L'orgull d'un blau.

Em tempta aquest hivernacle, m’atrau, em provoca, m’insita, però, puf! no hi arribo, no el puc tocar. M’esforço, però la tremolor del braç desprèn massa força compulsiva, massa excés de forces rítmiques que es mouen involuntaries, i de cop, ocasiona una rampa i cau.
Allargo la mà, però mai aconsegueixo tocar-lo. Potser és l'efecte que fa la transparència, potser la meva mà està a dins d'ell i no noto la diferència de l'exterior a l'interior. Potser la meva mà és freda, i alhora transparent, quasi invisible, i al entrar a dins si troba bé, amb la seva escalfor quotidiana. Amb la seva estància. Sembla com el sol, o bé, com la potència de l'univers, un infinit inestàtic. O com el cel esplèndid, com un infinit blau, i sense límit ni línies blanques amb una senyal d'stop.
Blau com la seva mirada. Una mirada tendre i rellevant, genial. Però no em conformo amb la seva mirada amb aquell toc d'un blau tranquil, sinó, que el seu somriure és la clau que obra el pany de la porta que queda entre oberta i te’n camina al jardí dels somnis. El jardí que et porta a tocar el cel amb les dues mans esteses, amb els dits tibats amb ganes d'agafar totes les partícules d'aire.
Segueixo allargant la mà, però no arribo a tocar-lo. Perquè?
Acoto el cap, i miro el terra. És marró, i estic envoltada de terrossos de fang, que són similars al meu color d’ulls, i potser, hi tenim alguna semblança llunyana, i també envoltada d’un toc de flors que m'han separat amb el solstici d'estiu, i també hi corren animalons, i insectes amb una finalitat paral·lela.
Intento tornar a encaminar la mirada cap al immens cel que m'atrau com la seva mirada, però aquest cop m’és impossible. El sol està al meu nord, i m'il•lumina i m'esborra la mirada. Tanco els ulls. Penso. Reflexiono. Lluito?
Aixeco el cap, obro els ulls. I si, aquest cop lluito. Aixeco els punys, obro les mans, estenc els dits i palpo les mil·lèsimes de segons que sacseja el temps i mou l'aire i noto com el vent fa repicar els meus cabells a la cara. La seva mirada encesa em mira. La responc amb un to marró. El seu blau del cel, i el meu marró del terra s’encaren. Es planten cara. I l'explosió de la revolució dels dos colors fan l'unió.

Torno a aixecar la mirada, i en aquest precis instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar que res no m’espanta.