I si avui pots imaginar-ho, demà ho farem realitat!

Havien abandonat la paraula, i només basaven la raó amb fets i privilegis. La sala era plena d'equilibris basats en la supervivència de la dona, però ells, aquells masclistes purs, ens assenyalaven i ens apuntaven com animals salvatges, amb ganes d'exterminar-nos. Ens anaven agafant d'una amb una, sense compassió, fins que la minoria absorbia la solitud de les només cinc dones que quedàvem engabiades i vigilades sota el control de l'home i d'aquell dit poderós controlat per les ordres del propi ser.
No sabíem amb què ens trobaríem darrera d'aquella porta on anaven desapareixent una companya darrera l'altra, però les intenses llàgrimes que desprenien les dèbils en creuar la frontera, em feien agafar una explícita por incoherent en mi.
No va ser fins aleshores quan un dels torturadors em va agafar pel braç bruscament, i em va fer alçar del terra. Sense cap paraula d'intermedi, em va empènyer directe a la porta, i de sobte vaig entrar en una sala blanca, on hi havia una taula al mig i una llum amb una bombeta mig consumida pel temps. Hi havia dues cadires encarades a la taula, una davant de l'altra. Vaig observar la sala, i vaig veure que hi havia una altra porta, però aquesta era metàl·lica. Hi havia una sòlida finestra quadrada i enreixada que fortalitzava encara més la sala.
Estava espantada. No tenia la remota idea quin era el delicte coherent pel qual jo estava allí. El meu cap no parava de buscar un argument dels meus actes passats. M'havien detingut per repartir papers amb poemes de guerra? Per pujar al balcó de la Catedral i deixar que el propi vent escampes els petits papers on enviava el missatge per a la concentració contra el masclisme?
-¡Sientate!
El meu jo es va despertar. De sobte vaig alçar la mirada, i amb fúria vaig mirar-lo.
-¡ Te he dicho que te sientes!
Vaig com mig ignorar les seves paraules dictadores, i vaig fer un gest d'espatlles, mostrant un cert pasotisme envers els mots. Vaig avançar una passa dubtosa, i vaig allargar el braç per agafar la cadira i seure-hi.
Vaig seure, però havia guanyat un minut de desobediència d'ençà que ell m'havia manat.
Al seure vaig observar el lloc des de la perspectiva d'on estava asseguda. Ell va fer un fort i sec cop a la taula amb el palmell de la mà. S'havia fet mal. Però el cabró va dissimular traient uns mots de fúria per la boca. Jo no obria boca. Només me'l mirava. Seria. Amb ràbia. De sobte, es treié una pistola de la butxaca. Una certa suor em va recórrer per tot el cos, i vaig haver d'empassar saliva. La va deixar reposar sobre la taula, i se l'anava mirant tot rient. De sobte vaig apartar la vista de la pistola, fent-me forta a mi mateixa.
-¿Tú no lloras?
Me'l vaig mirar, i li vaig alçar una cella.
-¿ Llorar?
-¡Sí coño, llorar!
-No.
-¿No te avergüenzas de tus actos?
-No.
-Sois mujeres, solo mujeres.
Me'l vaig mirar, i li vaig clavar una bala entre les seves pupil·les.
-¿No dices nada?
-Soy persona ante todo.
L'individu es va posar a riure, i de sobte va escurçar aquell riure hipòcrita i va callar. Seriosament s'assegué davant meu, i es guardà la pistola.
-¿Crees en Dios?
A que venia aquesta pregunta? Em va descol·locar de nou. Massa incògnita tot plegat. L'home m'insistia amb la mirada.
-¿Crees en Dios o no?
- Creo en lo que veo. Des de que era pequeña mi padre me enseño a vivir de lo que veía, de creerme en lo que tocaba i de sentir de mi misma. Así, yo, aprendí a vivir. A no anular a la gente por sus ideales, a no pisar a la hormiga que no traía comida en su hueco, sino que, a medida que yo iba queriendo a los débiles más fuerte era yo en mi misma.
- ¿Y todo esto te lo enseñó tu padre?
- Mi padre fue quien me cogió de la mano cuando yo vi la luz de la vida. A partir de aquel día fue él quien me dijo que era la vida, i que solo yo podría comprobarlo si la vivía día tras día. Y desde entonces he aprendido a luchar por mi, por las injusticias, por mis derechos y por los de los oprimidos. He aprendido a querer a la gente más pobre, y a odiar a los ricos por su egoísmo.
De sobte, ell, es va entristir. Notava un buit dins d’ell, un núvol negre que l'envoltava, i notava com aquest núvol li plovia una pluja de delictes.
- A mi nadie me ha enseñado que es la vida. Yo he heredado mi trabajo, he heredado el odio de mi familia, y... sin tener derecho a voto, me he conformado con todo esto.
- ¡Porque tu has querido!
- ¡No! Yo nunca he tenido un padre que me dijera como era la vida, a mi nadie me ha avisado de que era tan injusta.
- No tienes que tener un padre ni una madre para que te adviertan de la existencia. A mi, mi padre me presento la vida, yo he decidido mi camino, mi libertad i mis derechos. Mi madre me dibujo solo una sonrisa para que no perdiera la esperanza, y con solo todo esto estoy agradecida de mis padres.
- ¡Que suerte tienes! Luego no se porque te metes en líos...
- Lucho por un mundo mejor y por unos minutos más próximo a la libertad, yo, no sé porque eres un opresor de derechos obvios, cuando tu podrías estar con tu familia y sacarte un beneficio de tu vida.
- No se como aun tienes valor de hablarle a una persona como yo.
- Porque eres persona. Eres débil, y estas marcado por el cegismo de la sociedad, y solo serás libre si sales de la rutina hereditaria.
- Tienes razón, solo soy cartón mojado.

Em va deixar sortir d’aquella sala asfixiant, i quan s’estava a punt de tancar la porta vaig mirar endins la foscor, i vaig veure el deshonor que ell havia tingut envers la vida. El món se li havia caigut a sobre, com una esllevitzada sobre la via del tren, i sense més pensar-mo vaig allargar-li la mà entre aquella petita obertura que feia la porta abans de tancar-se del tot. Ell va allargar la seva, i ens varem donar la mà, com a reconciliació de la conversa que li havia ajudat a reflexionar sobre el seu passat patriarcal i marcat per la família.

- Un ocell més en el vol del cel blau – vaig pensar, tot marxant caminant cap a la victòria llibertària.