Immortalitat, banya'm.

Començo aquí i ara, amb una tassa d'herbetes d’eucaliptus. Ahir em vaig adonar que avui no podria pas explicar el que estava sentint, mentre pensava d'abandonar la idea d'explicar l'impactant situació avui. Potser és que les paraules de vegades han de fer silenci i pintar-les de color blanc, però sense oblit. Vull dir, potser ara mateix hauria d'abandonar aquesta pàgina de Word, perquè crec que no seré capaç d'utilitzar les milions de paraules per descriure la meva immortalitat viscuda.

Em trobava caminant per damunt d'un pont, d'aquests que passen per sobre la carretera i veus com per sota dels teus peus van circulant els cotxes amunt i avall, sense cap instint d'aturar-se per seguir el rumb marcat pel propi camí de cadascú. Em vaig parar al mig del pont i vaig mirar a l'horitzó. De fet, només hi veia llums blanques que m'enfocaven la cara i em feien disturcionar la vista, però també veia aquelles llums vermelles dels cotxes que passaven de llarg, i que quan ja eren ben lluny, el color vermell es difuminava i feia que el veies burrós, però òbviament aquests cotxes seguien el seu camí marcat.
La vista se'm va aturar mirant l'horitzó, les llums feien una barreja entre blanques i vermelles i de sobte vaig notar que jo no tenia un camí marcat, que jo ja no era com aquella multitud de cotxes que circulaven amb un camí marcat, amb un objectiu fix, amb un que per seguir la frase. Notava i més que mai que ja no tenia aquella llum blanca que m'il·luminava el camí, ni la llum vermella que em feia reivindicar la revolució que estava vivint en aquells mesos, dies, hores, minuts i segons de l'any.
Jo ja havia viscut una revolució, aquells dies d'il·luminats s'havien acabat. Em va vèncer la desesperació del vermell. Em vaig consumir en un sol cos. De sobte vaig tornar a mirar l'horitzó i el vaig veure completament burrós. El curs del riu havia començat, i això no m'agradava gens. La mirada es va aigualir, i de sobte va despendre una llàgrima calenta i salada que va baixar pendent avall amb molta presa, moltíssima. Per dins aquesta llàgrima era vermella de sang, per inundar un infern congelat. La desesperació de l'aigua salada era forta, tant que no es podia ni controlar. No vaig treure cap mocador per assecar-me la derrota, sinó, amb el vent que corria sobre en aquell pont i que em feia volar, ara ja només a mi, els cabells, em va anar eixugant la immortalitat de la llàgrima i em va fer centrar de nou la mirada en aquell horitzó.
Em vaig situar just davant dels cotxes que venien de cara. Va passar un camió, i em va semblar com si m'hagués d’envestir amb la potència de la marxa. Em vaig acollonir tan que em vaig agafar fort a la barana mirant just al front dels cotxes que em venien de cara, mentre el vent congelat em feia voleiar la punta de la bufanda i la punta dels cabells em repicava a la cara. Va passar de nou un altre camió i vaig pensar;
- Ara si que aquest trencarà el pont en mil trossets i se'm endurà ruïnes avall, com un allau descontrolat.
Però no, no vaig tenir aquesta sort. El camió va deixar anar un vent potent que va xocar contra mi i em va fer tirar enrere (només era psicològic la retirada enrere) i em va fer reaccionar davant la immortalitat d'aquell vent potent sobre la meva vida.
Em vaig sentir immortal, la sensació de veure que un camió està a punt d’envestir el pont en el qual t'aguantes i de veure en pocs moments la teva vida, en trossets de mil llàgrimes, és impotent i sobretot sobrenatural. De debò, em veia el camió a sobre i jo atemoritzada de no poder veure mai més els meus i això em va fer reaccionar.

Ara em trobo aquí, amb la tassa d'herbetes d'eucaliptus consumida, de nou sense cap camí, ni un objectiu, ni un destí. No crec amb el destí però sí amb les casualitats. De fet, admiro a les casualitats no buscades, està aquí el kit de la casualitat, que no la busquis sinó que el vent t'he les porti, o que la fragància del teu perfum de la crema de cada matí et porti de nou a la revolució del que fa la casualitat. Però ara no tinc un camí. Valoro potser ara mateix el nihilisme, però només per ara mateix.

Be water my friend!.

Dins d'una mirada
cent vuitanta-tres partícules d'un silenci,
ploren.
Les llàgrimes,
dues-centes quinze gotes
fan el mateix recorregut cada nit.
Reseguint el temps
esnob.
Al mateix instant
recorda les nits d'orgasmes i poesia,
i rebrota l'esperança
d'una mirada a través de l'objectiu
que refarà la idea d'una vida de malparits.

Nord perdut,
i Sud guanyat.
Què més vull?
Em preguntu tota indignada,
però sé que he guanyat un Sud
d'on aquest ara hi neva.
De nou Amèfrica m'espera,
potser amb un regust fresc,
però m'espera
per fer la revolta racional.

No dormiré d'esquena a terra,
sinó de costat.
I estaré alerta per recuperar cada somni perdut,
vigilant sobretot
que aquest no sigui robat d'algú amb molta fortuna.

Sé sabent que sóc capaç de pensar
que potser ara l'oceà pot parla pels cecs.
De revolta d'onades
d'aires freds i calents.
Sé sabent que sóc capaç de sentir
que ara sóc jo l'onada d'aire fred
i que potser mai em tornarà a recobrir
l'onada d'aire calent.

Per tant,
vull pensar que sóc aigua
i viatjo com l'onada.
Gràcies vent,
per fer-me sentir la llibertat.

Sóc llibertat. Llibertat. Llibertat.

Tu davant i jo darrere.

No esperava retrobar una fotografia on ens trobàvem tu i jo pujats en un cavall, de debò el cavall, vull dir que, no és un d'aquests de joguina, sinó un cavall amb ànima. A veure, no vull dir que a una joguina no li puguis trobar la seva ànima amagada, però és això el que vull dir, un cavall dels que té vida. Tu davant i jo darrere. Tu amb un esperit com el d'en Lucky Luck, te'n recordes? De petits sempre me'l feies tragar, t'agradava això de ser un vaquer, i capturar els esquirols, com els Dalton. I portar un gos de companyia. I fer mil voltes pel Far West, anant sempre acompanyat de l'esperança i la valentia a seguir dia a dia. I jo a darrere, potser és que sempre em feies ser el teu Guardaespatlles, o alguna cosa per l'estil, però de fet sempre jo cedia a ser-ho, sí, me'n recordo que sempre em queixava perquè això era la màxima injustícia que em va costar la meva vida d’infància. Però com que volia jugar amb tu, doncs acceptava totes les condicions que em posaves per jugar. No eres mala persona, de debò, només com a germà gran t’agradava manar, i quan ens enfadàvem sempre em deies que tu em manaves a mi després dels papes, perquè tu eres i ets més gran que jo. I jo sempre em revoltava amb ràbia dient-te que per només dos anys eres més gran que jo, i m’indignava a mort perquè per només dos miserables anys m’havies de manar, tot i que no em deixava m'acabaves manant, de debò. Ben mirat, des del meu punt de vista d’ara mateix, no era pas un guardaespatlles sinó que era un gosset, d’aquells afamats, darrere l’amo. Que trist...! Pujats en aquell cavall recorríem l’estable i tu intentaves aguantar l’equilibri mig equilibrat. Jo amorrada a tu per intentar guardar aquell equilibri, et fregava amb les galtes l'esquena. El cavall avalotat es va accelerar sol, i tu vas intentar ser un Cow Boy de veritat, d’aquests dels bons, de debò. Jo amb la por al cos em vaig agafar tant fort com vaig poder a la teva cintura primeta, i vaig tancar els ulls. Em vaig deixar enduu per la teva confiança a poder intentar controlar el cavall. La gent que ens veia estava al·lucinant. Per mi que no es podien arribar a creure amb el que estaven veient, uns germans sols sobre un cavall i el nen intentant controlar un cavall mig boig, per salvar la vida de la seva germana i la d’ell mateixi. No vull ser egoista, però em sembla que la gent és preocupava més per a mi, que tenia els ulls tancats, que no pas el súper heroi que m’estava salvant la vida, de debò. Bé, crec què és preocupaven pels dos, perquè els dos érem petits, però a mi em veien amb cara de pometes desfetes i cada vegada com que tancava més fort els ulls veien que patia, de debò. Total, que ell, el meu heroi d’infància va acabar dominant el cavall. Vaig obrir els ulls, com suposant-me que ja havia passat el perill. Ell amb cara de satisfacció estava mig somrient, i jo el vaig agafar com vaig poder per les espatlles, perquè clar, amb aquell abric era casi impossible moures massa, quedava com un espantaocells, mig encarcarada allí dins, i quan vaig tenir-lo ben subjecte el vaig besar a la galta. Si us he de dir la veritat, no ens agradava el tema de “fer petons”. Ens tocava bastant la moral quan havíem de fer aquells dos petons que no són petons, sinó que són dos cops de galta. Però de fet, aquell petó que li vaig fer si que era un petó. Ell em va mirar com mig avergonyit, però s’havia que se’l mereixia. Potser aquella nit va ser la nit més feliç de la meva infància, no creia amb els prínceps però ara sí amb els herois. Sabia que a casa tenia un heroi, el meu germà. Sabia que ho era. Me’l estimava. Encara que les petites batalletes sempre les teníem, i ell sempre utilitzava el mateix atac de batalla el "came-came-aah" era típic d'ell utilitzar contra mi els atacs d'en Goku. Més que res perquè es pensava que era Goku2 o algo per l'estil, de debò. Aquella mateixa nit vaig somiar que empreníem un viatge cap a València amb aquell cavall. Jo i ell sols. Encara recordo com era el somni, tot començava que ja ens trobàvem pels carrers de València, sabeu aquells carrers antics que el terra són fets de pedres i que ara quan passa un cotxe sembla que la roda hagui de petar, pel soroll que fa, doncs aquests mateixos. Anàvem per aquells carrers que abans no eren tant de plata com ara, però que sí, que tenien un toc de metall acollonant, de debò. Hòsti, recordo per sobre algun nom d’aquells carrers de València, com el carrer de la Pau o el de Cavallers i també recordo que era el dia 25 d’abril, el dia de València. Bua, acollonant, hi havia un esperit reivindicatiu increïble, de debò, pels carrers sonava música, i la gent recitava poemes a dalt d’una mena de pòdium, on aquells poemes banyaven els carrers de veus. Jo i el meu germà vèiem tot això com si anéssim amb un trenet turístic, miràvem les coses d’una perspectiva acollonant, de debò. Semblava com si fos sobrenatural aquell somni, en serio. Veiem els diferents accents de parla catalana de la gent que s'havia reunit aquell dia a València, eren de diferentes contrades d'arreu del principat. Unes amb un accent Barcelonès del barri de Sans, d’altres de la part de Mallorca, amb aquell accent que mola tant i que a voltes costa d’entendre, també hi havia l’accent de les contrades de Lleida, i sobretot gent valenciana a punta pala, de debò, era increïble. València era poeta, els carrers hi havia paraules escrites a les parets, no totes eren poesia, sinó que barrejava l’art amb la poesia, però de fet em va fascinar la idea d’un poble poeta, genial. Els poetes feien parlar València a les nits, gràcies a les pintades de les parets. S’hi respirava olor de tarongers i cap al tard una olor de fems i com a ciutat podrida, però de fet, l’ambient reivindicatiu era el millor d’aquest somni. M’agradava saber que voltava l'ànima d'Ovidi per allí, i la de Vicent Estellés també, de debò, em feia forta aquest pensament, també sabia que les veus de Feliu eren constant per València i que havien retrobat l'espurna a l'altra cara de la lluna, obrint una altra porta evidenciant la mentida. Sabia que havia sigut un dia en que la música havia fet métrica i sàtira, per canviar els nostres desitjos i per matar els nostres silencis. Haviem obert les nostres ments i haviem vist tancar els portons de les cases, així que varem veure que el dia se'ns acabava i s'anava consumint. Va anar arribant la matinada. I no m'esperava que acabarem pels carrers de ciutat vella, tu davant i jo darrera, acabant de consumir les veus i els versos dels poemes més explícits que ens van banyar el dia galopant. Xispejava, i el terra estava mollat, estavem girant una glorieta quan de sobte el cavall va relliscar i ... Hòstia! Em vaig despertar de cop. Quin espant. Vaig començar a riure sense parar, em vaig aixecar de llit, vaig obrir la porta i vaig anar a veure si el meu germà encara dormia. Em vaig acostar i sí, estava dormint, i em sembla que estava somiant algo que li agradava, perquè estava somrient, i feia la mateixa cara que quan estava sobre del cavall, satisfet d'haver-me salvat. El vaig besar a la dreta i a cau d'orella li vaig dir;
- T'estime, t'estimo, t'estim.
De puntentes, per avitar tocar amb tota la planta del peu la fredor del terra, me'n vaig entornar a dormi.

'>http://

Aires d'un saber. "(amb un to musical)"

[...] Ah! gràcies per regalar-me aquella partitura amb l'explícita cançó basca que em vas cantar per aquestes festes. Em vas deixar fascinada, no sabia que sabies basc. Bé, el saber l'he posat amb to relatiu. Ja sé que tu saps i que jo sé, però m'agrada que en sàpigues d'aquesta manera de saber. Saber és important i sé que saps que jo sé que saber m'és important. M'agrada que sàpigues que sé mig tocar la guitarra, i també crec que saps que quan en sàpiga del tot farem un duet. Quan vegis que sé tocar aquella cançó que et fa plorar sé que sabràs que et caurà una llàgrima, però ho sento, sé que sabràs que aquesta llàgrima em serà important. Sé que saps que m'agrada que sàpigues tocar la flauta travessera, i quan et vinc a veure sé que saps que m'agrada trobar-te concentrat tocant-la. Ens agrada el saber oi? M'encanta que sàpigues que m'agrada que ens agradi el saber. M'és important també saber-ho. Ets músic i m'encanta que ho siguis. Saps que m'agrada que sàpigues que m'agrada que ets músic, n'estic orgullosa! Et parlo de tu perquè ets jove per a mi, i m'agrada que sàpigues que encara ets jove. Ho ets, no t'enganyis. Ho ets ara i ho seràs sempre. Perquè saps, ser jove no és físic, ser jove és psicològic, i tu ets jove. Saps que tinc raó i m'agrada que sàpigues que la tinc. Saps que ara els borrokes i els independentistes no es volen tornar muts com els poetes? Ells, els poetes, viuen una guerra interna i tant forta i repressiva, que les autoritats els fan callar les veritats per a no destapar els culpables. Sé que això ja ho saps. Però tu dic perquè ho tornis a saber. M'agrada repetir-te les coses mil cops, perquè sé que les saps igualment però sé que t'agrada que les repeteixi. Saps què és Amèfrica per a mi, i saps que poca gent ho saps que és i no és Amèfrica. Amèfrica és una, i res. És alhora i és zero. Gràcies de nou per la partitura, saps que la tinc penjada a l'habitació? ah sí, ja sabia que ho sabies, només t'ho repetia, hahaha. Sé que et fascina que et parli dels poetes, ho sé, ho sé i mil cops ho sé, però m'agrada saber-ho perquè a mi també em fascina saber-ho. M'agradaria saber el numero de mòbil d'un d'ells, per trucar-los de tant en tant i fer un cafè, ja ho sabies oi això? però saps, em fa por que no tinguin mòbil. Com alguns són tant bohemis em fa por que no en tinguin, i que al saber-ho, aquella mateixa nit no pugui dormir per haver sabut que no tenen mòbil. Em fa por saber-ho per tant, crec que m'estalviaré pensar que poden tenir mòbil. Sé que et sembla correcte que ho pensi, ho sé. Perquè em dec suposar el que deus pensar? tenim els mateixos instints. Però penso que hauries de ser del Barça i no del atlètic de Bilbao. Ja sé tota la història del perquè ets de l’atlètic, la sé, la sé, no cal que me la facis saber de nou. Però és un gran error que un músic com tu no em pugi compondre una versió del meu estimat himne del Barça. Llàstima però, sé que per fer-me 20 minuts feliç me'l compondràs, per a tu sé que és com un bufar i fer ampolles això. Sé que t'agrado perquè sóc la més gran, i sé que m'agrades perquè ets jove. Sé també que saps que l'altre dia vaig anar a veure Aloma, és una molt bona obra musical. Sé que saps que t'hauria agradat anar-la a veure, perquè sabent com t'agrada la música, que vius per ella, sé que t’haguessis quedat mut. S'hi jo ho hagués sabut abans, hagués reservat unes entrades a primera fila, i com que saps que sé que els músics estan sota la primera fila hauries disfrutat com una criatura. Saps que ho sé. Era poesia cantada, era el cel allò. Saps que sé que t'ho estàs imaginant i que saps que sé t'estàs delirant per anar-la a veure. Sé que saps que sempre he pensat que mai és tard per fer res, i més en aquesta edat que tens, que ets jove. Perdona, me repetit? haha. Sé que saps que ho faig expressament. Però m'agrada veuret murmurar de les meves gracietes. Hòstia, l'altre dia vaig sentir per la radio que feien una concentració d'agrupacions Sardanistes a Barcelona, és veritat? Sé que si és així hi aniràs. Oi? no sé perquè dic l'oi per aquí el mig si sé que és que sí. Ho sé. No m'agrada lo fàcil, ja t'ho vaig dir, perquè em dones les respostes tant fàcils? m'emprenya això. Va, no em facis enfadar. Sé que estàs veient lo que t'escric, o no. Bé no. Perquè m'enganyo? Ho sento. Em sap greu. Sé que et costa molt veure-hi. I més en una pantalla d'ordinador. Saps, et valoro i molt. Mai he cregut que un músic amb un 95% de ceguesa pugui ser músic, com un poeta sense les paraules pugui ser un poeta. Però he estat enganyada, com una seva amb tantes capes, i tu m’has fet saber la veritat. Un músic pot ser cec, sinó mira't, o mirem el nostre Tete Montoliu. Un músic és persona, i un músic cec és més que persona. Sé que ho saps però t'ho repeteixo, perquè t'estimo. Sí t'estimo. Tens una força de voluntat increïble. Sempre he discutit sobre la frase de " No venç el temps, venç la voluntat ". I saps que sé que crec que tu has vençut amb la voluntat. Sí, sé que saps que sempre hi he cregut. Sé que saps que sempre penso que per vèncer el temps primer ha de vèncer la voluntat. Sé que saps que el temps per si sol no és res. Saps que no és de ningú. Sé que no té amo ni rellotge. I sé que saps que no m'agrada sentir " el temps posa les coses al seu lloc. " No! saps que sabem que el temps mai posarà les coses al seu lloc sinó, és la teva voluntat que ajuda a posar-les. I amb això et veig reflectit. M'han explicat que tu has tirat endavant després d'aquell accident, sabent que havies perdut la vista. Saps que sé que si tu haguessis volgut seguir el curs del temps encara estaries assentat a la cadira de l'hospital. Però no, saps que la teva voluntat va voler seguir la teva vida, però a les fosques, va ser massa. Saps que sé i que penso que vas tenir els grans collons de vèncer la voluntat i gràcies amb les partícules del temps vas anar refent la teva vida. I ara saps que sé que n'estic totalment orgullosíssima de tu, perquè has sobreviscut el temps gràcies a la voluntat. Sé que saps que no tothom ho pot dir això, i saps que sé que mentre hi ha vida hi ha esperança. Saps que sempre t'estic donant les gràcies, bé, sé que saps que sempre em dius que les gràcies si són benvingudes no calen, però saps que t'he les mereixes. Vull ballar un valset amb tu, sé que saps que de vergonya tu no en tens, i saps que sé que jo si, però saps que sé que el podem ballar. Saps tant bé com jo que això no ho llegiràs, però sé que això queda aquí i potser t'ho faran arribar. Sé que saps que només ens separen 45 minuts, i saps que sé que això ara mateix és mínim. Per tant, sé que ara res és impossible. Ho saps tu també. Sé que et vaig dir que la veu del poeta mai morirà, ni es borraran les lletres, ni els llibres es cremaran. Ningú tornarà a fer com el capítol del llibre d'en Quitxot, que cremaven llibres de cavalleria, encara sort que saps que sé que no varen cremar el de Tirant lo Blanc, sinó els hi tallo el cap. Sé que saps prou bé que sóc rebel, i sé que saps que hagués enviat una critica al autor. Ho saps, però com saps que no el varen cremar saps que no he actuat. Per tant sé que saps que pots estar tranquil. I dormir tranquil amb la teva radio de nit. Sé que encara queden piles, ho saps. Saps i sé, sé i saps. Això és el que sabem, que no ens agraden els vicis. I que ells saben que tu i jo sabem que la voluntat ens fa ser forts, perquè si tu no saps i jo no sapigués, tampoc sabríem saber de la voluntat i el temps. Per tant som rics del saber, i orgullosos del saber. Som del sé i del no sé, som del tot i del no res. Perquè som saber constant, voluntari i col·lectiu.