Amanece que no es poco...

Pels dos tacos que fot que aquest grup em va vibrar l'atenció.

'>http://

'>http://

'>http://

Quasi homenatge.

Envelliran els llibres i potser

no els llegirà ningú, però la carn

no serà pas menys trista. Desaprendre

tan de futur és una tasca dura

i també ho és assajar de fer un nus

amb la corda del temps per recordar

que encara no has viscut i ja s'apropa,

furtiu i descaradament solemne,

el desenllaç. Toca el mar amb els ulls

cansats de no mirar i esborra els signes

de qualsevol complaença; que sigui

tot tan dur i tremolés que ja no puguis

recular més sense negar-te. Ara

potser ja res no compta, només l'arbre

que preserva l'espai de les ventades

contradient el ritme de les coses,

o la sageta que desfà camí

i és un repte de llum que t'assenyala

i esperes amb temor i amb alegria.

Envelliran llibres i molt més

hauràs envellit tu quan, mig escèptic,

mig resigant, recullis el farcell

d'enganys i desenganys i, altiu, contemplis

la immensitat amb la mirada neta

de turpituds i angoixes, tal vegada

estrafent sense ganes aquell gest

de revolta que ben pocs han comprès

però t'ha acompanyat tota la vida.

Descolonitza't (XII)

PROBLEMES DE MATRICULACIÓ

Circuleu orgullosament per carrers i carreteres amb un CAT a les matrícules del vostre cotxe nou. Això de les mitges tintes no us ha agradat mai, i dur el CAT al costat de la E us sembla, més que un acte de submissió colonial. A més, acabeu de venir de Còrsega: allí, planten el símbol cors directament sobre la F, sense por. N'hi ha tants de cotxes que contravénen la llei, que els gendarmes fa temps que fan l'orni. Però al nostre país, força menys valent que el cors, els actes de coratge anticolonial solen tenir conseqüències: i, efectivament al cap d'uns dies us atura una patrulla de la policia local d'una industriosa cocapital de comarca.

Amb gran amabilitat, com sempre que us dirigiu a l'autoritat, pregunteu amnb l'accent més rural que podeu modular; "Què passa, senyor guàrdia?""Mire usted, caballero, no se puede llevar nada que tape la matrícula", us contesta el "cabu"."Usted lleva un adhesivo". Us en meravelleu: "Com ho feu anar això? Un 'adhesivu'? Veja'm deixi-me'l veure, senyor guàrdia... "Xino-xano, baixeu del cotxe i mireu fixament la matrícula amb tota la parsimònia. "Perdoni, senyor guàrdia, on és l' 'adhesivu'?"Òbviament, el policia començarà a empipar-se (aquí cal una sang freda tremenda per fer-vos l'innocent i no perdre els nervis o petar-vos de riure). "¡Hombre!", us diu emprenyat, "no me dirá que no sabe que sobre la E ha puesto un CAT!","Sobre la Èèèèh?", responeu sense immutar-vos. "Que no va així els cotxes catalans, amb el CAT a la matrícula? Goiti, agent, a fe de Déu que quan el vaig comprar ja el duia."

El policia no pot més, us vol donar una lliçó, s'ajup i arrenca l'enganxina. Però cau de cul quan, a sota, troba un CAT directament a la placa. "Veu, senyor guàrdia, ja li vaig dir que era així. És normal, és un cotxe català. Coi, ara m'ha arrencat el protector! Bé, què hi farem, ja el perdono que tinc pressa! Apa, siau!" I aprofitant l'astorament del policia, us feu fonedís.

RECURSOS NESCESARIS: Nassos. Sang freda. Una matrícula amb el CAT perfectament pintant la E.

DIFICULTAT: Força alta.

És el més trist del mes.

"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes". Varen ser aquestes les meves últimes paraules. El meu comiat va ser injust, les llàgrimes em varen trair i vos sense respondre. Perquè?
Recordo encara aquell petó sobre la pell freda, i vos assentat en aquella cadira incomode d'hospital, sense poder manifestar-te del meu últim petó. Qui creia que seria fins aleshores l'últim? Ningú, ningú s'esperava que vos esperés a dir l'adéu aquest onze de setembre i que l'endemà el trobéssim reposant sobre aquells llençols freds i blancs.
Abans, però, de que finalment desapareixés dels nostres ulls mullats, vaig estar contemplant-lo des d'aquella sala que em separava de vos per aquell vidre, i sé que vos m'estava mirant d'una perspectiva diferent, i no sap el greu que em sap no haver-li pogut clavar la gran abraçada, encara que vos no la notes, però sé que la veuria tendre i dolça. Veuria lo molt que l'he estimat, i lo molt que jo he sigut de vos.
I veient com aquells homes d'ofici et retiraven d'allí on jo l'havia estat observant, son fill em va clavar la gran abraçada que jo nescesitava en aquell moment. Nescesitava una abraçada de caliu i d'algú molt pròxim a mi, la nescesitava, li juro que la nescesitava. Els dos, abraçats, ens varem consumir com una espelma mig apagada com dos desconsolats, aguantant-nos pel propi consol mutú que ens estavem donant. I amb empenta varem seguir amb aquest camí que vos nos ha mandat i deixat completament sòlid, i amb dificultat l'hem anat seguint.

I li jurem que cada 12 de cada mes, és el dia més trist del mes.

"Que el camí et siga llarg i ple de llum i noves sendes".

'>http://