Quasi homenatge.

Envelliran els llibres i potser

no els llegirà ningú, però la carn

no serà pas menys trista. Desaprendre

tan de futur és una tasca dura

i també ho és assajar de fer un nus

amb la corda del temps per recordar

que encara no has viscut i ja s'apropa,

furtiu i descaradament solemne,

el desenllaç. Toca el mar amb els ulls

cansats de no mirar i esborra els signes

de qualsevol complaença; que sigui

tot tan dur i tremolés que ja no puguis

recular més sense negar-te. Ara

potser ja res no compta, només l'arbre

que preserva l'espai de les ventades

contradient el ritme de les coses,

o la sageta que desfà camí

i és un repte de llum que t'assenyala

i esperes amb temor i amb alegria.

Envelliran llibres i molt més

hauràs envellit tu quan, mig escèptic,

mig resigant, recullis el farcell

d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis

la immensitat amb la mirada neta

de turpituds i angoixes, tal vegada

estrafent sense ganes aquell gest

de revolta que ben pocs han comprès

però t'ha acompanyat tota la vida.