Quan era petita experimentava la ciència a la pràctica. Una vegada m’havien regalat un peix d’aquests d’un color taronja lleig, i jo odiava aquell peix d’un color taronja lleig. Em feien ràbia que les botigues d’animals venguessin peixos perquè els tinguéssim a casa i els encasellessim dins d’una peixera. No els hi era més fàcil llençar-los al riu? Si realment els peixos és el que volen... La mida m’era igual, de la peixera, tan m’era que si era gran o petita, les parets de vidre transparent les tenia igual, però la questió és que el peix, envoltat de solitud, es moria sol. "Tothom en viure en total solitud, sense la realització de la societat, acaba morint, i morint SOL."Just quan me’l van regalar, el vaig posar dins d’una peixera immensa que els meus pares s’havien comprat just quan encara viviem en aquell poble del Vallès, però ni la companyia d’altres peixos, ni de plantes, ni de pedretes de colors, ni de figuretes que de tant en tant jo anava tirant per animar el personal de peixos, canviaven l’expressió d’aquella cara de peix trist d’un color taronja lleig. Em passava estones mirant com els peixos es bellugaven amunt i avall, sense un destí fix, ni una senda per fer la fita, no tenien motivació per res. Vaja, uns conformistes. Mostraven una total ignorància per la decoració que jo anava fent a la peixera. Ignoraven la meva veu quan a voltes passejava per la sala i jo cantava. Em feien llàstima, en el fons em feien llàstima. Quan em cansava que els peixos m’ignoressin, donava un cop al vidre de la peixera i ells, nerviosíssims, començaven a nadar a tota merda, a contracorrent, aleshores jo reia i els hi deia; - Ja us està bé, per ignorar-me!
La mare em deia que no piqués al vidre, que algun dia m’enduria un ensurt i l’acabaria trencant. Jo li deia que el vidre era més fort que el meu copet de no res, i ella girava cua i se’n tornava a fer la seva, fent un no seguit amb el cap. Quan tornava de l’escola, anava flipadíssima a veure el trist peix d’un color taronja lleig, per veure si havia canviat l’actitud, i jo agafava el pot de menjar, que feia una mala olor flipant, i li tirava uns pessics d’aquell menjar tant rar. Sempre m’havien de cridar l’atenció perquè no em passés amb el menjar, em deien que vigilés, que un dia els acabaria empatxant i els acabaria matant. Això em va fer agafar una certa precaució amb el meu ser aventurer, i vaig deixar els pobres peixos, incluint el peix de color taronja lleig, un dia sense menjar. Encara me’n recordo que un dia, després de sopar, em vaig disposar a jugar amb el peix d’un color taronja i lleig. És el que per moments em cridava més l’atenció. Potser era pel color, o perquè me l’havien regalat uns amics del pare, no ho sé. La questió és que jo anava posant el dit a l’aigua, amb moltíssima precaució perquè el peix no me’l menjés. Avorrit peix! Ell ni es movia, com aquell qui diu, s’apalancava. Que innocenta que era, el peix passava de mi, del meu dit i dels meus jocs pesats, però jo insistia a mort. De sobte, jo ja cansada amb un braç aguantant-me el cap i amb l’altra mà anar posant el dit a la peixera, de manera polsativa, tot seguint el batec del cor, el meu germà em va venir per darrera i em va picar la mà. De sobte la meva mà, que cansada d’anar seguint el compàs rítmic, es va enfonsar a la peixera, i jo, desesperada em vaig espantar moltíssim. La vaig treure rapidíssima, la mà, i tota mullada era horrible. El peix aleshores, si que jugava, però atemorit es va amagar a darrera d’una de les tantes figuretes que li havia tirat, i s’escapava per por de que no l’agafés. Que ruc. Fatigada ja, del peix i del seu passotisme, la seva existència va acabar amb les meves ganes d’experimentar la ciència a la pràctica. A partir d’aquell dia, que el simple peix de color taronja lleig de peixera em va demostrar que era un poruc davant la multitud, el vaig ignorar. Li vaig dir que n’aprengués de ser valent, que donés la cara, i que deixés de ser un animal gregari, com la resta del ramat, que la única cosa que estava fent era seguir els seus companys i no deixar-se endur pel pròpi equilibri. Feia el que veia fer. Al cap de tres dies, vaig anar a veure el dròpol de peix, i ja s’havia mort. Cert, m’havia fet una certa llàstima en veure’l de cap per dalt, i tota la panxa a l’exterior. Vaig recular i vaig pensar que tot havia sigut culpa de la solitud que l’havia estat banyant durant tots aquells dies que jo havia disposat a ignorar-lo. Tenia solitud, però el meu caliu de fer-lo empipar, de donar-li menjar o d’amargar-li l’existència, per ell, havia sigut companyia... Jo era petita, innocent i amb ganes de que un simple animal em fes cas. Mai m’havien deixat tenir un gos, que segur que m’hagués fet més cas que un simple peix d’un color taronja lleig i de peixera. Segur que l’hagués dut a les muntanyes, i li hagués explicat els mil camins per on passaven les llebres. Però vaig arribar a la conclusió que era el maleit peix que era un pèssim. Al cap i a la fi, nosaltres som animals, potser més civilitzats però ho som. Fa cosa d’x temps vaig tornar a trencar amb una mateixa relació que havia tingut amb el peix d’un color taronja lleig. Em sembla que al llarg de l’existència, tots hem trencat amb relacions de peixos d’un color taronja lleig. Són d’aquelles relacions estàtiques, que vas dialogant a través d’un vidre transparent, i el missatge es va perdent i a mesura que vas cridant més i més, per vèncer aquell vidre, la teva veu es va empetitint i es torna muda. Es cansa, i on les inquietuts del peix són nul·les, i les teves àncies d’evolucionar cap a la passa del saber i de l’autoaprenentatge es van apagant per la miserable companyia sòlida. Al cap i a la fi, al pas del temps, he entés que si realment no llencen els peixos al riu, i els venen és perquè a cada cuc li toca el seu forat, és a dir, ben mirat sembla que alguns neixen per estar destinats a no mobilitzar-se d’on els han col·locat.
Des d’aquell dia, sempre he odiat els peixos d’un color taronja LLEIG!
