dimarts, 12 d’octubre de 2010

Ser o no ser princesa.

La matemàtica precisió de la representació d’aquell somni plasmat en un paper en blanc i brut de color, la va dur a una forta reflexió, i una tal revolució d’idees que, d'ençà que arribà en aquell punt on veié l’horitzó encès, va deixar de pensar en els privilegis d’una princesa esperant el seu princep blau sorgit d’una transformació de granota. Vet aquí que em vingué demanant que li dibuixés aquell anhel foll i ple d’amor. Va ser aleshores quan, mentre jo em vaig disposar a dibuixar aquell somni, que per a mi no hi tenia cap importància, vaig anar afegint paraula en el dibuix, i veu a la narració de com seria la postvida d’aquella princesa. Al començament li vaig pintar la vida de color, d’un color viu i plè d’elements deliciosos, plena de flors i molts clavells, moltíssims, i també amb una varietat de sons amb el diversos cants dels ocells, una vida tranquil•la, i potser sense cap preocupació fora de to. Malgrat anaven passant els dies, aquella monotonia anava trencant la vida d’una princesa feliç. Ella se n'adonà que estava vivint sense un anhel en concret. Observà, i veié que aquell princep blau tant esperat no apareixia, i que aquella vida tant contemplativa no l’havia ni palpada. Notava com el temps i la pols es menjaven els llibres, i que la bústia es cruspia la correspondència. No escoltava el vent, ni la veu orfe de les cançons de guerra, ni el clam de la natura trepitjada pel ciment, ni el dolor dels oprimits. Un dia, havent sopat va pujar al dormitori, i recolzada a la finestra es va posar a mirar el cel, i fixament a la lluna. Veia com l’horitzó s’encenia per la contaminació llumínica de la ciutat comtal, i que per desort, cada dia, un estel moria arreu d’aquella llum tan forta. La lluna s’estava apagant per la punta de la C, i la seva cara s’entristia cada cop que aquella contaminació augmentava pel passotisme del mal govern. La princesa va decidir endinsar-se per aquells carrers de la ciutat podrida, desconeguts fins aleshores, i va deixar les poltrones de marbre. Va abandonar la vida privilegiada i encaminada a la supèrbia, i va odiar l’espera d’una granota que mai es convertiria en cap princep blau. Va llançar els seus mots orfes i buits d’esperances i d’incoherència al riu, i entre llàgrimes als ulls va allunyar-se de la muralla vigilada pels soldats armats amb armadures pesants i lloents, i va marxar corrent amb una pedra a la mà tancada amb un puny ple de ràbia, veient com la seva gent tant elegant no feria mai cap acció indispensable per salvar el món de la contaminació, del desgat i de la injustícia e hipocresia social.

- Doncs jo, quan sigui gran, també voldré ser una princesa que va corrent amb una pedra a la mà per salvar la lluna.



(Text recuperat del 20/07/2009)

divendres, 18 de juny de 2010

Com un peix.

Quan era petita experimentava la ciència a la pràctica. Una vegada m’havien regalat un peix d’aquests d’un color taronja lleig, i jo odiava aquell peix d’un color taronja lleig. Em feien ràbia que les botigues d’animals venguessin peixos perquè els tinguéssim a casa i els encasellessim dins d’una peixera. No els hi era més fàcil llençar-los al riu? Si realment els peixos és el que volen... La mida m’era igual, de la peixera, tan m’era que si era gran o petita, les parets de vidre transparent les tenia igual, però la questió és que el peix, envoltat de solitud, es moria sol. "Tothom en viure en total solitud, sense la realització de la societat, acaba morint, i morint SOL."
Just quan me’l van regalar, el vaig posar dins d’una peixera immensa que els meus pares s’havien comprat just quan encara viviem en aquell poble del Vallès, però ni la companyia d’altres peixos, ni de plantes, ni de pedretes de colors, ni de figuretes que de tant en tant jo anava tirant per animar el personal de peixos, canviaven l’expressió d’aquella cara de peix trist d’un color taronja lleig. Em passava estones mirant com els peixos es bellugaven amunt i avall, sense un destí fix, ni una senda per fer la fita, no tenien motivació per res. Vaja, uns conformistes. Mostraven una total ignorància per la decoració que jo anava fent a la peixera. Ignoraven la meva veu quan a voltes passejava per la sala i jo cantava. Em feien llàstima, en el fons em feien llàstima. Quan em cansava que els peixos m’ignoressin, donava un cop al vidre de la peixera i ells, nerviosíssims, començaven a nadar a tota merda, a contracorrent, aleshores jo reia i els hi deia; - Ja us està bé, per ignorar-me!
La mare em deia que no piqués al vidre, que algun dia m’enduria un ensurt i l’acabaria trencant. Jo li deia que el vidre era més fort que el meu copet de no res, i ella girava cua i se’n tornava a fer la seva, fent un no seguit amb el cap. Quan tornava de l’escola, anava flipadíssima a veure el trist peix d’un color taronja lleig, per veure si havia canviat l’actitud, i jo agafava el pot de menjar, que feia una mala olor flipant, i li tirava uns pessics d’aquell menjar tant rar. Sempre m’havien de cridar l’atenció perquè no em passés amb el menjar, em deien que vigilés, que un dia els acabaria empatxant i els acabaria matant. Això em va fer agafar una certa precaució amb el meu ser aventurer, i vaig deixar els pobres peixos, incluint el peix de color taronja lleig, un dia sense menjar. Encara me’n recordo que un dia, després de sopar, em vaig disposar a jugar amb el peix d’un color taronja i lleig. És el que per moments em cridava més l’atenció. Potser era pel color, o perquè me l’havien regalat uns amics del pare, no ho sé. La questió és que jo anava posant el dit a l’aigua, amb moltíssima precaució perquè el peix no me’l menjés. Avorrit peix! Ell ni es movia, com aquell qui diu, s’apalancava. Que innocenta que era, el peix passava de mi, del meu dit i dels meus jocs pesats, però jo insistia a mort. De sobte, jo ja cansada amb un braç aguantant-me el cap i amb l’altra mà anar posant el dit a la peixera, de manera polsativa, tot seguint el batec del cor, el meu germà em va venir per darrera i em va picar la mà. De sobte la meva mà, que cansada d’anar seguint el compàs rítmic, es va enfonsar a la peixera, i jo, desesperada em vaig espantar moltíssim. La vaig treure rapidíssima, la mà, i tota mullada era horrible. El peix aleshores, si que jugava, però atemorit es va amagar a darrera d’una de les tantes figuretes que li havia tirat, i s’escapava per por de que no l’agafés. Que ruc. Fatigada ja, del peix i del seu passotisme, la seva existència va acabar amb les meves ganes d’experimentar la ciència a la pràctica. A partir d’aquell dia, que el simple peix de color taronja lleig de peixera em va demostrar que era un poruc davant la multitud, el vaig ignorar. Li vaig dir que n’aprengués de ser valent, que donés la cara, i que deixés de ser un animal gregari, com la resta del ramat, que la única cosa que estava fent era seguir els seus companys i no deixar-se endur pel pròpi equilibri. Feia el que veia fer. Al cap de tres dies, vaig anar a veure el dròpol de peix, i ja s’havia mort. Cert, m’havia fet una certa llàstima en veure’l de cap per dalt, i tota la panxa a l’exterior. Vaig recular i vaig pensar que tot havia sigut culpa de la solitud que l’havia estat banyant durant tots aquells dies que jo havia disposat a ignorar-lo. Tenia solitud, però el meu caliu de fer-lo empipar, de donar-li menjar o d’amargar-li l’existència, per ell, havia sigut companyia... Jo era petita, innocent i amb ganes de que un simple animal em fes cas. Mai m’havien deixat tenir un gos, que segur que m’hagués fet més cas que un simple peix d’un color taronja lleig i de peixera. Segur que l’hagués dut a les muntanyes, i li hagués explicat els mil camins per on passaven les llebres. Però vaig arribar a la conclusió que era el maleit peix que era un pèssim. Al cap i a la fi, nosaltres som animals, potser més civilitzats però ho som. Fa cosa d’x temps vaig tornar a trencar amb una mateixa relació que havia tingut amb el peix d’un color taronja lleig. Em sembla que al llarg de l’existència, tots hem trencat amb relacions de peixos d’un color taronja lleig. Són d’aquelles relacions estàtiques, que vas dialogant a través d’un vidre transparent, i el missatge es va perdent i a mesura que vas cridant més i més, per vèncer aquell vidre, la teva veu es va empetitint i es torna muda. Es cansa, i on les inquietuts del peix són nul·les, i les teves àncies d’evolucionar cap a la passa del saber i de l’autoaprenentatge es van apagant per la miserable companyia sòlida. Al cap i a la fi, al pas del temps, he entés que si realment no llencen els peixos al riu, i els venen és perquè a cada cuc li toca el seu forat, és a dir, ben mirat sembla que alguns neixen per estar destinats a no mobilitzar-se d’on els han col·locat.


Des d’aquell dia, sempre he odiat els peixos d’un color taronja LLEIG!

divendres, 28 d’agost de 2009

I si avui pots imaginar-ho, demà ho farem realitat!

Havien abandonat la paraula, i només basaven la raó amb fets i privilegis. La sala era plena d'equilibris basats en la supervivència de la dona, però ells, aquells masclistes purs, ens assenyalaven i ens apuntaven com animals salvatges, amb ganes d'exterminar-nos. Ens anaven agafant d'una amb una, sense compassió, fins que la minoria absorbia la solitud de les només cinc dones que quedàvem engabiades i vigilades sota el control de l'home i d'aquell dit poderós controlat per les ordres del propi ser.
No sabíem amb què ens trobaríem darrera d'aquella porta on anaven desapareixent una companya darrera l'altra, però les intenses llàgrimes que desprenien les dèbils en creuar la frontera, em feien agafar una explícita por incoherent en mi.
No va ser fins aleshores quan un dels torturadors em va agafar pel braç bruscament, i em va fer alçar del terra. Sense cap paraula d'intermedi, em va empènyer directe a la porta, i de sobte vaig entrar en una sala blanca, on hi havia una taula al mig i una llum amb una bombeta mig consumida pel temps. Hi havia dues cadires encarades a la taula, una davant de l'altra. Vaig observar la sala, i vaig veure que hi havia una altra porta, però aquesta era metàl·lica. Hi havia una sòlida finestra quadrada i enreixada que fortalitzava encara més la sala.
Estava espantada. No tenia la remota idea quin era el delicte coherent pel qual jo estava allí. El meu cap no parava de buscar un argument dels meus actes passats. M'havien detingut per repartir papers amb poemes de guerra? Per pujar al balcó de la Catedral i deixar que el propi vent escampes els petits papers on enviava el missatge per a la concentració contra el masclisme?
-¡Sientate!
El meu jo es va despertar. De sobte vaig alçar la mirada, i amb fúria vaig mirar-lo.
-¡ Te he dicho que te sientes!
Vaig com mig ignorar les seves paraules dictadores, i vaig fer un gest d'espatlles, mostrant un cert pasotisme envers els mots. Vaig avançar una passa dubtosa, i vaig allargar el braç per agafar la cadira i seure-hi.
Vaig seure, però havia guanyat un minut de desobediència d'ençà que ell m'havia manat.
Al seure vaig observar el lloc des de la perspectiva d'on estava asseguda. Ell va fer un fort i sec cop a la taula amb el palmell de la mà. S'havia fet mal. Però el cabró va dissimular traient uns mots de fúria per la boca. Jo no obria boca. Només me'l mirava. Seria. Amb ràbia. De sobte, es treié una pistola de la butxaca. Una certa suor em va recórrer per tot el cos, i vaig haver d'empassar saliva. La va deixar reposar sobre la taula, i se l'anava mirant tot rient. De sobte vaig apartar la vista de la pistola, fent-me forta a mi mateixa.
-¿Tú no lloras?
Me'l vaig mirar, i li vaig alçar una cella.
-¿ Llorar?
-¡Sí coño, llorar!
-No.
-¿No te avergüenzas de tus actos?
-No.
-Sois mujeres, solo mujeres.
Me'l vaig mirar, i li vaig clavar una bala entre les seves pupil·les.
-¿No dices nada?
-Soy persona ante todo.
L'individu es va posar a riure, i de sobte va escurçar aquell riure hipòcrita i va callar. Seriosament s'assegué davant meu, i es guardà la pistola.
-¿Crees en Dios?
A que venia aquesta pregunta? Em va descol·locar de nou. Massa incògnita tot plegat. L'home m'insistia amb la mirada.
-¿Crees en Dios o no?
- Creo en lo que veo. Des de que era pequeña mi padre me enseño a vivir de lo que veía, de creerme en lo que tocaba i de sentir de mi misma. Así, yo, aprendí a vivir. A no anular a la gente por sus ideales, a no pisar a la hormiga que no traía comida en su hueco, sino que, a medida que yo iba queriendo a los débiles más fuerte era yo en mi misma.
- ¿Y todo esto te lo enseñó tu padre?
- Mi padre fue quien me cogió de la mano cuando yo vi la luz de la vida. A partir de aquel día fue él quien me dijo que era la vida, i que solo yo podría comprobarlo si la vivía día tras día. Y desde entonces he aprendido a luchar por mi, por las injusticias, por mis derechos y por los de los oprimidos. He aprendido a querer a la gente más pobre, y a odiar a los ricos por su egoísmo.
De sobte, ell, es va entristir. Notava un buit dins d’ell, un núvol negre que l'envoltava, i notava com aquest núvol li plovia una pluja de delictes.
- A mi nadie me ha enseñado que es la vida. Yo he heredado mi trabajo, he heredado el odio de mi familia, y... sin tener derecho a voto, me he conformado con todo esto.
- ¡Porque tu has querido!
- ¡No! Yo nunca he tenido un padre que me dijera como era la vida, a mi nadie me ha avisado de que era tan injusta.
- No tienes que tener un padre ni una madre para que te adviertan de la existencia. A mi, mi padre me presento la vida, yo he decidido mi camino, mi libertad i mis derechos. Mi madre me dibujo solo una sonrisa para que no perdiera la esperanza, y con solo todo esto estoy agradecida de mis padres.
- ¡Que suerte tienes! Luego no se porque te metes en líos...
- Lucho por un mundo mejor y por unos minutos más próximo a la libertad, yo, no sé porque eres un opresor de derechos obvios, cuando tu podrías estar con tu familia y sacarte un beneficio de tu vida.
- No se como aun tienes valor de hablarle a una persona como yo.
- Porque eres persona. Eres débil, y estas marcado por el cegismo de la sociedad, y solo serás libre si sales de la rutina hereditaria.
- Tienes razón, solo soy cartón mojado.

Em va deixar sortir d’aquella sala asfixiant, i quan s’estava a punt de tancar la porta vaig mirar endins la foscor, i vaig veure el deshonor que ell havia tingut envers la vida. El món se li havia caigut a sobre, com una esllevitzada sobre la via del tren, i sense més pensar-mo vaig allargar-li la mà entre aquella petita obertura que feia la porta abans de tancar-se del tot. Ell va allargar la seva, i ens varem donar la mà, com a reconciliació de la conversa que li havia ajudat a reflexionar sobre el seu passat patriarcal i marcat per la família.

- Un ocell més en el vol del cel blau – vaig pensar, tot marxant caminant cap a la victòria llibertària.

divendres, 26 de juny de 2009

L'orgull d'un blau.

Em tempta aquest hivernacle, m’atrau, em provoca, m’insita, però, puf! no hi arribo, no el puc tocar. M’esforço, però la tremolor del braç desprèn massa força compulsiva, massa excés de forces rítmiques que es mouen involuntaries, i de cop, ocasiona una rampa i cau.
Allargo la mà, però mai aconsegueixo tocar-lo. Potser és l'efecte que fa la transparència, potser la meva mà està a dins d'ell i no noto la diferència de l'exterior a l'interior. Potser la meva mà és freda, i alhora transparent, quasi invisible, i al entrar a dins si troba bé, amb la seva escalfor quotidiana. Amb la seva estància. Sembla com el sol, o bé, com la potència de l'univers, un infinit inestàtic. O com el cel esplèndid, com un infinit blau, i sense límit ni línies blanques amb una senyal d'stop.
Blau com la seva mirada. Una mirada tendre i rellevant, genial. Però no em conformo amb la seva mirada amb aquell toc d'un blau tranquil, sinó, que el seu somriure és la clau que obra el pany de la porta que queda entre oberta i te’n camina al jardí dels somnis. El jardí que et porta a tocar el cel amb les dues mans esteses, amb els dits tibats amb ganes d'agafar totes les partícules d'aire.
Segueixo allargant la mà, però no arribo a tocar-lo. Perquè?
Acoto el cap, i miro el terra. És marró, i estic envoltada de terrossos de fang, que són similars al meu color d’ulls, i potser, hi tenim alguna semblança llunyana, i també envoltada d’un toc de flors que m'han separat amb el solstici d'estiu, i també hi corren animalons, i insectes amb una finalitat paral·lela.
Intento tornar a encaminar la mirada cap al immens cel que m'atrau com la seva mirada, però aquest cop m’és impossible. El sol està al meu nord, i m'il•lumina i m'esborra la mirada. Tanco els ulls. Penso. Reflexiono. Lluito?
Aixeco el cap, obro els ulls. I si, aquest cop lluito. Aixeco els punys, obro les mans, estenc els dits i palpo les mil·lèsimes de segons que sacseja el temps i mou l'aire i noto com el vent fa repicar els meus cabells a la cara. La seva mirada encesa em mira. La responc amb un to marró. El seu blau del cel, i el meu marró del terra s’encaren. Es planten cara. I l'explosió de la revolució dels dos colors fan l'unió.

Torno a aixecar la mirada, i en aquest precis instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar que res no m’espanta.


dimecres, 17 de juny de 2009

qui parla del temps?

El temps ja no era el que havia sigut. Me'n estava adonant mentre que estava estenent la roba a baix al jardí. La primavera havia passat com si res, mai vista, com aquell qui diu, i quasi bé, ni l'havia palpada amb els gotims de la nostàlgia. Les flors marcaven el canvi d'aquest temps tant fugaç. Estaven com mig seques, o almenys ho feien veure, i ni amb aigua les ajudava a créixer de nou. Els ocells cantaven amb la veu ja fatigada, com afònica, i el vent ja no feia aquelles onades amb la barreja d'un aire calent i a voltes fred, per poder ocasionar-te entre tu mateix un petit calfred agradable. Sinó que, el vent era sempre el mateix, era monòton com si sol, i això ja cansava. La humitat aquest cop però, sortia de cada punta de la casa. Mai vista. La trobava fins i tot a sota de cada branca morta, d'una fulla qualsevol. I aquest neguit inconscient descontrolat per aquest canvi de temps tant brusc, no em deixava dormir a les nits.
Vaig sentir tocar la una al campanar del poble. Conscient em vaig aixecar, em vaig vestir i vaig sortir al carrer. La nit era calorosa, i ja començaven a volar els ratpenats. Vaig girar el cap cap a la dreta, mirant si hi havia algú per aquell carrer mig fosc que portava cap al centre del poble, i no, efectivament el carrer estava mort d'ànima. Vaig girar doncs, el cap cap a l'esquerra, mirant cap a les vinyes verdes que envoltaven el poble i que feien aquell final del carrer on havia passat tantes estones jugant a la meva infància, i només en aquell horitzó fosc permeneixien les llums del poble veí en vida.
Així doncs, vaig agafar l'iniciativa per enfilar-me per aquell carrer de pedres, i seguir la lluna plena d'aquella nova nit. Vaig resseguir cada racó on havíem consumit les nostres mil nits de llunes, les mil nits amb aquell somriure permanent en les nostres cares.
En arribar el lloc dels millors punts febles nostàlgics, vaig haver de fer un reset en el meu pensament, per reflexionar si aquella acció d'aixecar-me del llit i resseguir el poble del nostre passat havia sigut adient, o m'hauria sigut millor ignorar les campanades i seguir dormint.
De fet, vaig voler donar volta a la lluna, i pensar que si estava en aquell indret havia sigut perquè en el punt clau que havia decidit aixecar-me del llit havia sigut per una bona raó. Així doncs, el pitjor va ser trobar-me davant d'aquell camp verd, on havíem contemplat les nits d'estiu i les pluges d'estrelles, perquè aquell camp verd ja no era un camp verd, sinó que tot el record d'aquella terra estava enterrada sota el ciment, sota l'especulació del capital, sota el acontentament del govern del poble que havia decidit tapar l'abonament de la terra per un benefici polític i egoista.
No em vaig poder contenir les llàgrimes, i enfurismada vaig voler anar a veure si encara quedava algun racó verge. L'especulació els havia ocupat tots. Eren minoria els que se'n salvaven del tap de plata. Me'n vaig entornar cap a casa, de cara al vent i d'esquena el poble. El poble estava matant el poble. El polític estava matant la supervivència del ciutadà, i l'egoisme i el privilegi estava matant l'iniciativa popular, i només al cap davant de tot això, només hi ha un culpable.

Ara miro el cel, i palpo el temps. Ara entenc el vent, i les onades d'aires fred i calent. Ara entenc l'antidiplomàcia d'aquest govern. El poble salvarà el poble fins que arribi el dia que el propi govern doni la confiança popular. Però aquest dia no serà demà, ni d'aquí tres anys. Serà amb la lluita continua als carrers, serà quan els ulls orbs ignorants es despertin i observin el que fa el poder amb el seu passat, i amb el seu present i imaginant com serà el seu futur, serà quan tots cridem contra el vent, per l'especulació dels continents i del capital, pel ciment que tapa les arrels d'un poble, d'una nació, d'una cultura i d'una llengua.


diumenge, 19 d’abril de 2009

Mulla't.

Aquella tarda de pluja, amb la perspectiva finestral, vaig palpar els gotims del temps i vaig sentir que ens plorava i s’enyorava d’unes arrels, que ara, s’expandien i es difuminaven entre la multitud de cultures. Al vidre de la finestra, com sempre, quedaven marcades les gotes que xocaven amb passió i sense compassió contra els vidres sòlids i transparents, que gràcies a ells, potser cada dia arribava a veure la realitat del temps sense haver d’aixecar-me del llit. Des de l’interior oposant-me a l’exterior del vidre, jugava amb la permanència temporal de les gotes que quedaven, per segons, estables fins que venia una gotassa més grossa i l’envestia avall. Amb el dit, anava resseguint el camí de la gota que havia estat desocupada del seu lloc temporal. Hi havia gotes que trobaven el camí més aviat que d’altres, però em vaig suposar que aquest coneixement tot depenia de l’empenta que li donaven a la vida, a la pobre gota innocent. Vaig quedar parada. No sabia que una gota des de que naixia, fes tant recorregut fins trobar-se amb un conjunt de gotes, que suposadament, serien familiars, o si més no, això m’havia agradat creurem. Però, a través del vidre transparent i sòlid, vaig veure que no només corrien les gotes, que no només quedaven establertes a un cert lloc temporalment i que venia algú superior i les desocupava per segons. Sinó què, vaig veure que a través de l’interior i exterioritzant-me, vaig descobrir a l’ésser. Un individu poderós però alhora pobre i nu. Un dia com aquell de pluja, l’ésser anava complementat amb un objecte que s’havia de sostenir amb la mà per no mullar-se el cos, el paraigües, i vaig pensar que era un gran invent. Vaig veure l’essència de la diversitat de persones gràcies aquest fabulós invent, i a sota d’aquest, s’amagava una personalitat hipòcrita o no, salvatge o no, i si més no, personal o imitada. De fet, el vaig comparar l'ésser com la simple gota que es desprenia del cel, i vaig veure que tenien una pura semblança, si més no, li vaig trobar. L’ésser, apareixia d’una turmenta entre la unió de dos cossos, igual que la gota, apareixia arreu de la unió d’una turmenta generada per dos núvols. De fet, el camí des de que eren llençats al món era el mateix. L’ésser camina i busca camins per cercar una família, és a dir, una vida. La gota lo mateix, cercava camins fins que trobava la resta de les gotes en estat líquides, per donar vida. L’ésser viu per activa i la gota per passiva, però la semblança hi era. Vaig voler percebre aquest món on jo havia estat amagada darrera d’aquella finestra esquitxada per les gotes del temps, i exterioritzant-me al món vaig descobrir que darrere de cada perfum de l’ésser actiu, també s’hi guarda un record, i un enyor d’unes arrels.

dijous, 19 de març de 2009

Com un puny.

La volta de la vida ens promou el pensament, fa renéixer un idea nova i prova de travessar l’eix substituint l’autopista. Acaba canviant el vehicle per l’avió, i se’n dins en un mar de núvols, sotmesos per fils invisibles que creen una política absolutament llibertaria, utilitzant el l’ema de: “llibertat com a dret de l’ésser”. Però ningú dependrà d’estar sotmès a la jerarquia, òbviament la llibertat obtindrà l’absoluta força per trencar amb les classes, i no hi haurà patriarcat, ni esclaus, ni revenges, ni fòbies i ni xenofòbies. La paraula justícia-injustícia doncs, quedarà obviament al vent, ja que, la paraula justícia és completament inventada i per tant, és nefàst poder-la aceptar. La teràpia del riure, però, serà aplicada a tot ésser que es senti reprimit per la pròpia llibertat, per no saber el límit i el no límit, d'ella. Tindrem la nescesitat d'amor, i la més sublim esperançar com a ésser amb llibertat també d'amor. I no existirà la solitud, perquè la cultura unirà el perfum de cada ésser, què serà l’única essència que els farà ésser diferent de qualsevol ésser igual. L'individu serà la lletra, i junts farem la paraula. Ens llegiran els núvols i el cel, i qui sap si el sol ens comprendrà, però el temps ens plourà, i seran llàgrimes fresques i dolces, floriran millor que mai les roses, per rependrens en la memòria que darrere de cada cançó hi ha un record.