dimarts, 12 d’octubre de 2010

Ser o no ser princesa.

La matemàtica precisió de la representació d’aquell somni plasmat en un paper en blanc i brut de color, la va dur a una forta reflexió, i una tal revolució d’idees que, d'ençà que arribà en aquell punt on veié l’horitzó encès, va deixar de pensar en els privilegis d’una princesa esperant el seu princep blau sorgit d’una transformació de granota. Vet aquí que em vingué demanant que li dibuixés aquell anhel foll i ple d’amor. Va ser aleshores quan, mentre jo em vaig disposar a dibuixar aquell somni, que per a mi no hi tenia cap importància, vaig anar afegint paraula en el dibuix, i veu a la narració de com seria la postvida d’aquella princesa. Al començament li vaig pintar la vida de color, d’un color viu i plè d’elements deliciosos, plena de flors i molts clavells, moltíssims, i també amb una varietat de sons amb el diversos cants dels ocells, una vida tranquil•la, i potser sense cap preocupació fora de to. Malgrat anaven passant els dies, aquella monotonia anava trencant la vida d’una princesa feliç. Ella se n'adonà que estava vivint sense un anhel en concret. Observà, i veié que aquell princep blau tant esperat no apareixia, i que aquella vida tant contemplativa no l’havia ni palpada. Notava com el temps i la pols es menjaven els llibres, i que la bústia es cruspia la correspondència. No escoltava el vent, ni la veu orfe de les cançons de guerra, ni el clam de la natura trepitjada pel ciment, ni el dolor dels oprimits. Un dia, havent sopat va pujar al dormitori, i recolzada a la finestra es va posar a mirar el cel, i fixament a la lluna. Veia com l’horitzó s’encenia per la contaminació llumínica de la ciutat comtal, i que per desort, cada dia, un estel moria arreu d’aquella llum tan forta. La lluna s’estava apagant per la punta de la C, i la seva cara s’entristia cada cop que aquella contaminació augmentava pel passotisme del mal govern. La princesa va decidir endinsar-se per aquells carrers de la ciutat podrida, desconeguts fins aleshores, i va deixar les poltrones de marbre. Va abandonar la vida privilegiada i encaminada a la supèrbia, i va odiar l’espera d’una granota que mai es convertiria en cap princep blau. Va llançar els seus mots orfes i buits d’esperances i d’incoherència al riu, i entre llàgrimes als ulls va allunyar-se de la muralla vigilada pels soldats armats amb armadures pesants i lloents, i va marxar corrent amb una pedra a la mà tancada amb un puny ple de ràbia, veient com la seva gent tant elegant no feria mai cap acció indispensable per salvar el món de la contaminació, del desgat i de la injustícia e hipocresia social.

- Doncs jo, quan sigui gran, també voldré ser una princesa que va corrent amb una pedra a la mà per salvar la lluna.



(Text recuperat del 20/07/2009)