Un dia decidí entrar-hi dins, i contemplar la bellesa que despren la personalitat natural. De mica en mica vaig anar donant la meva confiança, a repenjar-me a la seva tranquil·litat tendre i a no plorar. Notava que era la tendresa, la simpatia, l'estimació de tot allò que feia que me'n voltés. Les paraules se'm quedaven curtes, i les mirades començaven a durar. Eren esplèndits els dies de sol, nostàlgics els dies de pluja, porucs els dies de tempesta i tendres els dies de neu. Les estacions passaven dins d'ell, els arbres canviaven segons el temps i el fruit madurava.
Des d'un inici, com tot, era preciós. No notava el pas del temps, només el sentia gràcies a les fulles. D'aquells dies tant brillants que se'm oferien dels quals els havia viscut poc a la vida, arreu dels meus fracassos, però gràcies a ells vaig notar més que mai la felicitat i la glòria que em portaven a seguir dia a dia. Com tot, sempre hi ha algo que falla, sempre hi ha aquell tros d'espina que es torça i fa que les coses s'inclinin i puguin caure a terra, o no, on només depèn de la voluntat de la natura, i si, aquesta voluntat no hi és, directament l'espina es trenca i tot es perd i costa de rejuntar, com una bola de cristall que cau a terra i es divideix en mil trossets. Jo dins d'aquella inmensitat, em sentia impotent, sentia que la natura només em volia per ella, em sentia esclava de la natura. Em sentia tant lligada i oprimida... Però me l'estimava. Trobar-me amb ella era fabulós, genial, en definitiva, mi sentia bé. Però no m'agradava aquest estat en que estava lligada i reprimida per ella. Ella em controlava, em controlava massa, i ella sola em perdia la confiança. Bé, potser mai m'havia mantingut la mateixa confiança que jo li tenia a ella, però semblava que mantingues una desconfiança total, màxima.
M'eren fortíssims els d'anys psicològics que estava mantinguen, per a mi allò no era viure, era patir. Em volia desfogar però tenia por de parlar-li, de que em rebutges del tot o bé que se'm encarés. Però jo ja no aguantava, aquella situació m'era inescessària, o l'aturava o l'aturàvem. Tot era qüestió d'argumentar la situació, i així ho varem fer.
M'he barallat portes endins amb el caníbal que viu amb mi. Buscaré la unitat, buscaré la unitat...Com un nen faig fugir amb la ràbia. Esperant que em trobessin quan es va fer de nit. Millor no aturar-me, millor no aturar-me...Tan sols vull que algú m'escolti. El problema és com fer-me sentir. Guanyaré la paraula, guanyaré la paraula. La Història és plena d'experiències. Amb cançons per gaudir i per patir. Aprendré aglutinant-les, aprendré aglutinant-les..He guanyat diners, fruit de treballar. A on es tancaven les portes ara s'obren camins. Faré bons contactes, faré bons contactes...He arribat tan lluny que no sé tornar. Atrapat als plaers amb els meus nous amics. MILLOR SAQUEJAR-LOS! No oblidat els pous on ens varem criar. On el futur per els nens no és res més que neguit. Continuo lluitant, continuo lluitant...Ara em trobo en terreny vorejat de paranys. La consciència a l'esquena i el sistema al davant. He de fer plans, he de fer plans...TOTS VIVIM EN UN TERRENY MORTAL. D' ON TAN SOLS POTS SORTIR LLUITANT. Trec el cap per sobre els núvols. Arrelant els peus a terra. Sóc un tronc al vent flexible. Tot sóc ú i res em pot vèncer. He aprofitat cada escletxa on passa un raig de sol. Potser m'he torçat buscant-la... He volgut viure eternament a dins del bosc. Però si me'n vaig no em ploris... SI ME'N VAIG NO EM PLORIS...SOC PERSONA, POBLE I CLASSE SOC UN TRONC, ARREL I FRUITA...
Un cop argumentat el conflicte, ens vam assentar al terreny, d'on allí, en varem treure el millor profit dels arguments fets. I d'on justament en aquell moment, la nostre confiança va florir com el fruit de la llavor, i va passar el temps, i el sol minvava i l'alba ens il·luminava cada matí, amb ganes de seguir dins del bosc, cercant cada dia el millor camí per l'endemà.
Avui no esperem cap orde, perquè nosaltres ja sabem el que hem de fer! A dins el bosc jo hi visc eternament. I SI US PLAU no hem talleu els arbres ni les meves raons per viure, ni aquell tros de mala herba, ni aixafeu la mínima formiga que trobeu al vostre pas, tot això forma part de tu, i si tu vols viure avui, no matis el fruit del demà.
AUTODISPARET abans de matar.
