Tu davant i jo darrere.

No esperava retrobar una fotografia on ens trobàvem tu i jo pujats en un cavall, de debò el cavall, vull dir que, no és un d'aquests de joguina, sinó un cavall amb ànima. A veure, no vull dir que a una joguina no li puguis trobar la seva ànima amagada, però és això el que vull dir, un cavall dels que té vida. Tu davant i jo darrere. Tu amb un esperit com el d'en Lucky Luck, te'n recordes? De petits sempre me'l feies tragar, t'agradava això de ser un vaquer, i capturar els esquirols, com els Dalton. I portar un gos de companyia. I fer mil voltes pel Far West, anant sempre acompanyat de l'esperança i la valentia a seguir dia a dia. I jo a darrere, potser és que sempre em feies ser el teu Guardaespatlles, o alguna cosa per l'estil, però de fet sempre jo cedia a ser-ho, sí, me'n recordo que sempre em queixava perquè això era la màxima injustícia que em va costar la meva vida d’infància. Però com que volia jugar amb tu, doncs acceptava totes les condicions que em posaves per jugar. No eres mala persona, de debò, només com a germà gran t’agradava manar, i quan ens enfadàvem sempre em deies que tu em manaves a mi després dels papes, perquè tu eres i ets més gran que jo. I jo sempre em revoltava amb ràbia dient-te que per només dos anys eres més gran que jo, i m’indignava a mort perquè per només dos miserables anys m’havies de manar, tot i que no em deixava m'acabaves manant, de debò. Ben mirat, des del meu punt de vista d’ara mateix, no era pas un guardaespatlles sinó que era un gosset, d’aquells afamats, darrere l’amo. Que trist...! Pujats en aquell cavall recorríem l’estable i tu intentaves aguantar l’equilibri mig equilibrat. Jo amorrada a tu per intentar guardar aquell equilibri, et fregava amb les galtes l'esquena. El cavall avalotat es va accelerar sol, i tu vas intentar ser un Cow Boy de veritat, d’aquests dels bons, de debò. Jo amb la por al cos em vaig agafar tant fort com vaig poder a la teva cintura primeta, i vaig tancar els ulls. Em vaig deixar enduu per la teva confiança a poder intentar controlar el cavall. La gent que ens veia estava al·lucinant. Per mi que no es podien arribar a creure amb el que estaven veient, uns germans sols sobre un cavall i el nen intentant controlar un cavall mig boig, per salvar la vida de la seva germana i la d’ell mateixi. No vull ser egoista, però em sembla que la gent és preocupava més per a mi, que tenia els ulls tancats, que no pas el súper heroi que m’estava salvant la vida, de debò. Bé, crec què és preocupaven pels dos, perquè els dos érem petits, però a mi em veien amb cara de pometes desfetes i cada vegada com que tancava més fort els ulls veien que patia, de debò. Total, que ell, el meu heroi d’infància va acabar dominant el cavall. Vaig obrir els ulls, com suposant-me que ja havia passat el perill. Ell amb cara de satisfacció estava mig somrient, i jo el vaig agafar com vaig poder per les espatlles, perquè clar, amb aquell abric era casi impossible moures massa, quedava com un espantaocells, mig encarcarada allí dins, i quan vaig tenir-lo ben subjecte el vaig besar a la galta. Si us he de dir la veritat, no ens agradava el tema de “fer petons”. Ens tocava bastant la moral quan havíem de fer aquells dos petons que no són petons, sinó que són dos cops de galta. Però de fet, aquell petó que li vaig fer si que era un petó. Ell em va mirar com mig avergonyit, però s’havia que se’l mereixia. Potser aquella nit va ser la nit més feliç de la meva infància, no creia amb els prínceps però ara sí amb els herois. Sabia que a casa tenia un heroi, el meu germà. Sabia que ho era. Me’l estimava. Encara que les petites batalletes sempre les teníem, i ell sempre utilitzava el mateix atac de batalla el "came-came-aah" era típic d'ell utilitzar contra mi els atacs d'en Goku. Més que res perquè es pensava que era Goku2 o algo per l'estil, de debò. Aquella mateixa nit vaig somiar que empreníem un viatge cap a València amb aquell cavall. Jo i ell sols. Encara recordo com era el somni, tot començava que ja ens trobàvem pels carrers de València, sabeu aquells carrers antics que el terra són fets de pedres i que ara quan passa un cotxe sembla que la roda hagui de petar, pel soroll que fa, doncs aquests mateixos. Anàvem per aquells carrers que abans no eren tant de plata com ara, però que sí, que tenien un toc de metall acollonant, de debò. Hòsti, recordo per sobre algun nom d’aquells carrers de València, com el carrer de la Pau o el de Cavallers i també recordo que era el dia 25 d’abril, el dia de València. Bua, acollonant, hi havia un esperit reivindicatiu increïble, de debò, pels carrers sonava música, i la gent recitava poemes a dalt d’una mena de pòdium, on aquells poemes banyaven els carrers de veus. Jo i el meu germà vèiem tot això com si anéssim amb un trenet turístic, miràvem les coses d’una perspectiva acollonant, de debò. Semblava com si fos sobrenatural aquell somni, en serio. Veiem els diferents accents de parla catalana de la gent que s'havia reunit aquell dia a València, eren de diferentes contrades d'arreu del principat. Unes amb un accent Barcelonès del barri de Sans, d’altres de la part de Mallorca, amb aquell accent que mola tant i que a voltes costa d’entendre, també hi havia l’accent de les contrades de Lleida, i sobretot gent valenciana a punta pala, de debò, era increïble. València era poeta, els carrers hi havia paraules escrites a les parets, no totes eren poesia, sinó que barrejava l’art amb la poesia, però de fet em va fascinar la idea d’un poble poeta, genial. Els poetes feien parlar València a les nits, gràcies a les pintades de les parets. S’hi respirava olor de tarongers i cap al tard una olor de fems i com a ciutat podrida, però de fet, l’ambient reivindicatiu era el millor d’aquest somni. M’agradava saber que voltava l'ànima d'Ovidi per allí, i la de Vicent Estellés també, de debò, em feia forta aquest pensament, també sabia que les veus de Feliu eren constant per València i que havien retrobat l'espurna a l'altra cara de la lluna, obrint una altra porta evidenciant la mentida. Sabia que havia sigut un dia en que la música havia fet métrica i sàtira, per canviar els nostres desitjos i per matar els nostres silencis. Haviem obert les nostres ments i haviem vist tancar els portons de les cases, així que varem veure que el dia se'ns acabava i s'anava consumint. Va anar arribant la matinada. I no m'esperava que acabarem pels carrers de ciutat vella, tu davant i jo darrera, acabant de consumir les veus i els versos dels poemes més explícits que ens van banyar el dia galopant. Xispejava, i el terra estava mollat, estavem girant una glorieta quan de sobte el cavall va relliscar i ... Hòstia! Em vaig despertar de cop. Quin espant. Vaig començar a riure sense parar, em vaig aixecar de llit, vaig obrir la porta i vaig anar a veure si el meu germà encara dormia. Em vaig acostar i sí, estava dormint, i em sembla que estava somiant algo que li agradava, perquè estava somrient, i feia la mateixa cara que quan estava sobre del cavall, satisfet d'haver-me salvat. El vaig besar a la dreta i a cau d'orella li vaig dir;
- T'estime, t'estimo, t'estim.
De puntentes, per avitar tocar amb tota la planta del peu la fredor del terra, me'n vaig entornar a dormi.

'>http://