Aquella tarda de pluja, amb la perspectiva finestral, vaig palpar els gotims del temps i vaig sentir que ens plorava i s’enyorava d’unes arrels, que ara, s’expandien i es difuminaven entre la multitud de cultures. Al vidre de la finestra, com sempre, quedaven marcades les gotes que xocaven amb passió i sense compassió contra els vidres sòlids i transparents, que gràcies a ells, potser cada dia arribava a veure la realitat del temps sense haver d’aixecar-me del llit. Des de l’interior oposant-me a l’exterior del vidre, jugava amb la permanència temporal de les gotes que quedaven, per segons, estables fins que venia una gotassa més grossa i l’envestia avall. Amb el dit, anava resseguint el camí de la gota que havia estat desocupada del seu lloc temporal. Hi havia gotes que trobaven el camí més aviat que d’altres, però em vaig suposar que aquest coneixement tot depenia de l’empenta que li donaven a la vida, a la pobre gota innocent. Vaig quedar parada. No sabia que una gota des de que naixia, fes tant recorregut fins trobar-se amb un conjunt de gotes, que suposadament, serien familiars, o si més no, això m’havia agradat creurem. Però, a través del vidre transparent i sòlid, vaig veure que no només corrien les gotes, que no només quedaven establertes a un cert lloc temporalment i que venia algú superior i les desocupava per segons. Sinó què, vaig veure que a través de l’interior i exterioritzant-me, vaig descobrir a l’ésser. Un individu poderós però alhora pobre i nu. Un dia com aquell de pluja, l’ésser anava complementat amb un objecte que s’havia de sostenir amb la mà per no mullar-se el cos, el paraigües, i vaig pensar que era un gran invent. Vaig veure l’essència de la diversitat de persones gràcies aquest fabulós invent, i a sota d’aquest, s’amagava una personalitat hipòcrita o no, salvatge o no, i si més no, personal o imitada. De fet, el vaig comparar l'ésser com la simple gota que es desprenia del cel, i vaig veure que tenien una pura semblança, si més no, li vaig trobar. L’ésser, apareixia d’una turmenta entre la unió de dos cossos, igual que la gota, apareixia arreu de la unió d’una turmenta generada per dos núvols. De fet, el camí des de que eren llençats al món era el mateix. L’ésser camina i busca camins per cercar una família, és a dir, una vida. La gota lo mateix, cercava camins fins que trobava la resta de les gotes en estat líquides, per donar vida. L’ésser viu per activa i la gota per passiva, però la semblança hi era. Vaig voler percebre aquest món on jo havia estat amagada darrera d’aquella finestra esquitxada per les gotes del temps, i exterioritzant-me al món vaig descobrir que darrere de cada perfum de l’ésser actiu, també s’hi guarda un record, i un enyor d’unes arrels.
