Fins l'últim sospir.

Suaument, ara et penso. Però et comparo com aquella crema que banya cada matí el meu cos. És una capa fina i cremosa que li dóna un cert gust dolç i apassionant a la pell. La seva olor és melodia, i a voltes m'imagino que ets tu qui me l'escampa pel cos, resseguint amb les teves explícites mans, les corbes remarcades del propi cos, i amb els dits fent onades sobre la pell, com si estiguéssis tocant les tecles d'un piano, amb tendresa. T'anaves animant, com si aquella peça de música, tocada pels teus dits, et llences a resseguir-me ràpidament el desig d'aquella crema que estaves escampant.
Però a mi no em transmeties aquella melodia que estaves composant per les suaus carícies, sinó que m'estaves transmetent la passió d'un poema. La meva imaginació va florir cap a un dels versos més potents, i em va dur a pensar en aquell dia que plegats varem consumir aquell recital de poemes. Aquella passió, aquella vida transmesa per tants versos, aquell plaer rebolcat amb tantes pàgines, ara ho estava digerint jo.
La pell havia consumit tota aquella crema que s'havia escampat arreu del cos, i gràcies de la composició del poema musicat va ser tot un descuit que la crema minves tant ràpid.
Per tant, no vaig dubtar ni un minut més, en afegir-hi més crema sobre aquella pell fosca, no volia que acabés aquella passió de carícies.
La crema novament posada estava freda, i fet que em va fer posar la pell de gallina i els mugrons durs. Em va recorre aquella vergonya incontrolada, aquell calfred em va recorre fins a la punta dels dits dels peus i em va tornar al cervell. Vaig fer l'intent d'estirar les cames, com si m'agues de posisionar-me bé per tornar-me a retrobar amb la passió que m'estava banyant amb aquella crema, però era obvi que les cames no responien als meus actes.
El desig se'm feia cada vegada més necessari, aquelles ganes de que em recorres la teva ma m'era obligatori.

De cop, sonà aquella melodia de Vivaldi, i em despertà del desig. El despertador excitat, s'exaltà, marcant les 7:45h del matí. No m'ho creia, era impossible. Se'm havia trencat aquell suau desig. Densa que jo habitava en aquella cruel cadira de rodes, la vida m'havia canviat completament. Viva paral·lelament com aquell poeta, heus aquí vingué el meu somni, imaginant-me veure't recitar aquells poemes seus, amb aquella emoció i sobretot amb aquella entonació donada. La meva indignació pel trencament del somni em va fer agafar el despertador i revoltar-lo contra una de les parets de l'habitació. Les llàgrimes provocades per la ràbia anaven desfilant per la pendent de la cara, deprimides i solides.
La solitud em feia mal, però ningú mai me l'hauria pogut arriba a curar, només el desig de poder tornar a caminar com a ésser. Decidí tancar els ulls, inundats per les llàgrimes, i seguir dormint, tranquil·la i amb pausa per fer l'últim sospir.