Immortalitat, banya'm.

Començo aquí i ara, amb una tassa d'herbetes d’eucaliptus. Ahir em vaig adonar que avui no podria pas explicar el que estava sentint, mentre pensava d'abandonar la idea d'explicar l'impactant situació avui. Potser és que les paraules de vegades han de fer silenci i pintar-les de color blanc, però sense oblit. Vull dir, potser ara mateix hauria d'abandonar aquesta pàgina de Word, perquè crec que no seré capaç d'utilitzar les milions de paraules per descriure la meva immortalitat viscuda.

Em trobava caminant per damunt d'un pont, d'aquests que passen per sobre la carretera i veus com per sota dels teus peus van circulant els cotxes amunt i avall, sense cap instint d'aturar-se per seguir el rumb marcat pel propi camí de cadascú. Em vaig parar al mig del pont i vaig mirar a l'horitzó. De fet, només hi veia llums blanques que m'enfocaven la cara i em feien disturcionar la vista, però també veia aquelles llums vermelles dels cotxes que passaven de llarg, i que quan ja eren ben lluny, el color vermell es difuminava i feia que el veies burrós, però òbviament aquests cotxes seguien el seu camí marcat.
La vista se'm va aturar mirant l'horitzó, les llums feien una barreja entre blanques i vermelles i de sobte vaig notar que jo no tenia un camí marcat, que jo ja no era com aquella multitud de cotxes que circulaven amb un camí marcat, amb un objectiu fix, amb un que per seguir la frase. Notava i més que mai que ja no tenia aquella llum blanca que m'il·luminava el camí, ni la llum vermella que em feia reivindicar la revolució que estava vivint en aquells mesos, dies, hores, minuts i segons de l'any.
Jo ja havia viscut una revolució, aquells dies d'il·luminats s'havien acabat. Em va vèncer la desesperació del vermell. Em vaig consumir en un sol cos. De sobte vaig tornar a mirar l'horitzó i el vaig veure completament burrós. El curs del riu havia començat, i això no m'agradava gens. La mirada es va aigualir, i de sobte va despendre una llàgrima calenta i salada que va baixar pendent avall amb molta presa, moltíssima. Per dins aquesta llàgrima era vermella de sang, per inundar un infern congelat. La desesperació de l'aigua salada era forta, tant que no es podia ni controlar. No vaig treure cap mocador per assecar-me la derrota, sinó, amb el vent que corria sobre en aquell pont i que em feia volar, ara ja només a mi, els cabells, em va anar eixugant la immortalitat de la llàgrima i em va fer centrar de nou la mirada en aquell horitzó.
Em vaig situar just davant dels cotxes que venien de cara. Va passar un camió, i em va semblar com si m'hagués d’envestir amb la potència de la marxa. Em vaig acollonir tan que em vaig agafar fort a la barana mirant just al front dels cotxes que em venien de cara, mentre el vent congelat em feia voleiar la punta de la bufanda i la punta dels cabells em repicava a la cara. Va passar de nou un altre camió i vaig pensar;
- Ara si que aquest trencarà el pont en mil trossets i se'm endurà ruïnes avall, com un allau descontrolat.
Però no, no vaig tenir aquesta sort. El camió va deixar anar un vent potent que va xocar contra mi i em va fer tirar enrere (només era psicològic la retirada enrere) i em va fer reaccionar davant la immortalitat d'aquell vent potent sobre la meva vida.
Em vaig sentir immortal, la sensació de veure que un camió està a punt d’envestir el pont en el qual t'aguantes i de veure en pocs moments la teva vida, en trossets de mil llàgrimes, és impotent i sobretot sobrenatural. De debò, em veia el camió a sobre i jo atemoritzada de no poder veure mai més els meus i això em va fer reaccionar.

Ara em trobo aquí, amb la tassa d'herbetes d'eucaliptus consumida, de nou sense cap camí, ni un objectiu, ni un destí. No crec amb el destí però sí amb les casualitats. De fet, admiro a les casualitats no buscades, està aquí el kit de la casualitat, que no la busquis sinó que el vent t'he les porti, o que la fragància del teu perfum de la crema de cada matí et porti de nou a la revolució del que fa la casualitat. Però ara no tinc un camí. Valoro potser ara mateix el nihilisme, però només per ara mateix.