veia com l’horitzó s’encenia per la contaminació llumínica de la ciutat comtal, i que per desort, cada dia, un estel moria arreu d’aquella llum tan forta. La lluna s’estava apagant per la punta de la C, i la seva cara s’entristia cada cop que aquella contaminació augmentava pel passotisme del mal govern. La princesa va decidir endinsar-se per aquells carrers de la ciutat podrida, desconeguts fins aleshores, i va deixar les poltrones de marbre. Va abandonar la vida privilegiada i encaminada a la supèrbia, i va odiar l’espera d’una granota que mai es convertiria en cap princep blau. Va llançar els seus mots orfes i buits d’esperances i d’incoherència al riu, i entre llàgrimes als ulls va allunyar-se de la muralla vigilada pels soldats armats amb armadures pesants i lloents, i va marxar corrent amb una pedra a la mà tancada amb un puny ple de ràbia, veient com la seva gent tant elegant no feria mai cap acció indispensable per salvar el món de la contaminació, del desgat i de la injustícia e hipocresia social.

- Doncs jo, quan sigui gran, també voldré ser una princesa que va corrent amb una pedra a la mà per salvar la lluna.

(Text recuperat del 20/07/2009)

Com un peix.

2010-06-18T02:00:00.003+02:00

Quan era petita experimentava la ciència a la pràctica. Una vegada m’havien regalat un peix d’aquests d’un color taronja lleig, i jo odiava aquell peix d’un color taronja lleig. Em feien ràbia que les botigues d’animals venguessin peixos perquè els tinguéssim a casa i els encasellessim dins d’una peixera. No els hi era més fàcil llençar-los al riu? Si realment els peixos és el que volen... La mida m’era igual, de la peixera, tan m’era que si era gran o petita, les parets de vidre transparent les tenia igual, però la questió és que el peix, envoltat de solitud, es moria sol. "Tothom en viure en total solitud, sense la realització de la societat, acaba morint, i morint SOL."
Just quan me’l van regalar, el vaig posar dins d’una peixera immensa que els meus pares s’havien comprat just quan encara viviem en aquell poble del Vallès, però ni la companyia d’altres peixos, ni de plantes, ni de pedretes de colors, ni de figuretes que de tant en tant jo anava tirant per animar el personal de peixos, canviaven l’expressió d’aquella cara de peix trist d’un color taronja lleig. Em passava estones mirant com els peixos es bellugaven amunt i avall, sense un destí fix, ni una senda per fer la fita, no tenien motivació per res. Vaja, uns conformistes. Mostraven una total ignorància per la decoració que jo anava fent a la peixera. Ignoraven la meva veu quan a voltes passejava per la sala i jo cantava. Em feien llàstima, en el fons em feien llàstima. Quan em cansava que els peixos m’ignoressin, donava un cop al vidre de la peixera i ells, nerviosíssims, començaven a nadar a tota merda, a contracorrent, aleshores jo reia i els hi deia; - Ja us està bé, per ignorar-me!
La mare em deia que no piqués al vidre, que algun dia m’enduria un ensurt i l’acabaria trencant. Jo li deia que el vidre era més fort que el meu copet de no res, i ella girava cua i se’n tornava a fer la seva, fent un no seguit amb el cap. Quan tornava de l’escola, anava flipadíssima a veure el trist peix d’un color taronja lleig, per veure si havia canviat l’actitud, i jo agafava el pot de menjar, que feia una mala olor flipant, i li tirava uns pessics d’aquell menjar tant rar. Sempre m’havien de cridar l’atenció perquè no em passés amb el menjar, em deien que vigilés, que un dia els acabaria empatxant i els acabaria matant. Això em va fer agafar una certa precaució amb el meu ser aventurer, i vaig deixar els pobres peixos, incluint el peix de color taronja lleig, un dia sense menjar. Encara me’n recordo que un dia, després de sopar, em vaig disposar a jugar amb el peix d’un color taronja i lleig. És el que per moments em cridava més l’atenció. Potser era pel color, o perquè me l’havien regalat uns amics del pare, no ho sé. La questió és que jo anava posant el dit a l’aigua, amb moltíssima precaució perquè el peix no me’l menjés. Avorrit peix! Ell ni es movia, com aquell qui diu, s’apalancava. Que innocenta que era, el peix passava de mi, del meu dit i dels meus jocs pesats, però jo insistia a mort. De sobte, jo ja cansada amb un braç aguantant-me el cap i amb l’altra mà anar posant el dit a la peixera, de manera polsativa, tot seguint el batec del cor, el meu germà em va venir per darrera i em va picar la mà. De sobte la meva mà, que cansada d’anar seguint el compàs rítmic, es va enfonsar a la peixera, i jo, desesperada em vaig espantar moltíssim. La vaig treure rapidíssima, la mà, i tota mullada era horrible. El peix aleshores, si que jugava, però atemorit es va amagar a darrera d’una de les tantes figuretes que li havia tirat, i s’escapava per por de que no l’agafés. Que ruc. Fatigada ja, del peix i del seu passotisme, la seva existència va acabar amb les meves ganes d’experimentar la ciència a la pràctica. A partir d’aquell dia, que el simple peix de color taronja lleig de peixera em va demostrar que era un poruc davant la multitud, el vaig ignorar. Li vaig dir que n’aprengués de ser valent, que donés la cara, i que deixés de ser un animal gregari, com la resta del ramat, que la única cosa que estava fent era seguir els seus companys i no deixar-se endur pel pròpi equilibri. Feia el que veia fer. Al cap de tres dies, vaig anar a veure el dròpol de peix, i ja s’havia mort. Cert, m’havia fet una certa llàstima en veure’l de cap per dalt, i tota la panxa a l’exterior. Vaig recular i vaig pensar que tot havia sigut culpa de la solitud que l’havia estat banyant durant tots aquells dies que jo havia disposat a ignorar-lo. Tenia solitud, però el meu caliu de fer-lo empipar, de donar-li menjar o d’amargar-li l’existència, per ell, havia sigut companyia... Jo era petita, innocent i amb ganes de que un simple animal em fes cas. Mai m’havien deixat tenir un gos, que segur que m’hagués fet més cas que un simple peix d’un color taronja lleig i de peixera. Segur que l’hagués dut a les muntanyes, i li hagués explicat els mil camins per on passaven les llebres. Però vaig arribar a la conclusió que era el maleit peix que era un pèssim. Al cap i a la fi, nosaltres som animals, potser més civilitzats però ho som. Fa cosa d’x temps vaig tornar a trencar amb una mateixa relació que havia tingut amb el peix d’un color taronja lleig. Em sembla que al llarg de l’existència, tots hem trencat amb relacions de peixos d’un color taronja lleig. Són d’aquelles relacions estàtiques, que vas dialogant a través d’un vidre transparent, i el missatge es va perdent i a mesura que vas cridant més i més, per vèncer aquell vidre, la teva veu es va empetitint i es torna muda. Es cansa, i on les inquietuts del peix són nul·les, i les teves àncies d’evolucionar cap a la passa del saber i de l’autoaprenentatge es van apagant per la miserable companyia sòlida. Al cap i a la fi, al pas del temps, he entés que si realment no llencen els peixos al riu, i els venen és perquè a cada cuc li toca el seu forat, és a dir, ben mirat sembla que alguns neixen per estar destinats a no mobilitzar-se d’on els han col·locat.

Des d’aquell dia, sempre he odiat els peixos d’un color taronja LLEIG!

I si avui pots imaginar-ho, demà ho farem realitat!

2009-08-28T19:15:00.008+02:00

Havien abandonat la paraula, i només basaven la raó amb fets i privilegis. La sala era plena d'equilibris basats en la supervivència de la dona, però ells, aquells masclistes purs, ens assenyalaven i ens apuntaven com animals salvatges, amb ganes d'exterminar-nos. Ens anaven agafant d'una amb una, sense compassió, fins que la minoria absorbia la solitud de les només cinc dones que quedàvem engabiades i vigilades sota el control de l'home i d'aquell dit poderós controlat per les ordres del propi ser.
No sabíem amb què ens trobaríem darrera d'aquella porta on anaven desapareixent una companya darrera l'altra, però les intenses llàgrimes que desprenien les dèbils en creuar la frontera, em feien agafar una explícita por incoherent en mi.
No va ser fins aleshores quan un dels torturadors em va agafar pel braç bruscament, i em va fer alçar del terra. Sense cap paraula d'intermedi, em va empènyer directe a la porta, i de sobte vaig entrar en una sala blanca, on hi havia una taula al mig i una llum amb una bombeta mig consumida pel temps. Hi havia dues cadires encarades a la taula, una davant de l'altra. Vaig observar la sala, i vaig veure que hi havia una altra porta, però aquesta era metàl·lica. Hi havia una sòlida finestra quadrada i enreixada que fortalitzava encara més la sala.
Estava espantada. No tenia la remota idea quin era el delicte coherent pel qual jo estava allí. El meu cap no parava de buscar un argument dels meus actes passats. M'havien detingut per repartir papers amb poemes de guerra? Per pujar al balcó de la Catedral i deixar que el propi vent escampes els petits papers on enviava el missatge per a la concentració contra el masclisme?
-¡Sientate!
El meu jo es va despertar. De sobte vaig alçar la mirada, i amb fúria vaig mirar-lo.
-¡ Te he dicho que te sientes!
Vaig com mig ignorar les seves paraules dictadores, i vaig fer un gest d'espatlles, mostrant un cert pasotisme envers els mots. Vaig avançar una passa dubtosa, i vaig allargar el braç per agafar la cadira i seure-hi.
Vaig seure, però havia guanyat un minut de desobediència d'ençà que ell m'havia manat.
Al seure vaig observar el lloc des de la perspectiva d'on estava asseguda. Ell va fer un fort i sec cop a la taula amb el palmell de la mà. S'havia fet mal. Però el cabró va dissimular traient uns mots de fúria per la boca. Jo no obria boca. Només me'l mirava. Seria. Amb ràbia. De sobte, es treié una pistola de la butxaca. Una certa suor em va recórrer per tot el cos, i vaig haver d'empassar saliva. La va deixar reposar sobre la taula, i se l'anava mirant tot rient. De sobte vaig apartar la vista de la pistola, fent-me forta a mi mateixa.
-¿Tú no lloras?
Me'l vaig mirar, i li vaig alçar una cella.
-¿ Llorar?
-¡Sí coño, llorar!
-No.
-¿No te avergüenzas de tus actos?
-No.
-Sois mujeres, solo mujeres.
Me'l vaig mirar, i li vaig clavar una bala entre les seves pupil·les.
-¿No dices nada?
-Soy persona ante todo.
L'individu es va posar a riure, i de sobte va escurçar aquell riure hipòcrita i va callar. Seriosament s'assegué davant meu, i es guardà la pistola.
-¿Crees en Dios?
A que venia aquesta pregunta? Em va descol·locar de nou. Massa incògnita tot plegat. L'home m'insistia amb la mirada.
-¿Crees en Dios o no?
- Creo en lo que veo. Des de que era pequeña mi padre me enseño a vivir de lo que veía, de creerme en lo que tocaba i de sentir de mi misma. Así, yo, aprendí a vivir. A no anular a la gente por sus ideales, a no pisar a la hormiga que no traía comida en su hueco, sino que, a medida que yo iba queriendo a los débiles más fuerte era yo en mi misma.
- ¿Y todo esto te lo enseñó tu padre?
- Mi padre fue quien me cogió de la mano cuando yo vi la luz de la vida. A partir de aquel día fue él quien me dijo que era la vida, i que solo yo podría comprobarlo si la vivía día tras día. Y desde entonces he aprendido a luchar por mi, por las injusticias, por mis derechos y por los de los oprimidos. He aprendido a querer a la gente más pobre, y a odiar a los ricos por su egoísmo.
De sobte, ell, es va entristir. Notava un buit dins d’ell, un núvol negre que l'envoltava, i notava com aquest núvol li plovia una pluja de delictes.
- A mi nadie me ha enseñado que es la vida. Yo he heredado mi trabajo, he heredado el odio de mi familia, y... sin tener derecho a voto, me he conformado con todo esto.
- ¡Porque tu has querido!
- ¡No! Yo nunca he tenido un padre que me dijera como era la vida, a mi nadie me ha avisado de que era tan injusta.
- No tienes que tener un padre ni una madre para que te adviertan de la existencia. A mi, mi padre me presento la vida, yo he decidido mi camino, mi libertad i mis derechos. Mi madre me dibujo solo una sonrisa para que no perdiera la esperanza, y con solo todo esto estoy agradecida de mis padres.
- ¡Que suerte tienes! Luego no se porque te metes en líos...
- Lucho por un mundo mejor y por unos minutos más próximo a la libertad, yo, no sé porque eres un opresor de derechos obvios, cuando tu podrías estar con tu familia y sacarte un beneficio de tu vida.
- No se como aun tienes valor de hablarle a una persona como yo.
- Porque eres persona. Eres débil, y estas marcado por el cegismo de la sociedad, y solo serás libre si sales de la rutina hereditaria.
- Tienes razón, solo soy cartón mojado.

Em va deixar sortir d’aquella sala asfixiant, i quan s’estava a punt de tancar la porta vaig mirar endins la foscor, i vaig veure el deshonor que ell havia tingut envers la vida. El món se li havia caigut a sobre, com una esllevitzada sobre la via del tren, i sense més pensar-mo vaig allargar-li la mà entre aquella petita obertura que feia la porta abans de tancar-se del tot. Ell va allargar la seva, i ens varem donar la mà, com a reconciliació de la conversa que li havia ajudat a reflexionar sobre el seu passat patriarcal i marcat per la família.

- Un ocell més en el vol del cel blau – vaig pensar, tot marxant caminant cap a la victòria llibertària.

L'orgull d'un blau.

2009-06-26T01:59:00.002+02:00

Em tempta aquest hivernacle, m’atrau, em provoca, m’insita, però, puf! no hi arribo, no el puc tocar. M’esforço, però la tremolor del braç desprèn massa força compulsiva, massa excés de forces rítmiques que es mouen involuntaries, i de cop, ocasiona una rampa i cau.
Allargo la mà, però mai aconsegueixo tocar-lo. Potser és l'efecte que fa la transparència, potser la meva mà està a dins d'ell i no noto la diferència de l'exterior a l'interior. Potser la meva mà és freda, i alhora transparent, quasi invisible, i al entrar a dins si troba bé, amb la seva escalfor quotidiana. Amb la seva estància. Sembla com el sol, o bé, com la potència de l'univers, un infinit inestàtic. O com el cel esplèndid, com un infinit blau, i sense límit ni línies blanques amb una senyal d'stop.
Blau com la seva mirada. Una mirada tendre i rellevant, genial. Però no em conformo amb la seva mirada amb aquell toc d'un blau tranquil, sinó, que el seu somriure és la clau que obra el pany de la porta que queda entre oberta i te’n camina al jardí dels somnis. El jardí que et porta a tocar el cel amb les dues mans esteses, amb els dits tibats amb ganes d'agafar totes les partícules d'aire.
Segueixo allargant la mà, però no arribo a tocar-lo. Perquè?
Acoto el cap, i miro el terra. És marró, i estic envoltada de terrossos de fang, que són similars al meu color d’ulls, i potser, hi tenim alguna semblança llunyana, i també envoltada d’un toc de flors que m'han separat amb el solstici d'estiu, i també hi corren animalons, i insectes amb una finalitat paral·lela.
Intento tornar a encaminar la mirada cap al immens cel que m'atrau com la seva mirada, però aquest cop m’és impossible. El sol està al meu nord, i m'il•lumina i m'esborra la mirada. Tanco els ulls. Penso. Reflexiono. Lluito?
Aixeco el cap, obro els ulls. I si, aquest cop lluito. Aixeco els punys, obro les mans, estenc els dits i palpo les mil·lèsimes de segons que sacseja el temps i mou l'aire i noto com el vent fa repicar els meus cabells a la cara. La seva mirada encesa em mira. La responc amb un to marró. El seu blau del cel, i el meu marró del terra s’encaren. Es planten cara. I l'explosió de la revolució dels dos colors fan l'unió.

Torno a aixecar la mirada, i en aquest precis instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar que res no m’espanta.

qui parla del temps?

2009-06-17T19:48:00.006+02:00

El temps ja no era el que havia sigut. Me'n estava adonant mentre que estava estenent la roba a baix al jardí. La primavera havia passat com si res, mai vista, com aquell qui diu, i quasi bé, ni l'havia palpada amb els gotims de la nostàlgia. Les flors marcaven el canvi d'aquest temps tant fugaç. Estaven com mig seques, o almenys ho feien veure, i ni amb aigua les ajudava a créixer de nou. Els ocells cantaven amb la veu ja fatigada, com afònica, i el vent ja no feia aquelles onades amb la barreja d'un aire calent i a voltes fred, per poder ocasionar-te entre tu mateix un petit calfred agradable. Sinó que, el vent era sempre el mateix, era monòton com si sol, i això ja cansava. La humitat aquest cop però, sortia de cada punta de la casa. Mai vista. La trobava fins i tot a sota de cada branca morta, d'una fulla qualsevol. I aquest neguit inconscient descontrolat per aquest canvi de temps tant brusc, no em deixava dormir a les nits.
Vaig sentir tocar la una al campanar del poble. Conscient em vaig aixecar, em vaig vestir i vaig sortir al carrer. La nit era calorosa, i ja començaven a volar els ratpenats. Vaig girar el cap cap a la dreta, mirant si hi havia algú per aquell carrer mig fosc que portava cap al centre del poble, i no, efectivament el carrer estava mort d'ànima. Vaig girar doncs, el cap cap a l'esquerra, mirant cap a les vinyes verdes que envoltaven el poble i que feien aquell final del carrer on havia passat tantes estones jugant a la meva infància, i només en aquell horitzó fosc permeneixien les llums del poble veí en vida.
Així doncs, vaig agafar l'iniciativa per enfilar-me per aquell carrer de pedres, i seguir la lluna plena d'aquella nova nit. Vaig resseguir cada racó on havíem consumit les nostres mil nits de llunes, les mil nits amb aquell somriure permanent en les nostres cares.
En arribar el lloc dels millors punts febles nostàlgics, vaig haver de fer un reset en el meu pensament, per reflexionar si aquella acció d'aixecar-me del llit i resseguir el poble del nostre passat havia sigut adient, o m'hauria sigut millor ignorar les campanades i seguir dormint.
De fet, vaig voler donar volta a la lluna, i pensar que si estava en aquell indret havia sigut perquè en el punt clau que havia decidit aixecar-me del llit havia sigut per una bona raó. Així doncs, el pitjor va ser trobar-me davant d'aquell camp verd, on havíem contemplat les nits d'estiu i les pluges d'estrelles, perquè aquell camp verd ja no era un camp verd, sinó que tot el record d'aquella terra estava enterrada sota el ciment, sota l'especulació del capital, sota el acontentament del govern del poble que havia decidit tapar l'abonament de la terra per un benefici polític i egoista.
No em vaig poder contenir les llàgrimes, i enfurismada vaig voler anar a veure si encara quedava algun racó verge. L'especulació els havia ocupat tots. Eren minoria els que se'n salvaven del tap de plata. Me'n vaig entornar cap a casa, de cara al vent i d'esquena el poble. El poble estava matant el poble. El polític estava matant la supervivència del ciutadà, i l'egoisme i el privilegi estava matant l'iniciativa popular, i només al cap davant de tot això, només hi ha un culpable.

Ara miro el cel, i palpo el temps. Ara entenc el vent, i les onades d'aires fred i calent. Ara entenc l'antidiplomàcia d'aquest govern. El poble salvarà el poble fins que arribi el dia que el propi govern doni la confiança popular. Però aquest dia no serà demà, ni d'aquí tres anys. Serà amb la lluita continua als carrers, serà quan els ulls orbs ignorants es despertin i observin el que fa el poder amb el seu passat, i amb el seu present i imaginant com serà el seu futur, serà quan tots cridem contra el vent, per l'especulació dels continents i del capital, pel ciment que tapa les arrels d'un poble, d'una nació, d'una cultura i d'una llengua.

Mulla't.

2009-04-19T19:25:00.008+02:00

Aquella tarda de pluja, amb la perspectiva finestral, vaig palpar els gotims del temps i vaig sentir que ens plorava i s’enyorava d’unes arrels, que ara, s’expandien i es difuminaven entre la multitud de cultures. Al vidre de la finestra, com sempre, quedaven marcades les gotes que xocaven amb passió i sense compassió contra els vidres sòlids i transparents, que gràcies a ells, potser cada dia arribava a veure la realitat del temps sense haver d’aixecar-me del llit. Des de l’interior oposant-me a l’exterior del vidre, jugava amb la permanència temporal de les gotes que quedaven, per segons, estables fins que venia una gotassa més grossa i l’envestia avall. Amb el dit, anava resseguint el camí de la gota que havia estat desocupada del seu lloc temporal. Hi havia gotes que trobaven el camí més aviat que d’altres, però em vaig suposar que aquest coneixement tot depenia de l’empenta que li donaven a la vida, a la pobre gota innocent. Vaig quedar parada. No sabia que una gota des de que naixia, fes tant recorregut fins trobar-se amb un conjunt de gotes, que suposadament, serien familiars, o si més no, això m’havia agradat creurem. Però, a través del vidre transparent i sòlid, vaig veure que no només corrien les gotes, que no només quedaven establertes a un cert lloc temporalment i que venia algú superior i les desocupava per segons. Sinó què, vaig veure que a través de l’interior i exterioritzant-me, vaig descobrir a l’ésser. Un individu poderós però alhora pobre i nu. Un dia com aquell de pluja, l’ésser anava complementat amb un objecte que s’havia de sostenir amb la mà per no mullar-se el cos, el paraigües, i vaig pensar que era un gran invent. Vaig veure l’essència de la diversitat de persones gràcies aquest fabulós invent, i a sota d’aquest, s’amagava una personalitat hipòcrita o no, salvatge o no, i si més no, personal o imitada. De fet, el vaig comparar l'ésser com la simple gota que es desprenia del cel, i vaig veure que tenien una pura semblança, si més no, li vaig trobar. L’ésser, apareixia d’una turmenta entre la unió de dos cossos, igual que la gota, apareixia arreu de la unió d’una turmenta generada per dos núvols. De fet, el camí des de que eren llençats al món era el mateix. L’ésser camina i busca camins per cercar una família, és a dir, una vida. La gota lo mateix, cercava camins fins que trobava la resta de les gotes en estat líquides, per donar vida. L’ésser viu per activa i la gota per passiva, però la semblança hi era. Vaig voler percebre aquest món on jo havia estat amagada darrera d’aquella finestra esquitxada per les gotes del temps, i exterioritzant-me al món vaig descobrir que darrere de cada perfum de l’ésser actiu, també s’hi guarda un record, i un enyor d’unes arrels.

Com un puny.

2009-03-19T19:31:00.008+01:00

La volta de la vida ens promou el pensament, fa renéixer un idea nova i prova de travessar l’eix substituint l’autopista. Acaba canviant el vehicle per l’avió, i se’n dins en un mar de núvols, sotmesos per fils invisibles que creen una política absolutament llibertaria, utilitzant el l’ema de: “llibertat com a dret de l’ésser”. Però ningú dependrà d’estar sotmès a la jerarquia, òbviament la llibertat obtindrà l’absoluta força per trencar amb les classes, i no hi haurà patriarcat, ni esclaus, ni revenges, ni fòbies i ni xenofòbies. La paraula justícia-injustícia doncs, quedarà obviament al vent, ja que, la paraula justícia és completament inventada i per tant, és nefàst poder-la aceptar. La teràpia del riure, però, serà aplicada a tot ésser que es senti reprimit per la pròpia llibertat, per no saber el límit i el no límit, d'ella. Tindrem la nescesitat d'amor, i la més sublim esperançar com a ésser amb llibertat també d'amor. I no existirà la solitud, perquè la cultura unirà el perfum de cada ésser, què serà l’única essència que els farà ésser diferent de qualsevol ésser igual. L'individu serà la lletra, i junts farem la paraula. Ens llegiran els núvols i el cel, i qui sap si el sol ens comprendrà, però el temps ens plourà, i seran llàgrimes fresques i dolces, floriran millor que mai les roses, per rependrens en la memòria que darrere de cada cançó hi ha un record.

Dosis de Natura.

2009-02-09T21:59:00.005+01:00

Immortalitat, banya'm.

2009-01-16T23:27:00.008+01:00

Començo aquí i ara, amb una tassa d'herbetes d’eucaliptus. Ahir em vaig adonar que avui no podria pas explicar el que estava sentint, mentre pensava d'abandonar la idea d'explicar l'impactant situació avui. Potser és que les paraules de vegades han de fer silenci i pintar-les de color blanc, però sense oblit. Vull dir, potser ara mateix hauria d'abandonar aquesta pàgina de Word, perquè crec que no seré capaç d'utilitzar les milions de paraules per descriure la meva immortalitat viscuda.

Em trobava caminant per damunt d'un pont, d'aquests que passen per sobre la carretera i veus com per sota dels teus peus van circulant els cotxes amunt i avall, sense cap instint d'aturar-se per seguir el rumb marcat pel propi camí de cadascú. Em vaig parar al mig del pont i vaig mirar a l'horitzó. De fet, només hi veia llums blanques que m'enfocaven la cara i em feien disturcionar la vista, però també veia aquelles llums vermelles dels cotxes que passaven de llarg, i que quan ja eren ben lluny, el color vermell es difuminava i feia que el veies burrós, però òbviament aquests cotxes seguien el seu camí marcat.
La vista se'm va aturar mirant l'horitzó, les llums feien una barreja entre blanques i vermelles i de sobte vaig notar que jo no tenia un camí marcat, que jo ja no era com aquella multitud de cotxes que circulaven amb un camí marcat, amb un objectiu fix, amb un que per seguir la frase. Notava i més que mai que ja no tenia aquella llum blanca que m'il·luminava el camí, ni la llum vermella que em feia reivindicar la revolució que estava vivint en aquells mesos, dies, hores, minuts i segons de l'any.
Jo ja havia viscut una revolució, aquells dies d'il·luminats s'havien acabat. Em va vèncer la desesperació del vermell. Em vaig consumir en un sol cos. De sobte vaig tornar a mirar l'horitzó i el vaig veure completament burrós. El curs del riu havia començat, i això no m'agradava gens. La mirada es va aigualir, i de sobte va despendre una llàgrima calenta i salada que va baixar pendent avall amb molta presa, moltíssima. Per dins aquesta llàgrima era vermella de sang, per inundar un infern congelat. La desesperació de l'aigua salada era forta, tant que no es podia ni controlar. No vaig treure cap mocador per assecar-me la derrota, sinó, amb el vent que corria sobre en aquell pont i que em feia volar, ara ja només a mi, els cabells, em va anar eixugant la immortalitat de la llàgrima i em va fer centrar de nou la mirada en aquell horitzó.
Em vaig situar just davant dels cotxes que venien de cara. Va passar un camió, i em va semblar com si m'hagués d’envestir amb la potència de la marxa. Em vaig acollonir tan que em vaig agafar fort a la barana mirant just al front dels cotxes que em venien de cara, mentre el vent congelat em feia voleiar la punta de la bufanda i la punta dels cabells em repicava a la cara. Va passar de nou un altre camió i vaig pensar;
- Ara si que aquest trencarà el pont en mil trossets i se'm endurà ruïnes avall, com un allau descontrolat.
Però no, no vaig tenir aquesta sort. El camió va deixar anar un vent potent que va xocar contra mi i em va fer tirar enrere (només era psicològic la retirada enrere) i em va fer reaccionar davant la immortalitat d'aquell vent potent sobre la meva vida.
Em vaig sentir immortal, la sensació de veure que un camió està a punt d’envestir el pont en el qual t'aguantes i de veure en pocs moments la teva vida, en trossets de mil llàgrimes, és impotent i sobretot sobrenatural. De debò, em veia el camió a sobre i jo atemoritzada de no poder veure mai més els meus i això em va fer reaccionar.

Ara em trobo aquí, amb la tassa d'herbetes d'eucaliptus consumida, de nou sense cap camí, ni un objectiu, ni un destí. No crec amb el destí però sí amb les casualitats. De fet, admiro a les casualitats no buscades, està aquí el kit de la casualitat, que no la busquis sinó que el vent t'he les porti, o que la fragància del teu perfum de la crema de cada matí et porti de nou a la revolució del que fa la casualitat. Però ara no tinc un camí. Valoro potser ara mateix el nihilisme, però només per ara mateix.

Be water my friend!.

2009-01-11T14:46:00.003+01:00

Dins d'una mirada
cent vuitanta-tres partícules d'un silenci,
ploren.
Les llàgrimes,
dues-centes quinze gotes
fan el mateix recorregut cada nit.
Reseguint el temps
esnob.
Al mateix instant
recorda les nits d'orgasmes i poesia,
i rebrota l'esperança
d'una mirada a través de l'objectiu
que refarà la idea d'una vida de malparits.

Nord perdut,
i Sud guanyat.
Què més vull?
Em preguntu tota indignada,
però sé que he guanyat un Sud
d'on aquest ara hi neva.
De nou Amèfrica m'espera,
potser amb un regust fresc,
però m'espera
per fer la revolta racional.

No dormiré d'esquena a terra,
sinó de costat.
I estaré alerta per recuperar cada somni perdut,
vigilant sobretot
que aquest no sigui robat d'algú amb molta fortuna.

Sé sabent que sóc capaç de pensar
que potser ara l'oceà pot parla pels cecs.
De revolta d'onades
d'aires freds i calents.
Sé sabent que sóc capaç de sentir
que ara sóc jo l'onada d'aire fred
i que potser mai em tornarà a recobrir
l'onada d'aire calent.

Per tant,
vull pensar que sóc aigua
i viatjo com l'onada.
Gràcies vent,
per fer-me sentir la llibertat.

Sóc llibertat. Llibertat. Llibertat.

Tu davant i jo darrere.

2009-01-05T00:17:00.009+01:00

No esperava retrobar una fotografia on ens trobàvem tu i jo pujats en un cavall, de debò el cavall, vull dir que, no és un d'aquests de joguina, sinó un cavall amb ànima. A veure, no vull dir que a una joguina no li puguis trobar la seva ànima amagada, però és això el que vull dir, un cavall dels que té vida. Tu davant i jo darrere. Tu amb un esperit com el d'en Lucky Luck, te'n recordes? De petits sempre me'l feies tragar, t'agradava això de ser un vaquer, i capturar els esquirols, com els Dalton. I portar un gos de companyia. I fer mil voltes pel Far West, anant sempre acompanyat de l'esperança i la valentia a seguir dia a dia. I jo a darrere, potser és que sempre em feies ser el teu Guardaespatlles, o alguna cosa per l'estil, però de fet sempre jo cedia a ser-ho, sí, me'n recordo que sempre em queixava perquè això era la màxima injustícia que em va costar la meva vida d’infància. Però com que volia jugar amb tu, doncs acceptava totes les condicions que em posaves per jugar. No eres mala persona, de debò, només com a germà gran t’agradava manar, i quan ens enfadàvem sempre em deies que tu em manaves a mi després dels papes, perquè tu eres i ets més gran que jo. I jo sempre em revoltava amb ràbia dient-te que per només dos anys eres més gran que jo, i m’indignava a mort perquè per només dos miserables anys m’havies de manar, tot i que no em deixava m'acabaves manant, de debò. Ben mirat, des del meu punt de vista d’ara mateix, no era pas un guardaespatlles sinó que era un gosset, d’aquells afamats, darrere l’amo. Que trist...! Pujats en aquell cavall recorríem l’estable i tu intentaves aguantar l’equilibri mig equilibrat. Jo amorrada a tu per intentar guardar aquell equilibri, et fregava amb les galtes l'esquena. El cavall avalotat es va accelerar sol, i tu vas intentar ser un Cow Boy de veritat, d’aquests dels bons, de debò. Jo amb la por al cos em vaig agafar tant fort com vaig poder a la teva cintura primeta, i vaig tancar els ulls. Em vaig deixar enduu per la teva confiança a poder intentar controlar el cavall. La gent que ens veia estava al·lucinant. Per mi que no es podien arribar a creure amb el que estaven veient, uns germans sols sobre un cavall i el nen intentant controlar un cavall mig boig, per salvar la vida de la seva germana i la d’ell mateixi. No vull ser egoista, però em sembla que la gent és preocupava més per a mi, que tenia els ulls tancats, que no pas el súper heroi que m’estava salvant la vida, de debò. Bé, crec què és preocupaven pels dos, perquè els dos érem petits, però a mi em veien amb cara de pometes desfetes i cada vegada com que tancava més fort els ulls veien que patia, de debò. Total, que ell, el meu heroi d’infància va acabar dominant el cavall. Vaig obrir els ulls, com suposant-me que ja havia passat el perill. Ell amb cara de satisfacció estava mig somrient, i jo el vaig agafar com vaig poder per les espatlles, perquè clar, amb aquell abric era casi impossible moures massa, quedava com un espantaocells, mig encarcarada allí dins, i quan vaig tenir-lo ben subjecte el vaig besar a la galta. Si us he de dir la veritat, no ens agradava el tema de “fer petons”. Ens tocava bastant la moral quan havíem de fer aquells dos petons que no són petons, sinó que són dos cops de galta. Però de fet, aquell petó que li vaig fer si que era un petó. Ell em va mirar com mig avergonyit, però s’havia que se’l mereixia. Potser aquella nit va ser la nit més feliç de la meva infància, no creia amb els prínceps però ara sí amb els herois. Sabia que a casa tenia un heroi, el meu germà. Sabia que ho era. Me’l estimava. Encara que les petites batalletes sempre les teníem, i ell sempre utilitzava el mateix atac de batalla el "came-came-aah" era típic d'ell utilitzar contra mi els atacs d'en Goku. Més que res perquè es pensava que era Goku2 o algo per l'estil, de debò. Aquella mateixa nit vaig somiar que empreníem un viatge cap a València amb aquell cavall. Jo i ell sols. Encara recordo com era el somni, tot començava que ja ens trobàvem pels carrers de València, sabeu aquells carrers antics que el terra són fets de pedres i que ara quan passa un cotxe sembla que la roda hagui de petar, pel soroll que fa, doncs aquests mateixos. Anàvem per aquells carrers que abans no eren tant de plata com ara, però que sí, que tenien un toc de metall acollonant, de debò. Hòsti, recordo per sobre algun nom d’aquells carrers de València, com el carrer de la Pau o el de Cavallers i també recordo que era el dia 25 d’abril, el dia de València. Bua, acollonant, hi havia un esperit reivindicatiu increïble, de debò, pels carrers sonava música, i la gent recitava poemes a dalt d’una mena de pòdium, on aquells poemes banyaven els carrers de veus. Jo i el meu germà vèiem tot això com si anéssim amb un trenet turístic, miràvem les coses d’una perspectiva acollonant, de debò. Semblava com si fos sobrenatural aquell somni, en serio. Veiem els diferents accents de parla catalana de la gent que s'havia reunit aquell dia a València, eren de diferentes contrades d'arreu del principat. Unes amb un accent Barcelonès del barri de Sans, d’altres de la part de Mallorca, amb aquell accent que mola tant i que a voltes costa d’entendre, també hi havia l’accent de les contrades de Lleida, i sobretot gent valenciana a punta pala, de debò, era increïble. València era poeta, els carrers hi havia paraules escrites a les parets, no totes eren poesia, sinó que barrejava l’art amb la poesia, però de fet em va fascinar la idea d’un poble poeta, genial. Els poetes feien parlar València a les nits, gràcies a les pintades de les parets. S’hi respirava olor de tarongers i cap al tard una olor de fems i com a ciutat podrida, però de fet, l’ambient reivindicatiu era el millor d’aquest somni. M’agradava saber que voltava l'ànima d'Ovidi per allí, i la de Vicent Estellés també, de debò, em feia forta aquest pensament, també sabia que les veus de Feliu eren constant per València i que havien retrobat l'espurna a l'altra cara de la lluna, obrint una altra porta evidenciant la mentida. Sabia que havia sigut un dia en que la música havia fet métrica i sàtira, per canviar els nostres desitjos i per matar els nostres silencis. Haviem obert les nostres ments i haviem vist tancar els portons de les cases, així que varem veure que el dia se'ns acabava i s'anava consumint. Va anar arribant la matinada. I no m'esperava que acabarem pels carrers de ciutat vella, tu davant i jo darrera, acabant de consumir les veus i els versos dels poemes més explícits que ens van banyar el dia galopant. Xispejava, i el terra estava mollat, estavem girant una glorieta quan de sobte el cavall va relliscar i ... Hòstia! Em vaig despertar de cop. Quin espant. Vaig començar a riure sense parar, em vaig aixecar de llit, vaig obrir la porta i vaig anar a veure si el meu germà encara dormia. Em vaig acostar i sí, estava dormint, i em sembla que estava somiant algo que li agradava, perquè estava somrient, i feia la mateixa cara que quan estava sobre del cavall, satisfet d'haver-me salvat. El vaig besar a la dreta i a cau d'orella li vaig dir;
- T'estime, t'estimo, t'estim.
De puntentes, per avitar tocar amb tota la planta del peu la fredor del terra, me'n vaig entornar a dormi.

'>http://

Aires d'un saber. "(amb un to musical)"

2009-01-03T00:49:00.007+01:00

[...] Ah! gràcies per regalar-me aquella partitura amb l'explícita cançó basca que em vas cantar per aquestes festes. Em vas deixar fascinada, no sabia que sabies basc. Bé, el saber l'he posat amb to relatiu. Ja sé que tu saps i que jo sé, però m'agrada que en sàpigues d'aquesta manera de saber. Saber és important i sé que saps que jo sé que saber m'és important. M'agrada que sàpigues que sé mig tocar la guitarra, i també crec que saps que quan en sàpiga del tot farem un duet. Quan vegis que sé tocar aquella cançó que et fa plorar sé que sabràs que et caurà una llàgrima, però ho sento, sé que sabràs que aquesta llàgrima em serà important. Sé que saps que m'agrada que sàpigues tocar la flauta travessera, i quan et vinc a veure sé que saps que m'agrada trobar-te concentrat tocant-la. Ens agrada el saber oi? M'encanta que sàpigues que m'agrada que ens agradi el saber. M'és important també saber-ho. Ets músic i m'encanta que ho siguis. Saps que m'agrada que sàpigues que m'agrada que ets músic, n'estic orgullosa! Et parlo de tu perquè ets jove per a mi, i m'agrada que sàpigues que encara ets jove. Ho ets, no t'enganyis. Ho ets ara i ho seràs sempre. Perquè saps, ser jove no és físic, ser jove és psicològic, i tu ets jove. Saps que tinc raó i m'agrada que sàpigues que la tinc. Saps que ara els borrokes i els independentistes no es volen tornar muts com els poetes? Ells, els poetes, viuen una guerra interna i tant forta i repressiva, que les autoritats els fan callar les veritats per a no destapar els culpables. Sé que això ja ho saps. Però tu dic perquè ho tornis a saber. M'agrada repetir-te les coses mil cops, perquè sé que les saps igualment però sé que t'agrada que les repeteixi. Saps què és Amèfrica per a mi, i saps que poca gent ho saps que és i no és Amèfrica. Amèfrica és una, i res. És alhora i és zero. Gràcies de nou per la partitura, saps que la tinc penjada a l'habitació? ah sí, ja sabia que ho sabies, només t'ho repetia, hahaha. Sé que et fascina que et parli dels poetes, ho sé, ho sé i mil cops ho sé, però m'agrada saber-ho perquè a mi també em fascina saber-ho. M'agradaria saber el numero de mòbil d'un d'ells, per trucar-los de tant en tant i fer un cafè, ja ho sabies oi això? però saps, em fa por que no tinguin mòbil. Com alguns són tant bohemis em fa por que no en tinguin, i que al saber-ho, aquella mateixa nit no pugui dormir per haver sabut que no tenen mòbil. Em fa por saber-ho per tant, crec que m'estalviaré pensar que poden tenir mòbil. Sé que et sembla correcte que ho pensi, ho sé. Perquè em dec suposar el que deus pensar? tenim els mateixos instints. Però penso que hauries de ser del Barça i no del atlètic de Bilbao. Ja sé tota la història del perquè ets de l’atlètic, la sé, la sé, no cal que me la facis saber de nou. Però és un gran error que un músic com tu no em pugi compondre una versió del meu estimat himne del Barça. Llàstima però, sé que per fer-me 20 minuts feliç me'l compondràs, per a tu sé que és com un bufar i fer ampolles això. Sé que t'agrado perquè sóc la més gran, i sé que m'agrades perquè ets jove. Sé també que saps que l'altre dia vaig anar a veure Aloma, és una molt bona obra musical. Sé que saps que t'hauria agradat anar-la a veure, perquè sabent com t'agrada la música, que vius per ella, sé que t’haguessis quedat mut. S'hi jo ho hagués sabut abans, hagués reservat unes entrades a primera fila, i com que saps que sé que els músics estan sota la primera fila hauries disfrutat com una criatura. Saps que ho sé. Era poesia cantada, era el cel allò. Saps que sé que t'ho estàs imaginant i que saps que sé t'estàs delirant per anar-la a veure. Sé que saps que sempre he pensat que mai és tard per fer res, i més en aquesta edat que tens, que ets jove. Perdona, me repetit? haha. Sé que saps que ho faig expressament. Però m'agrada veuret murmurar de les meves gracietes. Hòstia, l'altre dia vaig sentir per la radio que feien una concentració d'agrupacions Sardanistes a Barcelona, és veritat? Sé que si és així hi aniràs. Oi? no sé perquè dic l'oi per aquí el mig si sé que és que sí. Ho sé. No m'agrada lo fàcil, ja t'ho vaig dir, perquè em dones les respostes tant fàcils? m'emprenya això. Va, no em facis enfadar. Sé que estàs veient lo que t'escric, o no. Bé no. Perquè m'enganyo? Ho sento. Em sap greu. Sé que et costa molt veure-hi. I més en una pantalla d'ordinador. Saps, et valoro i molt. Mai he cregut que un músic amb un 95% de ceguesa pugui ser músic, com un poeta sense les paraules pugui ser un poeta. Però he estat enganyada, com una seva amb tantes capes, i tu m’has fet saber la veritat. Un músic pot ser cec, sinó mira't, o mirem el nostre Tete Montoliu. Un músic és persona, i un músic cec és més que persona. Sé que ho saps però t'ho repeteixo, perquè t'estimo. Sí t'estimo. Tens una força de voluntat increïble. Sempre he discutit sobre la frase de " No venç el temps, venç la voluntat ". I saps que sé que crec que tu has vençut amb la voluntat. Sí, sé que saps que sempre hi he cregut. Sé que saps que sempre penso que per vèncer el temps primer ha de vèncer la voluntat. Sé que saps que el temps per si sol no és res. Saps que no és de ningú. Sé que no té amo ni rellotge. I sé que saps que no m'agrada sentir " el temps posa les coses al seu lloc. " No! saps que sabem que el temps mai posarà les coses al seu lloc sinó, és la teva voluntat que ajuda a posar-les. I amb això et veig reflectit. M'han explicat que tu has tirat endavant després d'aquell accident, sabent que havies perdut la vista. Saps que sé que si tu haguessis volgut seguir el curs del temps encara estaries assentat a la cadira de l'hospital. Però no, saps que la teva voluntat va voler seguir la teva vida, però a les fosques, va ser massa. Saps que sé i que penso que vas tenir els grans collons de vèncer la voluntat i gràcies amb les partícules del temps vas anar refent la teva vida. I ara saps que sé que n'estic totalment orgullosíssima de tu, perquè has sobreviscut el temps gràcies a la voluntat. Sé que saps que no tothom ho pot dir això, i saps que sé que mentre hi ha vida hi ha esperança. Saps que sempre t'estic donant les gràcies, bé, sé que saps que sempre em dius que les gràcies si són benvingudes no calen, però saps que t'he les mereixes. Vull ballar un valset amb tu, sé que saps que de vergonya tu no en tens, i saps que sé que jo si, però saps que sé que el podem ballar. Saps tant bé com jo que això no ho llegiràs, però sé que això queda aquí i potser t'ho faran arribar. Sé que saps que només ens separen 45 minuts, i saps que sé que això ara mateix és mínim. Per tant, sé que ara res és impossible. Ho saps tu també. Sé que et vaig dir que la veu del poeta mai morirà, ni es borraran les lletres, ni els llibres es cremaran. Ningú tornarà a fer com el capítol del llibre d'en Quitxot, que cremaven llibres de cavalleria, encara sort que saps que sé que no varen cremar el de Tirant lo Blanc, sinó els hi tallo el cap. Sé que saps prou bé que sóc rebel, i sé que saps que hagués enviat una critica al autor. Ho saps, però com saps que no el varen cremar saps que no he actuat. Per tant sé que saps que pots estar tranquil. I dormir tranquil amb la teva radio de nit. Sé que encara queden piles, ho saps. Saps i sé, sé i saps. Això és el que sabem, que no ens agraden els vicis. I que ells saben que tu i jo sabem que la voluntat ens fa ser forts, perquè si tu no saps i jo no sapigués, tampoc sabríem saber de la voluntat i el temps. Per tant som rics del saber, i orgullosos del saber. Som del sé i del no sé, som del tot i del no res. Perquè som saber constant, voluntari i col·lectiu.

Si pudiera...

2008-12-18T22:58:00.005+01:00

Si pudiera volver a ser palabra haría que mi vida se llenara de tinta y así me haría compañera de una pluma de paloma, afilada y manchada de tinta negra. Haría que mi escritor llenara los versos de pasión y de locuras como las de Don Quijote de la Mancha, y haría crear el mejor poeta después de Machado. Evitaría la J de Jiménez, y pondría un punto seguido a la canción desesperada de Pablo Neruda. Luego sería la firma de Dalí, i quizás Picasso también.
Saliendo del circulo de los grandes maestros, representaría la palabra del autor anónimo, aquel oculto y reprimido por sus ideales y sería la peor palabra del escéptico pero sin duda la mejor del bohemio. Representaría también la palabra sorda de los mudos y compondría el sonido de las palabras. Haría la revolución de la escritura pero con pocas palabras bastaría, porque ahora ya es tarde. La vida de las palabras minvan y yo decaigo sobre ellas, sin rumbo ni esperanzas. No me gustan las despedidas y por eso solo me despido de las palabras, solo de lo que realmente me ha hecho vivir y sentir. El amor es una broma, un invento. No hay amor sin palabras, ni canciones sin letras, ni lagrimas sin pasión. Y es cierto que solo perdura en el tiempo la escritura, por lo tanto, me despido de este invierno que acaba de llegar, me despido de una democracia sin ser democracia, y sin más horizontes, me despido de la marea y sus olas llenas de poesía. Terminando como he empezado, si pudiera volver a ser palabra, ahora seria la razón de la palabra.

SOM EL QUE PODEM.

2008-12-10T22:33:00.001+01:00

Amanece que no es poco...

2008-11-23T15:39:00.011+01:00

Pels dos tacos que fot que aquest grup em va vibrar l'atenció.

http://

Quasi homenatge.

2008-11-21T01:22:00.015+01:00

Envelliran els llibres i potser

no els llegirà ningú, però la carn

no serà pas menys trista. Desaprendre

tan de futur és una tasca dura

i també ho és assajar de fer un nus

amb la corda del temps per recordar

que encara no has viscut i ja s'apropa,

furtiu i descaradament solemne,

el desenllaç. Toca el mar amb els ulls

cansats de no mirar i esborra els signes

de qualsevol complaença; que sigui

tot tan dur i tremolés que ja no puguis

recular més sense negar-te. Ara

potser ja res no compta, només l'arbre

que preserva l'espai de les ventades

contradient el ritme de les coses,

o la sageta que desfà camí

i és un repte de llum que t'assenyala

i esperes amb temor i amb alegria.

Envelliran llibres i molt més

hauràs envellit tu quan, mig escèptic,

mig resigant, recullis el farcell

d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis

la immensitat amb la mirada neta

de turpituds i angoixes, tal vegada

estrafent sense ganes aquell gest

de revolta que ben pocs han comprès

però t'ha acompanyat tota la vida.

Descolonitza't (XII)

2008-11-15T12:08:00.004+01:00

PROBLEMES DE MATRICULACIÓ

Circuleu orgullosament per carrers i carreteres amb un CAT a les matrícules del vostre cotxe nou. Això de les mitges tintes no us ha agradat mai, i dur el CAT al costat de la E us sembla, més que un acte de submissió colonial. A més, acabeu de venir de Còrsega: allí, planten el símbol cors directament sobre la F, sense por. N'hi ha tants de cotxes que contravénen la llei, que els gendarmes fa temps que fan l'orni. Però al nostre país, força menys valent que el cors, els actes de coratge anticolonial solen tenir conseqüències: i, efectivament al cap d'uns dies us atura una patrulla de la policia local d'una industriosa cocapital de comarca.

Amb gran amabilitat, com sempre que us dirigiu a l'autoritat, pregunteu amnb l'accent més rural que podeu modular; "Què passa, senyor guàrdia?""Mire usted, caballero, no se puede llevar nada que tape la matrícula", us contesta el "cabu"."Usted lleva un adhesivo". Us en meravelleu: "Com ho feu anar això? Un 'adhesivu'? Veja'm deixi-me'l veure, senyor guàrdia... "Xino-xano, baixeu del cotxe i mireu fixament la matrícula amb tota la parsimònia. "Perdoni, senyor guàrdia, on és l' 'adhesivu'?"Òbviament, el policia començarà a empipar-se (aquí cal una sang freda tremenda per fer-vos l'innocent i no perdre els nervis o petar-vos de riure). "¡Hombre!", us diu emprenyat, "no me dirá que no sabe que sobre la E ha puesto un CAT!","Sobre la Èèèèh?", responeu sense immutar-vos. "Que no va així els cotxes catalans, amb el CAT a la matrícula? Goiti, agent, a fe de Déu que quan el vaig comprar ja el duia."

El policia no pot més, us vol donar una lliçó, s'ajup i arrenca l'enganxina. Però cau de cul quan, a sota, troba un CAT directament a la placa. "Veu, senyor guàrdia, ja li vaig dir que era així. És normal, és un cotxe català. Coi, ara m'ha arrencat el protector! Bé, què hi farem, ja el perdono que tinc pressa! Apa, siau!" I aprofitant l'astorament del policia, us feu fonedís.

RECURSOS NESCESARIS: Nassos. Sang freda. Una matrícula amb el CAT perfectament pintant la E.

DIFICULTAT: Força alta.

És el més trist del mes.

2008-11-12T20:33:00.019+01:00

"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes". Varen ser aquestes les meves últimes paraules. El meu comiat va ser injust, les llàgrimes em varen trair i vos sense respondre. Perquè?
Recordo encara aquell petó sobre la pell freda, i vos assentat en aquella cadira incomode d'hospital, sense poder manifestar-te del meu últim petó. Qui creia que seria fins aleshores l'últim? Ningú, ningú s'esperava que vos esperés a dir l'adéu aquest onze de setembre i que l'endemà el trobéssim reposant sobre aquells llençols freds i blancs.
Abans, però, de que finalment desapareixés dels nostres ulls mullats, vaig estar contemplant-lo des d'aquella sala que em separava de vos per aquell vidre, i sé que vos m'estava mirant d'una perspectiva diferent, i no sap el greu que em sap no haver-li pogut clavar la gran abraçada, encara que vos no la notes, però sé que la veuria tendre i dolça. Veuria lo molt que l'he estimat, i lo molt que jo he sigut de vos.
I veient com aquells homes d'ofici et retiraven d'allí on jo l'havia estat observant, son fill em va clavar la gran abraçada que jo nescesitava en aquell moment. Nescesitava una abraçada de caliu i d'algú molt pròxim a mi, la nescesitava, li juro que la nescesitava. Els dos, abraçats, ens varem consumir com una espelma mig apagada com dos desconsolats, aguantant-nos pel propi consol mutú que ens estavem donant. I amb empenta varem seguir amb aquest camí que vos nos ha mandat i deixat completament sòlid, i amb dificultat l'hem anat seguint.

I li jurem que cada 12 de cada mes, és el dia més trist del mes.

"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".

'>http://

Fins l'últim sospir.

2008-10-19T14:16:00.005+02:00

Suaument, ara et penso. Però et comparo com aquella crema que banya cada matí el meu cos. És una capa fina i cremosa que li dóna un cert gust dolç i apassionant a la pell. La seva olor és melodia, i a voltes m'imagino que ets tu qui me l'escampa pel cos, resseguint amb les teves explícites mans, les corbes remarcades del propi cos, i amb els dits fent onades sobre la pell, com si estiguéssis tocant les tecles d'un piano, amb tendresa. T'anaves animant, com si aquella peça de música, tocada pels teus dits, et llences a resseguir-me ràpidament el desig d'aquella crema que estaves escampant.
Però a mi no em transmeties aquella melodia que estaves composant per les suaus carícies, sinó que m'estaves transmetent la passió d'un poema. La meva imaginació va florir cap a un dels versos més potents, i em va dur a pensar en aquell dia que plegats varem consumir aquell recital de poemes. Aquella passió, aquella vida transmesa per tants versos, aquell plaer rebolcat amb tantes pàgines, ara ho estava digerint jo.
La pell havia consumit tota aquella crema que s'havia escampat arreu del cos, i gràcies de la composició del poema musicat va ser tot un descuit que la crema minves tant ràpid.
Per tant, no vaig dubtar ni un minut més, en afegir-hi més crema sobre aquella pell fosca, no volia que acabés aquella passió de carícies.
La crema novament posada estava freda, i fet que em va fer posar la pell de gallina i els mugrons durs. Em va recorre aquella vergonya incontrolada, aquell calfred em va recorre fins a la punta dels dits dels peus i em va tornar al cervell. Vaig fer l'intent d'estirar les cames, com si m'agues de posisionar-me bé per tornar-me a retrobar amb la passió que m'estava banyant amb aquella crema, però era obvi que les cames no responien als meus actes.
El desig se'm feia cada vegada més necessari, aquelles ganes de que em recorres la teva ma m'era obligatori.

De cop, sonà aquella melodia de Vivaldi, i em despertà del desig. El despertador excitat, s'exaltà, marcant les 7:45h del matí. No m'ho creia, era impossible. Se'm havia trencat aquell suau desig. Densa que jo habitava en aquella cruel cadira de rodes, la vida m'havia canviat completament. Viva paral·lelament com aquell poeta, heus aquí vingué el meu somni, imaginant-me veure't recitar aquells poemes seus, amb aquella emoció i sobretot amb aquella entonació donada. La meva indignació pel trencament del somni em va fer agafar el despertador i revoltar-lo contra una de les parets de l'habitació. Les llàgrimes provocades per la ràbia anaven desfilant per la pendent de la cara, deprimides i solides.
La solitud em feia mal, però ningú mai me l'hauria pogut arriba a curar, només el desig de poder tornar a caminar com a ésser. Decidí tancar els ulls, inundats per les llàgrimes, i seguir dormint, tranquil·la i amb pausa per fer l'últim sospir.

COMPTAT I DEBATUT

2008-10-16T20:34:00.016+02:00

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.

País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.

País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.

País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.

País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.

País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.

País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.

País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.

País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.

País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.

País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.

País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

Declivi.

2008-10-10T20:56:00.006+02:00

Crec que encara no me'n faig creus que la teva absència perduri encara entre mi. Entre aquelles roses vermelles vaig veure com t'endinsaves dins la foscor, i fins aquell moment no he tornat a saber-ne de tu. I t'anyoro. Molt, moltíssim.

Em pregunto perquè em tremolen les mans quan hi penso,

perquè tot ho veig brillant i mig borrós?

La sang calenta em bull ja a poc a poc

creixent amb el bateg del cor.

D'aquí no només sorgí la idea de frase celeste,

sinó; en sorgí el raonament.

La saliva em desfer el vici de la boca

com si hagués de trencar amb el desig.

Estrany, mirar per la finestra i fer actuar el sentit de l'oïda.

Llibertat, com escoltar el Cant dels ocells,

i poder fer unir els punts és dedicar la voluntat.

No només són amants de valència,

és amor compartit.

Com viure amb el què és vist,

ÉS SOBREVIURE.

I amb aquest jugar, és essència

utilitzant la música de les paraules,

com sentint la fe dels muts,

i vos, senyor, parlant sense veu.

A món obrir de bat a bat,

per acceptar aquest declivi de la realitat.

En Serrallonga. El bandoler del Montseny

2008-10-05T15:09:00.009+02:00

Hi va haver una època, entre els segles XVI i XVII, en què al Montseny i a les Guillaries no es respirava gaire calma. El principat era dividit en dos bàndols contraposats: els nyerros i el dels cadells. Els nyerros representava a la noblesa i a l'estaments religiós, mentre que els cadells representaven a la burgesia i tenien un caire de fidelitat al poder monàrquic espanyol. A les nostres contrades predominava l'ideal nyerro. Un dia, en Joan es traslladà per assumptes de negocis al mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Les propietats de la família abastaven, a més, els masos de la Querosa i la Brossa. Era doncs, una família benestant, amb una masia forta. Allà va conèixer la pubilla mestressa del ric mas, una joveneta molt agradable anomenada Margarida. Tot seguit l'amor va florir entre ells i, unes setmanes més tard, a l'església de Sant Martí de Querós se celebrava el casament de la gentil parella. Després de maridar-se amb Margarida Serrallonga i Tallades entrà de pubill al mas Serrallonga, i ja sempre més fou anomenat i conegut com en Joan de Serrallonga. Però les coses sempre es poden complicar, de tal manera que només oferint una ajuda te'n en surtis perjudicat, i més en aquells temps.

Es presentaren els seus mig germans Pere i Segimon, demanant-li que els guardés dos matxos què acabaven de robar i que no sabien on amagar. De primer en Serrallonga es va oposar a encobrir-los, però cedí davant de la insistència dels lladres. Va dir què els guardava per a aquella nit, només. Malauradament passava per allà en Miquel Barfull, què va escoltar tota la conversa i, va decidir què era una bona ocasió per venjar-se. L'endemà, quan Joan tornava de cacera va trobar què al mas hi havia Miquel Barfull i dos homes del rei què l'esperaven per dur-lo pres pel robatori dels dos matxos. En Joan Serrallonga disparà un tret a en Miquel Barfull i el matà. Serrallonga emprengué fugida, amb tots els homes del rei perseguint-lo. Però ell és coneix molt bé aquells indrets, i aconsegueix esquivar-los i s'amaga en un catau què barra el pas, la cova "Roca Guinarda", fins al vespre, què torna a la masia. Joan li explica la situació a Margarida: tot el que li havia passat, què el persegueixen, que no es pot defensar, què ha de marxar. Li diu què se'n va a València amb els bandolers d'en Roca Guinarda, però què tornarà, què cuidi dels fills. I amb el cor abatut i trist marxa i deixa enrere el seu món, passaren sis llargs mesos. Serrallonga i els homes d'en Guinarda assaltaven camins i hostals, vivien de les riqueses robades, què és repartien entre ells. S'havia convertit en un bandoler.

Guillaries. Després d'una estada d'un any a França, retorna a Catalunya pel maig de 1627. Ho fa per la banda de Camprodon. En arribar és retroba amb els seus amics bandolers, què l'assabenten de la mort del seu germà Segimon a Barcelona. Tot seguit emprèn camí cap a la capital. Hi arriba al capvespre. Fora les muralles hi veu una forca amb dos homes penjats i molts soldats què vigilen i els barren el pas. En Joan Sala es dóna a conèixer. "Sóc en Joan Sala, àlies Serrallonga, i vinc a recuperar el cos del meu germà. " El tinent de Montpalau li recorda què té el deure de fer-ho pres, i desembeina l'espasa. Mentrestant, els altres bandolers aprofiten per despenjar el cos d'en Segimon, i en acabat tots se les enginyen per esquivar els soldats i fugen cap a les Guillaries. L'endemà donaren sepultura a Segimon a la Roca Guinarda. La mort del seu germà commogué en Serrallonga. Serrallonga passà per molts moments emotius en la seva vida, quan va conèixer a Joana, una noia què la va acompanyar a França, on allí també robaren. Tornà de França, i els masos Sala i Serrallonga són molt vigilats i és impossible d'atansar-s'hi. Per a Serrallonga, però, tot li és igual; diu que mentre sigui viu les Guillaries són casa seva. S'escampà aviat: la brama que el bandoler havia tornat, perquè encara feia algun assalt al camí ral, i que tenia intenció de tornar a aplegar la quadrilla i fer-se amo novament d'aquelles terres. Era negra nit, a fora ca l'Agustí es veuen moure's unes ombres fantasmals. Quan el dia despunta, les figures sorgeixen del bosc i s'apropen a la casa. Eren els soldats del Virrei que anaven a detenir en Serrallonga. Ell, veient que era inútil resistir-se, perquè la masia era envoltada, es rendeix. En el judici, va ser amenaçat amb grans turments si no confessava els noms dels seus amics i els dels bandolers de la seva quadrilla. Serrallonga resisteix, tant com pot, però al final confessa. Conta Joan Reglà que els botxins el van sotmetre al turment del banc: el van despullar í li van lligar la mà al colze en la forma acostumada, llavors Serrallonga exclamà tres vegades seguides "Mare de Déu de Montserrat" i també "Afluixeu-me, que ho diré tot". Llavors va fer una extensa relació dels seus amics i fautors. El que no va saber mai en Serrallonga és que els traïdors van ser Pere Pau i Maymír, en Jofre, en Mayà i l'hereu de ca l'Agustí,tots ells de Santa Coloma de Farners. Un cop executat el cap d'en Serrallonga va ésser robat pels seus partidaris, i l'enterraren a la cova de Tavertet, lloc que fou refugi d'ell en vida.

Joan Sala nasqué al mas la Sala, de Viladrau el 1954. Era el cinquè de nou germans, quatre dels quals també foren bandolers. De jove participà en petits robatoris fins que el 1622 va ser denunciat en el moment en què l'anàven a prendre matà al seu delator. A partir d'aquest moment i en companyia dels seus germans comença la seva història de bandoler, activitat que en poc temps el portaria a convertir-se en un dels caps més significatius del Bandolerisme. A partir de 1627 desmembrada la banda dels Margarit, Serrallonga, miltant de la facció dels Nyerros, es converteix en el principal bandoler del país fins el 1633, en què un cop desfeta bona part de la seva banda fou detingut finalment a Santa Coloma de Farners.Dut a Barcelona fou processat i ajusticiat el 8 de gener de 1634.La literaura i la tradició posteriors han convertit Serrallonga en un dels paradigms del bandoler-heroi mogut pel novble impuls de la defensa dels pobres enfront dels excessos dels rics i venjador de tot tipus de injustícies.

Una versió del Cançoner Popular de Catalunya Les ninetes ploren.

Les ninetes ploren,
molt més ploraran
perquè en Serrallonga
a agafar-lo van.

Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
n'és a la presó.

Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
el van a matar.

Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
l'han d'esquarterar.

Afegueixo ;
TV3 aposta pel mite d'en Serrallonga en una nova sèrie.
El barri antic de Barcelona és l'escenari, aquests dies, del rodatge d'una de les principals apostes de ficció de TV3 per a l'any vinent, una minisèrie sobre el llegendari bandoler Joan Sala, més conegut com a Serrallonga. Rodada en escenaris naturals de Barcelona i la comarca d'Osona, la sèrie constarà de dos episodis de 75 minuts de durada cadascun i és fruit d'una coproducció entre TVC, TVE i la productora Oberon Cinematogràfica. El director de "Serrallonga", Esteve Rovira, ha explicat, des dels voltants de la Catedral, que la sèrie pretén "oferir espectacle" i "entretenir" a partir d'un guió inspirat en el bandoler que va assolar, a principis del segle XVII, els boscos de les Guilleries.L'actor Isak Férriz interpreta a Serrallonga, en una ficció que compta també, entre els seus protagonistes, amb intèrprets tan coneguts com David Selvas, Olalla Escribano, Núria Gago, Bea Segura, Cristina Plazas, Francesc Lucchetti, Sergi Mateu, Mercedes Sampietro, Pep Anton Muñoz, Manel Barceló i Montserrat Carulla.A més dels racons més antics de Barcelona, com ara la plaça de la Catedral, la plaça del Rei, el Castell de Montjuïc i el Palau Moja, l'equip de rodatge s'ha desplaçat a Tavertet, Santa Pau, Tiana, Dosrius, Castellar del Vallès i Moià per gravar les localitzacions. Esteve Rovira ha insistit que els únics fets reals que es narren són el judici, les tortures i l'execució de Joan Sala, probablement a la plaça del Rei, però que la resta de vicissituds que apareixeran al film han estat més o menys recreades.La construcció del mite de Serrallonga i el seu declivi seran relatats en aquesta sèrie, que prové tant de la informació real que existeix sobre el bandoler com de les històries de l'imaginari col·lectiu. La sèrie intentarà donar resposta a la pregunta de per què Serrallonga es va convertir en un mite i narrarà la seva vida plena de lluites, emboscades, assalts, conspiracions i amors apassionats.Esteve Rovira assegura que Serrallonga va ser utilitzat com a "cap de turc" i que va ser ajusticiat per delictes que potser no havia arribat a cometre, en una època en la qual es calcula que a Catalunya podien conviure fins a 200 bandolers. "M'interessa descobrir com, un adolescent de dotze o quinze anys, tímid i molt religiós, es converteix en un bandoler que va arribar a actuar en ocasions de manera molt sanguinària", ha dit. La minisèrie parlarà també d'una època violenta, on la lluita per sobreviure era l'única preocupació d'un poble esclavitzat per la fam i les estructures feudals.

La venedora de llumins.

2008-10-01T19:48:00.017+02:00

Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Emmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer per a que no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells castanys, que li queien en preciosos bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.

Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d'ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva; tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred.

Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s'atrevís a treure'n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure'n una. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma quan la va rodejar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! Creia la nena que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé!

Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: Ja no li quedava a la nena més que un trosset de llumí. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir l'il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets. Però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.

Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure's i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel.

- Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; per que la seva àvia, que era l'única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades :

"Quan cau una estrella, es que una ànima puja fins al tron de Déu".

Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.

- Àvia! - va cridar la nena - Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!

Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, per que volia conservar l'il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.

Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred a la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins, dels quals una havia cremat completament.

- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú.

Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels cels.

Hans Christian Andersen, va escriure fa molts anys aquest trist i emotiu conte, en que és situa en una nit de Nadal. És una història que ens recorda que MAI em de perdre la ilusió d'alló que més desitjem...
Deixaré aquest video, perquè potser per a molts una imatge els hi valdrà més que aquestes mil paraules.

'>http://

La plaça del Diamant.

2008-09-20T12:26:00.012+02:00

Tens els ulls plens de paraules,
la vida estesa al davant.
Aparador de joguines,
cançons fàcils de cantar.

Cançó d’un temps de tramvies
i carrers mal empedrats;
dies de sol i de pluja
barri amunt i barri avall.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

Bella com una princesa
d’algun vell conte d’infants,
et veig ballar un vals de punta
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Sentir que passen els dies
com si fos un joc d’atzar:
Una rosa per Sant Jordi
i flors negres per Tots Sants.

Xerrameca de botigues,
coloraines de mercat;
olor de sofre i de lluna
cada nit de Sant Joan.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

L’ocell de la jovenesa
pren el vol mirall enllà:
valsos que van i que vénen
a la plaça del Diamant.

I tu, al terrat,
estenent la roba
o asseguda cosint
sola, amb la tarda,
i voltada de baranes,
de vent i de blau.

Llargues tardes de diumenge,
polsim de lluna als terrats,
quietud d’hivern al vespre
quan es fa fosc aviat.

Sentor de rosa perduda,
claror de vidre entelat,
joguina feta malbé,
cendra d’ocell estimat.

Nits de lluna plena...
Somnis d’envelat...

I quan la cançó s’acabi
una altra en començarà,
car tot gira, com els valsos
de la plaça del Diamant

He aprofitat cada escletxa on passa un raig de sol.

2008-08-01T15:56:00.009+02:00

Un dia decidí entrar-hi dins, i contemplar la bellesa que despren la personalitat natural. De mica en mica vaig anar donant la meva confiança, a repenjar-me a la seva tranquil·litat tendre i a no plorar. Notava que era la tendresa, la simpatia, l'estimació de tot allò que feia que me'n voltés. Les paraules se'm quedaven curtes, i les mirades començaven a durar. Eren esplèndits els dies de sol, nostàlgics els dies de pluja, porucs els dies de tempesta i tendres els dies de neu. Les estacions passaven dins d'ell, els arbres canviaven segons el temps i el fruit madurava.
Des d'un inici, com tot, era preciós. No notava el pas del temps, només el sentia gràcies a les fulles. D'aquells dies tant brillants que se'm oferien dels quals els havia viscut poc a la vida, arreu dels meus fracassos, però gràcies a ells vaig notar més que mai la felicitat i la glòria que em portaven a seguir dia a dia. Com tot, sempre hi ha algo que falla, sempre hi ha aquell tros d'espina que es torça i fa que les coses s'inclinin i puguin caure a terra, o no, on només depèn de la voluntat de la natura, i si, aquesta voluntat no hi és, directament l'espina es trenca i tot es perd i costa de rejuntar, com una bola de cristall que cau a terra i es divideix en mil trossets. Jo dins d'aquella inmensitat, em sentia impotent, sentia que la natura només em volia per ella, em sentia esclava de la natura. Em sentia tant lligada i oprimida... Però me l'estimava. Trobar-me amb ella era fabulós, genial, en definitiva, mi sentia bé. Però no m'agradava aquest estat en que estava lligada i reprimida per ella. Ella em controlava, em controlava massa, i ella sola em perdia la confiança. Bé, potser mai m'havia mantingut la mateixa confiança que jo li tenia a ella, però semblava que mantingues una desconfiança total, màxima.
M'eren fortíssims els d'anys psicològics que estava mantinguen, per a mi allò no era viure, era patir. Em volia desfogar però tenia por de parlar-li, de que em rebutges del tot o bé que se'm encarés. Però jo ja no aguantava, aquella situació m'era inescessària, o l'aturava o l'aturàvem. Tot era qüestió d'argumentar la situació, i així ho varem fer.

M'he barallat portes endins amb el caníbal que viu amb mi. Buscaré la unitat, buscaré la unitat...Com un nen faig fugir amb la ràbia. Esperant que em trobessin quan es va fer de nit. Millor no aturar-me, millor no aturar-me...Tan sols vull que algú m'escolti. El problema és com fer-me sentir. Guanyaré la paraula, guanyaré la paraula. La Història és plena d'experiències. Amb cançons per gaudir i per patir. Aprendré aglutinant-les, aprendré aglutinant-les..He guanyat diners, fruit de treballar. A on es tancaven les portes ara s'obren camins. Faré bons contactes, faré bons contactes...He arribat tan lluny que no sé tornar. Atrapat als plaers amb els meus nous amics. MILLOR SAQUEJAR-LOS! No oblidat els pous on ens varem criar. On el futur per els nens no és res més que neguit. Continuo lluitant, continuo lluitant...Ara em trobo en terreny vorejat de paranys. La consciència a l'esquena i el sistema al davant. He de fer plans, he de fer plans...TOTS VIVIM EN UN TERRENY MORTAL. D' ON TAN SOLS POTS SORTIR LLUITANT. Trec el cap per sobre els núvols. Arrelant els peus a terra. Sóc un tronc al vent flexible. Tot sóc ú i res em pot vèncer. He aprofitat cada escletxa on passa un raig de sol. Potser m'he torçat buscant-la... He volgut viure eternament a dins del bosc. Però si me'n vaig no em ploris... SI ME'N VAIG NO EM PLORIS...SOC PERSONA, POBLE I CLASSE SOC UN TRONC, ARREL I FRUITA...

Un cop argumentat el conflicte, ens vam assentar al terreny, d'on allí, en varem treure el millor profit dels arguments fets. I d'on justament en aquell moment, la nostre confiança va florir com el fruit de la llavor, i va passar el temps, i el sol minvava i l'alba ens il·luminava cada matí, amb ganes de seguir dins del bosc, cercant cada dia el millor camí per l'endemà.

Avui no esperem cap orde, perquè nosaltres ja sabem el que hem de fer! A dins el bosc jo hi visc eternament. I SI US PLAU no hem talleu els arbres ni les meves raons per viure, ni aquell tros de mala herba, ni aixafeu la mínima formiga que trobeu al vostre pas, tot això forma part de tu, i si tu vols viure avui, no matis el fruit del demà.

AUTODISPARET abans de matar.

Re.

2008-07-16T13:14:00.016+02:00

Aquí s'amaguen secrets, d'aquells recaragolats i tràgics, dolços i macos. Des d'aquí dalt es veu tot. Puja-hi al cap vespre, més o menys quan la posta de sol es fa eterna i un cop a dalt mira al poble i escolta'l, perquè parla.

Ahir i vaig pujar, i em va parlar. Em deia allò que havia de mirar, com aquell horitzó mig encès. I un cop vist aquell horitzó preciós, vaig observar el poble. Vaig arribar a pensar que el turó recull els insomnis del poble i desfà la guerra per donar la pau. I remirant la imatge que amb tendresa recorrien els ulls vaig oblidar la guerra i les veus del poble em seguien parlant.

Però saps? ara l'anyoro.

no tinc altra forma de dir-te el que sent

2008-06-22T18:10:00.007+02:00

i apaga la llum
i tanca els teus ulls
i escolta el silenci
de l’habitació
i no tingues por
no et pense fer mal
només vull recórrer
la pell del teu cos
però no alces la veu
no faces soroll
no tinc altra forma
de dir-te el que sent

i et bese en el coll
molt a poc a poc
et toque els cabells
amb la punta dels dits
i et sent respirar
molt ràpidament
serà que et mossegue
amb tendresa els mugrons
i comence a baixar
a baixar i a baixar
i observe com s’obri
el teu sexe latent
ja estic dins de tu
habite el teu cos
i et bese en la boca
fanàticament

Tu anyores?

2008-06-12T21:47:00.006+02:00

Per disgustos fracassos, i com a causa de disgustos i fracassos no hi ha idees.
És a dir, com a falta de idees arreu dels disgustos i dels fracassos no vull escriure, directament em nego a escriure lo primer que se'm rondi pel cap.
Perquè? escriure perquè? Per deixar una constància de la meva poca gràcia?
Millor seria deixar al peu una bona "parla-cançó" d'un bon personatge, que només l'entén com aquell qui entén l'art. Potser que en menys de escriure una anècdota o quelcom que pugui ser suficient per crear una reflexió als caps buits del present, deixi constància del que ronda pel cap d'una persona que també té sentiments.
Encara que es pugui cagar per coses no comeses, o encara que anyori quelcom que tots som capaços d'anyorar, és prou persona per transmetre un bon missatge. Admirable!
Doncs segueixo amb la meva flamarada de disgustos i fracassos que ara mateix és el que em motiva per seguir fins acabar aquesta poca gràcia d'introducció al video.

Quin sentit tindrien els fracasso sense un abans-glòria?

Gaudeix-lo, és d'en Pla.

És un perquè.

2008-06-09T19:15:00.008+02:00

Quan el sol se'n va és quan mil de persones hi pensen, i es vesteixen de nostàlgia. Però de vegades no hi sent, i de vegades mort. Es transforma en monotonia, l'enganyen però és feliç i s'aixeca de nou, i un altre cop amb lo mateix, el sol se'n va i es revesteix de nostàlgia, i no hi sent i ara és fa el mort, però el segueixen enganyant.

Va com va diu, i així cada dia, cada dia és un va com va un va com va és la seva vida.

La seva vida potser també és un atzar, encara que no hi cregui compra sempre un "rasca-rasca" però com diu ell:

- Això va com va noi!

No creu en el temps, però porta un rellotge de butxaca, curiós oi? Doncs cada dia i dóna mil cops d'ull per veure que el temps va com va, i que si no anés com anés no hi seria.

De vegades dóna gràcies, perquè diu què és lliure, això creu però, i jo li deia:
- Això va com va, uns es creuen que són lliures, d'altres s'acaben de condemnar i d'altres es creuen esclaus del temps.

I ell amb el cap cot em seguia dient:
- Va com va. Uns tenen sort, i d'altres no tant i espere't, uns no saben ni què és això de tenir sort.

Dia a dia, hora a hora... i ell seguia dient:
- Va com va...

Li agradava mostrar ser una ànima en pena, vagant pels carrers i fent-se la seva pròpia vida una presó. Però, i si tot no sigués un va com va sinó un va com vull?

Un bon dia, a la parada del bus em vingué amb cara diferent, difícil de reconeix-se'l i em digué:
- Avui ja no va com va, avui serà un va com vull.

Sorprenentment vaig veure com el dia li canviava la cara, com el perquè vull el feia fort, i la nostàlgia del temps passat el deixava enrera. Algú l'havia canviat, potser poc però l'havia canviat, i em creia que de mica en mica seguiria canviant. Ara creia amb el temps, així que creien't-ho ell ara era temps i anava canviant. I un cop de vent va fer creure'l amb l'atzar, ara no anava dient:
- Va com va noi.

Sino que ara deia:
- Va com vull.
Tot té motiu, tot és motiu d'un perquè sí, i d'un perquè no. Avui té raons d'aixecar-se i mirar al carrer, i dir:
- Bon dia!
Demà dirà un Arreveure, i qui sap si dirà un t'estimo a cau d'orella. Tot és qüestió d'un va com vull, i d'una combinació de va com va. Tot és qüestó de fer-ne ús de les paraules, mentre tinguem vida a la sang tindrem motius per viure.

I a voltes encara li dic:
- Tot està per fer, i tot és possible!

Tot unit.

2008-06-03T18:56:00.007+02:00

Diuen que ens recolzem a la cultura per sentir-nos segurs, i que una bandera no és res. Una bandera no és res i ens recolzem a la cultura per sentir-nos segurs. Diuen també, que una bandera només serveix per abrigar-se, que aquesta és la seva utilitat. I la cultura ens segueix aguantant perquè ens hi seguim recolzant.
Doncs no!
Estic en contra de tot allò i aquell que deix anar parrafades dient això o quelcom semblant.
No trobo que una bandera, la seva única utilitat, sigui abrigar. Una bandera pot ser útil per moltes coses, però per abrigar? Què és això?
Una bandera no és més que un simple teixit, no! Una bandera no és una representació, aquesta no és la màxima utilitat del qual en treu el nom de bandera.
I deixem de banda aquell ignorant que diu que una bandera només serveix per abrigar,
en tot cas, que passi primer una nit amb una bandera a sobre, i l'endemà em digui quina màxima utilitat li ha fet.
Tampoc dic que una bandera sigui la representació de tot aquell que viu dins d'un país ni molt menys, pel simple fet de que posant aquest exemple, la bandera espanyola no em representa a mi com a espanyola, en tot cas, diria que la bandera catalana, la senyera, em representa com a catalana, però ni això.
De fet, una bandera no és res més que un teixit, si, però el que distingeix una bandera a una altre són els colors. I aquí si que diem que els colors d'una bandera són els representatius, el que et faria distinguir quelcom.
Però ara, per si sola una bandera no és res. El que és d'una bandera són els colors.
El que fa representar quelcom són els colors, i no res més que no siguin els colors.

I basant-nos en la cultura, la cultura no és un suport com dirien molts, més que res, la cultura és tradició. La cultura és història, és la fortalesa d'un país. Per tan no em serveix sentir dir que els humans ens defensem a la cultura per sentir-nos millor, ni molt menys.
Qui som tradicionalistes dins d'una cultura, és perquè estimem la terra, i qui s'identifica en els colors de la seva bandera és perquè té un sentiment patriòtic.

on només sentia vent.

2008-05-25T13:31:00.007+02:00

Notar el desig a sobre.

2008-05-17T20:25:00.005+02:00

Malestar constant i ha sobre no hi havia concentració. De tant en tant em posava a escoltar una cançó, però entrava en remordiments constant, pensant "has d'estar estudiant-has d'estar estudiant-has d'estar estudiant". Punt. Vaig parar en sec d'escoltar cançons, i d'entrar amb remordiments i de pensar i pensar en tot allò que em provocava la desconcentració. Havia parat de ploure, des de que m'havia llevat no havia parat de caure gotes i més gotes, però en aquell moment s'obria una clariana d'on sortia un raig de sol. Em vaig treure aquells texans per posar-me unes malles, em vaig treure també aquella caçadora per posar-me una camiseta i em vaig posar les bambes més còmodes de l'armari. Posant piles noves a l'mp3 i agafant les claus a la mà, vaig desaparèixer per la porta i em vaig endinsar corrents per les vinyes, com aquell qui vol desfogar-se i desaparèixer dels pensaments constant, com qui vol marxar lluny. Vaig fer mil i un vol per aquelles immenses vinyes, notant la olor d'aquell aire amb regust de terra mullada, i sense adonar-me'n compte, les soles de les bambes se'm van anar creant una segona sola de fang, i tot el voltant de la bamba estava enfangada. Havia de vigilar, allò relliscava!Per retornar vaig voler fer un sprin final per arribar a la fita i després acabar de fer el recorregut caminant i descansant del gran esforç que havia fet entre aquelles immenses vinyes. Però just quan estava a mig sprin vaig començar a notar petites gotes a la cara. Vaig seguir corrent sense que m'afectes aquelles miquetes d'aigua que el vent feia que se'm freguessin per la cara. Acabada d'arribar a la fita la cosa es va anar engrescant, i d'allò que era petites gotes, s'estava creant en unes grans cortines d'aigua, on casi m'era impossible obrir els ulls perquè l'aigua jugava amb les parpelles. Sempre però, havia desitjat caminar sota la pluja, notar l'aigua sobre meu, veure com de mica en pica l'aigua anés penetrant la roba i es crees aquell color més fosc, senyalitzant de que està molla. Volia arribar a sentir què és estar-se sota la pluja, i veure que la immensitat de l'aigua se t'apodera. Encara tardaria uns deu minuts en arribar a casa, però no tenia cap presa. Sentia lo que mai havia sentit i lo que sempre havia desitjat sentir. Era cert, l'aigua s'apoderava de mi, i la roba anava canviant de color, desprenia gotes del cabell, i se'm canviava la suor salada de la cara per aigua dolça. Notava una llibertat absoluta i aquells problemes veia com desapareixien per la frescor de les gotes d'aigua. De cop, de l'mp3 començava a sonar aquell cançó ideal per aquell estat, m'animava, m'atontava, m'agradava la cançó. Me'l vaig haver de posar dins del pantaló perquè cada cop la pluja anava més forta. Vaig intentar corre però impossible. Allò relliscava que era massa. Vaig apreciar aquell moment que tantes ganes tenia que arribes, i vaig anar tot caminant reseguint el camí per arribar a casa. Mirant la recte final vaig veure com les cortines d'aigua feien casi impossible veure-hi bé i vaig haver d'anar evitant els grans pelecs d'aigua amb fang. Just entrant el carrer vaig arrencar a corre, per sentir per últim cop aquell desig que l'estava notant a sobre. No me'n arrepentia pas d'arribar xopa de dalt a baix, ni molt menys d'haver passat una tarda sota la pluja. Però les bambes passaven que era massa, i la roba no penetrava més aigua sinó que l'escopia.

Ha sigut ideal.

La que té dos extrems.

2008-05-12T22:53:00.005+02:00

Va deixa de ser-ho. Només per fer un gest a la situació.
Ella era una noia forta, almenys això mostrava. I amb l'ajud de la seva voluntat va aconseguir de nou allò que havia perdut.

Tot va començar aquella nit, una nit inesperada, almenys per ella. Sabia i creia que ella era una bona amiga, i en cap moment ho havia dubtat. La trobada va ser un hola, dos petons i un bon somriure. Enmig de la nit freda, les hores van passar com mai havien passat tan ràpid, i va ser una nit de les nits més fredes, les paraules era la font per amagar el silenci, de mentre que el somriure perdurava als llavis.

Ella no entenia ni com ni perquè es trobava en aquella situació, però l'ambient li agradava. Sempre evitava la mirada, i es posava amb una situació de perfil, com mostrant timidesa davant la situació. No sabia ni perquè no podia aguantar una mirada i perdurar amb ella, però creia que era una cosa impossible, tant que mai tenia l'instint per fer-ho i provar-ho.
Creia que això era un defecte, de fet era una persona observadora i potser això li feia ser una persona maniàtica.
Ella patia. Arreu de les manies prenia uns punts de vista de les coses que no li eren gens afavorides i arreu d'això s'envoltava de paranoies i estats indefinits constant.
Però mostrava sempre ser una persona forta, davant de les patacades que havia rebut mai havia acotat el cap i esperava no fer-ho. Tenia un comportament també bastant dur, fins i tot t'ho diria dient que és una antipàtica. Havíem tingut alguna que altra enganxada, com és normal, arreu de la seva borderia. Cal dir que és una persona dura, i si la coneixes saps tractar-la per això, només es deix conèixer per aquella gent que de debò l'estima, diu que els desconeguts són com el temps.
Lo que li fa ser algú fora de to són les seves sortides, aquelles paraules que et deixa anar, aquell toc que té, aquella vida que té a dins i la treu quan veu que les coses li van bé. És una persona amb dos extrems, i em fa patir.
Tinc la por a dins meu que un dia caigui molt avall, i no en pugui sortir.
No cal imaginar, no ho vull imaginar.
Per això sempre em quedo amb la seva part bona, aquella mossa amb molta vida per dins, sempre mostrant indignacions i repartint somriures a la seva gent, aquella que porta uns ideals marcats i que s'estima els seus.
Ja ho he dit, la que té dos extrems.

Només és el motiu

2008-05-11T15:40:00.008+02:00

Són les sis del matí

El sol s'està llevant

Ell condueix un cotxe que no és seu

Pel fabulós desert

Com una serp d'asfalt

Creuant la immensitat

La carretera no el portarà enlloc

Només és el motiu

Per continuar

El llum de l'alba surt

D'entre els penyasegats

Darrere queda el món ple d'homes

I problemes ja oblidats

Amèfrica existeix

És un somni errant

Un lloc al que fugir quan la esperança

S'ha de retrobar

Marxem a l'altra part del món

Per descobrir qui som

Marxem a l'altra part del món

Fugim per descobrir qui som

guaquepapa

2008-04-25T23:54:00.001+02:00

boomp3.com

Guaquepa.quepapa.

2008-04-25T23:35:00.006+02:00

Senzillament s'ha d'observar el progrés. Tan és mirar-ho de dreta a esquerra com d'esquerra a dreta. Però sobretot no alteris l'ordre, sempre s'ha de conservar l'ordre establert dins d'una regla.

Petits retrats que només són significants amb la melodia de fons, quan només les imatges són vàlides amb només la cançó.

Com si per un moment em retornés a posar dins la imatge, i revisqués just aquell moment en que, les dues cares van fer una pausa. Una pausa que ara no és pausa, però que es van quedar amb pausa, però només un moment. Saps allò que t'estas quieta perquè la foto no surti moguda? doncs això, per un instant les dues ens vam estar quietes, bé només un instant, perquè com és evident els ulls parpellejaven, i el cor ens bategava, però ens aguantàvem la respiració, a tu et tremolava una mica el pols, això encara dificultava una mica més que la foto no sortís del tot bé. Ens varem haver d'aguantar el riure que sempre ens surt al fer una foto, però el varem aguantar. Tu tot just t'acabaves de fer el pircing al llavi, i com una característica pròpia, agrada lluir allò nou que ens incorporem nosaltres mateixos.

Doncs au, va ser una tarda de fotos. Una tarda de pauses contínues, però per una diversió comuna. També és com a característica, treure la llengua quan es fa una foto. Quina mala costum, semblem unes pepes, però em sembla que aquesta foto té un toc especial just per la mini llengüeta que surt, li don un "què".

Però també, un cop acabat de fer fotos i passar-les al ordinador a tothom li dóna per retucar-les, perquè queden més "guais" i així és. Bé tot s'ha de dir, que de vegades és millor deixar les coses com estan perquè encara les pífies més, però aquí hi ha un dels resultats bo.

Aquest exemple, està amb negatiu, però té un contrast de colors i uns canvis brutals referentment amb la imatge donada anteriorment. Fins i tot, s'ha canviat l'ordre, és a dir, anteriorment ens trobavem que la imatge començant per l'esquerra començava pels colors clars i s'anava enfosquin, però aquí en canvi, ha començat diferent. Primer s'ha posat els colors foscos i seguidament s'ha anat aclarint.

Fem tantes voltes a la vida, que inclús una imatge ens pot remoure milers de cops el passat, perquè mirant, em venen records d'un divendres a la tarda, quan ella es va fer el pircing al llavi, i després d'estar com uns vint minuts esperant-la, varem veure que el resultat d'aquells vint minuts van valdre la pena, perquè després el temps ens va passar com l'aigua, i ni ens varem adonar que dos de nosaltres estàvem rapades de nou. Així es veu passar el temps, i amb nosaltres la vida, i amb ells el món. Tot és un curs creat per destins, i que no hi ha demà, perquè cada demà és un ara. I el ahir són records.

Infinits cops, per acomodació trenques la monotomia, per establir-te a tu mateix una nova forma de sobreviure, perque et canses de veure que tothom estima perque veu estimar, i tothom té perque veu tenir. Tothom vol perque veu voler, i com deia Estellés,

Quan tothom pensa igual, ningú no pensa.

http://www.boomp3.com/listen/dayfe7b/ayvala-zoorum

Avui vivim però demà ens matarem

2008-04-19T14:17:00.006+02:00

Només cal mirar el teu entorn i opinar. Sembla mentida que poguem sobreviure en una societat tant desequilibrada i tant falsa. Avui vivim però demà ens matarem.

Dic això i ho raono, simplement pel fet de veure una societat gastada, amb ganes de matar-se entre sí per tal de ser un millor que l'altre. De veure aquesta gent consumidora pel simple fet de crear rivalitats, i de viure amb un sentiment només de voler ser el millor i cobrar el millor sou.

Però saps, no per tothom és així. Crec i això vull creure'm que encara hi ha gent a la que pensa que som fills d'una terra, d'unes arrels i una cultura. Hi aquesta gent que hi viu, lluita el dia a dia per aconseguir-la lliure i amb dignitat. Que poguem retrobar-nos amb la nostra independència, però això només serà posible si ens unim i lluitem, perque recordem, la Unió fa la força.

Davant d'aquest panorama, només ens cal ser uns verdaders competents, i fora hipocressísmes, que d'això ja n'estem ben tips! i fora el consumisme desequilibrat.

I davant d'aquella gent inculta, perquè d'aquesta gent no només se'n troba aquí, sino que la tenim ben escampada arreu del món, només ens mostren indescapacitades accions amb un fil trencat.

Diem-ne que aquesta gent no ha nascut d'unes arrels, sinó d'una família que l'eduquen amb l'egoïsme, i amb la total tranquilitat de no mostrar cap interés cap a una inquietut, només crear un fill rival i competidor.

I davant d'aquest panorama en que veus que la gent li importa ben poc el que tu vulguis aconseguir respecte els teus ideals, només veus que tenen preucupació per si podran fer aquelles magnífiques vacanses o no, que si podran comprar-se quelcom millor que l'altre o no.

I que creus, que la gent es preucupa pel tema de la "sequera"?

Va per favor! a qui li importa el tema de la "sequera"? Mentre ells ara tinguin aigua corrent, i puguin anar bebent de les ampolles que compren al supermercat, per ells no hi ha sequera.

I que et penses que aquest estiu no ompliran les piscines d'aigua? ningú s'ho empassa això!

Es clar que sí, tothom omplirà les piscines fins d'alt, com si el tema de la sequera quedes ben lluny, i tant, i es fotaran a regar els camps de golf, però això si, estarà mal vist que aquells pobres pagessos reguin el seu hort per collir els quatre tomàquets, i les quatre patates i les cebes.

Però això, ja m'ho diran d'aquí uns quants anys, quan vegin que els pobres pagesos no haguin pogut fer la seva collita a causa de no haver pogut regar els camps, d'això ja m'ho diran d'aquí uns quants anys, quan vegis que les seves piscines privades es podreixen de fàstic, i quan vegin que els camps de golf se'ls mengin les vaques.

Perque recorda, els diners no es menjen, sinó l'únic que fas es que ells se't mengin a tu!

Reflexiona home, reflexiona!

l'home mostra ser savi fins el moment que mostra la seva capacitat.

Encara "El poema..."

2008-03-30T23:12:00.002+02:00

Del fruit de la impotència d'aquesta estúpida situació, et trastoca profundament els sentits, et fa desequilibrar fins i tot el coneixament, i et pot arribar a manipular les accions.

En aquest País ocult..

No apaguis la tele o hauràs de pensar

2008-03-23T14:36:00.011+01:00

Recansada de mirar la televisió d'aquelles mil series que feien d'aquells mil canal que hi havien, se'm posaven cada cop més al cap, series dramàtiques que es basaven en fets reals, magnifiques!

s'encenia el record i va ser inavitable treure les primeres llàgrimes cap a tu, inavitable. Millor a fora que a dins, però ni així és possible fer-lo fora.

Prou! vaig parar la televisió, em vaig quedar a les fosques. Em vaig endinsar amb la foscor que creava aquell instant la casa sense cap llum, silenci absolut. Sortint del menjador com vaig poder, vaig recorre el passadis amb la mà palpant la paret, fins que vaig palpar la barana de l'escala i contant els 14 esglanos per saber en quin moment arribaria a d'alt.

Un cop a dalt per seguretat de la meva, vaig anar refregant la mà per la paret ja que la meva habitació quedava la última i no fos el cas que trobés algun obstacle que m'impadís seguir el meu camí amb silenci i no fer el gran alderull ja que no em vindria de nou que em passes.

Un cop dins vaig encendre la petita lampara i vaig dirigir-me cap a la taula de vidre on allí i tinc les colonies, mai puc evitar de deixar de fer-li una olorada a la de coco, és algo ben agradable la olor. Deixant la colonia al seu lloc vaig fer una ullada als llibres del prestatge i vaig fer l'intent de començar-ne un. Fet doncs, em vaig estirar al llit doblant el coixí per apoïar bé el cap, i em vaig endinsar amb l'obra que tot just començava a llegir.

Sorprenent, una obra que m'agrada!

Situació: Dionisio un home en el qual s'estableix en un hotel i es atès per un tal Don Rosario, en el qual el Don Rosario li remarca que l'habitació que s'estebliarà és la millor per les vistes.

- Dionisio: pues es una habitación muy mona, don Rosario.

- Don Rosario: Es la mejor habitación, don Dionisio, Y la más sana. El balcón da al mar. Y la vista es hermosa ( yendo hacia el balcón ) Acérquese. Ahora no se ve bien porque es de noche. Pero, sin embargo, mire usted allí las lucecitas de las farolas del puerto. Hace un efecto muy lindo. Todo el mundo lo dice. ¿las ve usted?

- Dionisio: No. No veo nada

- Don Rosario: Parece usted tonto, don Dionisio.

- Dionisio: ¿Por qué me dice usted eso, caramba?

- Don Rosario: Porque no ve las lucecitas. Espérese. Voy a abrir el balcón. Así las verá usted mejor.

- Dionisio: No. No señor. Hace un frío enorme. Déjalo. ( mirando nuevamente) ¡Ah! Ahora me parece que veo algo. ( mirando a través de los cristales ) ¿Son tres lucecitas que hay allá a lo lejos?

- Don Rosario: Sí. ¡Eso!¡Eso!

- Dionisio: ¡Es precioso! Una es roja ¿verdad?

- Don Rosario: No. Las tres son blancas. No hay ninguna roja

- Dionisio: Pues yo creo que una de ellas es roja. La de la izquierda.

- Don Rosario: No. No puede ser roja. Llevo quince años enseñándoles a todos los huéspedes, desde este balcón, las lucecitas de las farolas del puerto, y nadie me ha dicho nunca que hubiese ninguna roja.

- Dionisio: Pero usted no las ve?

- Don Rosario: No. Yo no las veo. Yo, a causa de mi vista débil, no las he visto nunca. Esto me lo dejó dicho mi papá. Al morir mi papá me dijo. ".." Y yo siempre se las enseño...

- Dionisio: Pues hay una roja, yo se lo aseguro.

- Don Rosario: Entonces, desde mañana, les diré a mis huéspedes que se ven tres lucecitas: dos blancas y una roja.. se podrán más contentos todavía. ¿Verdad que es una vista encantadora? ¡ Pues de día es aún más linda!...

- Dionisio: ¡Claro! De día se verán más lucecitas...

- Don Rosario: No. De día las apagan.

- Dionisio: ¡Qué mala suerte!

Per mala sort la meva, arribat el dia en que deixant la duresa a fora i decidint llençar-me al buit sense pensar les repercucions obtingudes no és fàcil, i pensant que podria haver perdut tot allò que m'havia seguit fins aquell precís moment... Però només s'estava reproduint el somni per un cop a la vida, per un únic cop a la vida!per un puto únic cop! hòstiaputa!

dicen que lo perdido nunca está devuelto.

Nostàlgia

2008-03-19T13:04:00.007+01:00

M'entrava la mencança del temps, trobava a faltar aquell país fred que tot just feia un dia que vam abandonar per retrobar-nos amb la nostra estimada terra. Haviem agafat l'Avió amb retard i l'espera se'ns va fer eterna. Abans de tot, ja haviem tingut algun problema amb l'equipatge. Quina alegria al sentir que ja podiem embarcar, quina sort que només ens vam haver d'esperar unes 2 hores. Un cop al Avió vam patir una mica de sutracs arreu de les torbulències, però per sort en aquest món hi han bons pilots i per sort vam arribar a Suisa bé. Un cop allí ens esperaven 4 hores de viatge amb autocar i per desgràcia del món hi han conductors que no es saben el trajecte i vam perdre una hora donant voltes per un mateix lloc, és a dir, encara ens quedaven 4 hores per arribar a Eslovènia. Ens van posar una pel·lícula avorridíssima i del aburriment ens vam adormir, bé no sé si del avorriment o del cansanci que portàvem però de fet ens vàrem adormir. Ens varen llevar per anunciar-nos de que haviem arribat al hotel. En principi haviem de ser-hi a les 22:00h i vam arribar a pels voltants de les 3 de la matinada. Distribució de les habitacións pim pam i a dormir. A les 8 del matí ja estavem esmorzant, un suc i perquè el café amb llet no tenia gust a cafè amb llet, vaia estafa, trobava a faltar el meu cafè amb llet de cada matí, i més que res el pa amb tomàquet. A les 8:30h Cap al poliesportiu a jugar el torneig. Quia gent més maca! però Maca! i simpàtiques de bon tros!bé ens comunicavem amb anglès, i es vam entendre bé bé. A les 7 cap al hotel i fins l'andemà no en varem sortir. Ens esperava un dia ple de visites per Novo Mesto, i així va ser. Al tornar de les esgotadores visites varem anar a veure un partit de bàsquet masculí, Caraam quins nois, quina passada, com jugaven mara meva! era al·lucinant! fotos i més fotos amb aquella gent tan simpàtica, i tornant cap al hotel grandíssimes partides de cartes. I AU! a dormir. L'últim dia, llevant-nos , miran't per la finestra i.. TOT NEVAT. Però flipant, el dia abans amb un sol i un gran dia que feia i ara tot nevat. Queien uns flogs de neu grandíssims, i doncs tot el dia amb el paraigues fent les visites programades, i finalment ens quedaven aquelles inmenses hores de bus per arribar a l'aeroport, passant aquestes hores dormint i mirant la pel·lícula que ens varen posar i au, fins que varem arrbar a l'aeroport. Agafant l'avió i riures+riures amb el Bernat, una gran persona que encara no coneixia i aquest viatge he tingut l'honor de coneixe'l, ell llegint el seu gran llibre que em sembla que no va tenir temps a començar-lo perque van haver-hi uns atacs de fotos, i uns atacs de riures, i explicacions i tal i qual. I finalment arribant al aeroport de Girona, aplaudiments i somriures i més fotos, el viatge resumint; Han sigut uns dies per dir-ho d'una manera especials, uns dies en que ho he compartit tot amb tu, una habitació, uns jocs, uns somriures, unes excuses, unes indignacions, uns escalfaments, unes inventades de parla, unes cançons, unes dormides, un paraigües, una neu, uns sucs, unes aigües, una finestra, un barco, l'autobus, la son.. i podria dir milers de coses més conta'l de pensar-hi. T'he conegut molt més, i he descobert una persona nova, una persona diferent a les altres, una persona absolutament genial.

De ben poques se'n troben, comparteixo sovint els somriures amb tu, i això m'encanta.

A sigut de lo millor llevar-me al teu costat cada dia, i l'últim dia acompanya-nos de la gran nevada. Com dir-ho que t'has fet estimar moltíssim, com dir-ho que ets algú important.

Compartim converses sobre política, sobre moviments, sobre TOT. Som diferents, sí. Però si fòssim iguals quin sentit tindria la igualtat del moment? m'agrada ser diferent a tu i tu de mi, m'agrada tenir opinions diverses a les teves, m'agrada tenir aquest punt diferent a tu. Seria avorrida la igualtat entre tu i jo. Si ens unís la igualtat seria una amistat sense massa opinions i amb raonaments pobres.

De vegades la més mínima i petita cosa és el que més significa per nosaltres. De vegades no tot és dir-ho, les paraules són mínimes i més es mostren en fets.

En serio, si un dia arribes a llegir això, no t'estranyi que tu hagi escrit, ets una persona diferent a totes, encara diria més, una de les úniques persones que sap valorar la vida.

Diria més, gràcies per venir aquests 4 dies, gràcies per no fallar-me, i mil gràcies!

Eslovènia al Cor

i recordant la típica frase : Catalonia is not spain ( al veure la bandera d'espanya representant-nos al torneig )

Llibertat patriotes Catalans!

2008-03-09T19:36:00.005+01:00

Ens tracten de terroristes per voler defensar el que és nostre, ens segueixen tractan de terroristes per voler la nostra terra. M'han tractat de terrorista per mostrar un simbol de llibertat. Ens torturen i cada cop més per manifestar-nos en contra de l'opressió, i ells l'únic que fan davant les manifestacions és fotre'ns els antidisturbis i au Catalans! a rebre el mal! ens segueixen torturant davant de tots aquells que ens amarguen l'existència, per tots aquells que tenen el puto poder i ens enganyen exposant mentides per dominar-nos a tots. Fins quan tota aquesta hipocresia? No només portem un ni dos ni tres anys així, hem estat tota la vida aguantant les mentides, i ells els nostres companys han estat sobre vivint-la, i diga'm tu, quants companys morts han caigut per defensar el que ens pertany? i diga'm tu, quants en moriran més per defensar-la i per tenir-la amb dignitat?Fins quin punt podrem arribar a tocar la nostra llibertat? Per cada persona que entra en la nostre nació l'implanten com a llengua el castellà, i perquè? i perquè ens utilitzen el català com a llengua secundària? perquè ens intenten trencar la nostre cultura imposant la seva?I diga'm, no va sent hora ja de que tots ens rebel·lem contra aquest inútil país que ens roba la nostra vida i ens implanta la seva?No només soc jo la que em manifesto perquè vull una terra lliure i amb dignitat, sinó que som milers de catalans que volem una terra lliure i amb dignitat, SOM MILERS! M'omple d'orgull veure banderes catalanes alçades, m'omple d'orgull identificar-me en elles, i encara més, veure la gent que es mou en aquest sentit. És un sentiment infinit, i tu, si també el sents t'hi identificaràs. Satisfacció per tota aquella gent que ha lluitat per la terra, utilitzant la lluita armada i sense por han seguit dia a dia, han sigut capaços de lluitar contra els opressors. Els Països Catalans decidim lluitar per la nostra independència contra l'imperialisme espanyol, tornarem quan menys to esperis, serà avui? quan tinguem el dret i no pugis fugir.Estem cansats d'esperar, no podem més. Un dia nois, aquesta por haurà de morir, quan la nostra llengua pugi anar al destí serà el dia escollit en plena nit!

Però fins quan?

http://es.youtube.com/watch?v=4dG0LgaoY7w&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=P7xiJD1qEmg&feature=related

Re(solució).

2008-03-08T21:54:00.003+01:00

D'això que el sol surt i el sol es pon no és que només ho vegis tu, sinó és que ho veu tothom. I si tu saps que els sentiments t'han enganyat algun cop, amb aquestes coses tan evidents, com pots demostrar que tot això que t'entra pels sentits és veritat? com ho pots comprovar que no t'estan enganyant?

Algú per a tu, no has existit fins que no has nascut i algú no pot deixar de demostrar que això hagui sigut només un mal son, això fa que dubtem dels nostres sentits. És a dir, segons aquest mètode que et bases en l'engany, si t'han enganyat un cop com saps que no t'estan enganyant sempre? com saps que el que veus és la realitat i no és la ciència ficció de les pel·lícules? com saps que no estàs vivint en un somni constant?

I ara soposem que la teva vida vingui marcada per una sèrie de fets que et guardes inconcientment i ara les teves defenses racionals disminueixen i vols deixar passar els mals passatges de la vida tornan-te en persona cega, per evitar veure tot allò del fracàs. Davant d'aquests fets que no vols veure ni tampoc recordar, et va disminuint la vista.

Però tota persona cega té encara llagrimes salades que de tant en tant li refresquen els ulls, perquè per molt que aquesta s'ha tornat cega no deix de tenir el sentit de la vista.

I dels més propers, els homes, mai ens em sentit còmodes en aquet hàmbit, i ens apoiem a la cultura amb un intent de trobar-nos segurs.

Animus!

2008-03-05T17:36:00.001+01:00

Doncs jo la sé amb català, i?

Reflex del que!

2008-02-16T15:02:00.001+01:00

No es pot ser un hipòcrita actuant i menys ser un conformista.

La indignació em bullia, i em rabiava cada cop més escoltant les converses que tenien aquella colla de pallassos parlant sobre com planificarien al "finde", de mentres t'estava esperant.

Estava assentada a unes escaletes que donaven a l'entrada d'un bloc de pisos mentre davant meu s'observava una plaça d'aquestes deixades, on hi havien aquella gent repugnant. Una colla d’incultes espanyolistes, que van de "xungos" i que no respecten a ningú i es creuen els amos del carrer, insultant a qualsevol persona innocent, xulejant amb les motos i de ben segur que aquestes motos són comprades pels seus pares ja que els crius no tenen suficient capacitat per poder treure uns quants cales del seu propi esforç i clar si ells són així, com deuen ser els pares? A més parlant un llenguatge escarós de carrer, són persones repel·lents en la qual no es pot mantenir una conversa, serien converses sense sortida, amb cap punt interessant.

Bé, seguint la conversa d'aquells estranys, entre ells, es tractaven sense cap mena de respecte, fins i tot aquí aquesta gentussa mostra una falta d'educació cap a ells mateixos. Quin fàstic en serio!

I quin és el significat del súper "finde" que s'estaven muntant aquests súpers creadors "xungillos"?

doncs bé, un gran "botellon", sí sí això mateix, un grandíssim "botellon", és a dir, anar a un cert lloc i emborratxar-se perquè sí, i en la qual, pel mixt s'infiltrarien les substàncies il·legals que per ells és el punt de diversió!

Ho trobava tan estúpid, però tan! Divertir-se amb els efectes de la droga... però quina és la puta diversió de la droga? en canviar de personalitat? sí segur que hauria ser aquesta la magnifica diversió.

Dissimulant com podia intentava seguir la conversa que aquella mena de persones anaven creant i s'anaven animant de mesura que veien més divertida la nit. De sobte van arribar 3 noies en les quals semblaven parelles d'alguns dels "xungillos" que estaven planificant la nit.

Quines noies més rares, noies? Bé, nenes.

La mala educació les dominava per sobre de tot, i fumaven una cigarreta darrera l'altra.

No d'haurien tenir més que uns 17 anys, i s'ha les veia amb tants pocs recursos que feia pena veure-les. Portaven uns pantalons ajustadíssims, unes plataformes que les feia ser més altes i unes arracades d'aro que podrien servir perfectament de braçalets.

La seva afició era cridar l'atenció.

En pocs moments van oiginar un escàndol de cal deu. Però qui es creuen que són per fotre aquell xivarri?

Em feia vergonya fins i tot mirar-los, com podia ser que hi hagués gent tan artificialment rara. No em podia conformar responent-me tot dient : - Son espanyols, que et vols esperar d'ells?

Sé que és una resposta sense cap pes, i no justificada. No tots són així, em vull suposar que hi ha gent més sensata, i no volia fer comparacions just en aquell moment, tenia ganes que arribessis, era mortal la situació a part de pena feia fàstic i aquell llenguatge de carrer que utilitzaven era odiós!

Estava indignadísima. Com podem tenir una part de la societat tant bruta? infiltro aquesta mena de gent dins la societat catalana ja que viuen a Catalunya, i ja que omplen els drets de ciutadants catalans.

Però que et vols esperar de la gent que es conforma amb el que té? Aquesta gent conformista l'igualo amb gent sense recursos, sense inquietuds, sense interessos. Són gent que de la seva vida la fan monòtona i avorrida.

Estava cansada de tan esperar-te i de mirar aquells "xungillos" i d'escoltar les seves converses tan pobres. Estava tan però tant indignada que no aguantava més assentad. Vaig aixecar-me morta de fred i anava a dirigir-me cap a l'esquerra quan de sobte vas aparèixer...

m'identifico

2008-02-02T15:01:00.003+01:00

i aquells que no s'identifiquen et negen que hi hagui un sentiment tan fort!

et negen que Tu et puguis sentir català quan diuen que ets espanyol.

Em nascut envoltats d'una llengua, un himne, una cultura, una tradició,

i aquesta tradició i cultura és ben nostre, per tant, mai pot haver-hi un final

al nostre coneixament, a la nostra identificació!

Però tampoc vull dir que em senti superior a ningú, no! n'hi molt menys! però tampoc em cal sentir-me inferior.

I cada any l'11 de setembre penjo la senyera, la meva bandera, amb simbol de record i estimació per la meva terra i per aquella gent que va lluitar per tenir-la, per tenir-la amb dignitat, amb respecte i amb amor, amb llibertat.

I avui igual que ahir el meu Orgull viu més que mai.

I avui ningú em negarà el meu sentiment, perque ningú serà mai capaç de trencar-lo!

un sentiment no es trenca fins que la mateixa persona deix de sentir-lo!

Adeu Mestre...

Això és una merda, Tio ho has d'aguantar!

2008-01-23T19:55:00.005+01:00

Si no tens cap idea del que fas no fingeixis a la situació, no en vulguis fer una monotonia amb la paraula fingir i tampoc desitgis ser víctima de la fingició. És tonteria donar per no rebre.

Com tot, penses que la fingició seria un aspecte de falsatat del qual creies que duraria poc però, a la llarga veus que aquesta porqueria de paraula ens acaba afectant a tots, i quan dic a tots és a tots, no només a la persona incompatent que acciona el verb, sino a TOTS!

Del que crèiem ara no ho creguis, perquè com aquell que li tapen els ulls i cau, a mi, a tu, a ell, no cal que ens tapin els ulls per caure.

Si un incompatent et converteix en ignorant converteix-te en un compatent, sigues més fort que la paraula fingir, sigues més fort que un incompatent perquè a la llarga l'incompatent acaba sent un ignorant.

No tot és fàcil, NO! i qui diu que sigui fàcil?

"Sapere aude"

sí, aixo mateix "Sapere aude"!

Ull al ull!

2008-01-20T21:25:00.007+01:00

En dubtaves? Són ells els meus titelles, però no s'aguanten per fils, els deixo que s'aguantin per la realitat i cada infracció que veuen, em deixen anar una llàgrima de dolor, que per dins és de sang però que per fora és salada i transparent, com aigua, vaja.

Gràcies perquè em feu veure lo real i lo fals, gràcies per ser el meu testimoni i per ensenyar-me la realitat tal i com us la pinten. Gràcies perquè sort vostre el veig, sí a ell, el meu secret.

Ah, i tu! mai els tanquis, MAI. Només per somiar, i de mentres estiguis somiant vull que volis amb els ulls tancats i que notis l'aire. I que aquest aire et faci volar el cabell, tant que tu mateix/a te'n l'airis encara més.

I tranquil·l/a, perquè quan davant teu se't planti l'hipòcrita, amb la mirada pagaràs, i tu, continuaràs amb el moviment de titelles sense fils, i les faràs volar de nit, com a campiones de la victòria. Així que mai deixis de tenir-los oberts, perquè el dia que els tanquis, aquell únic dia deixaràs de ser fort/a, i pasaràs a ser feble!

Nits de Glòria

2008-01-05T00:51:00.004+01:00

Quan comencis a veure que dels petits moments n'has fet alegries i que les cançons tan fet plorar, veuràs que els moments viscust han sigut glòria.

S'ha de ser lliure pensant i actuant.

"Porque las cosas no son importantes por que existan,
son importantes si se piensa en ellas, por eso existen, porque son importantes..." (Princesas)