L'orgull d'un blau.

Em tempta aquest hivernacle, m’atrau, em provoca, m’insita, però, puf! no hi arribo, no el puc tocar. M’esforço, però la tremolor del braç desprèn massa força compulsiva, massa excés de forces rítmiques que es mouen involuntaries, i de cop, ocasiona una rampa i cau.
Allargo la mà, però mai aconsegueixo tocar-lo. Potser és l'efecte que fa la transparència, potser la meva mà està a dins d'ell i no noto la diferència de l'exterior a l'interior. Potser la meva mà és freda, i alhora transparent, quasi invisible, i al entrar a dins si troba bé, amb la seva escalfor quotidiana. Amb la seva estància. Sembla com el sol, o bé, com la potència de l'univers, un infinit inestàtic. O com el cel esplèndid, com un infinit blau, i sense límit ni línies blanques amb una senyal d'stop.
Blau com la seva mirada. Una mirada tendre i rellevant, genial. Però no em conformo amb la seva mirada amb aquell toc d'un blau tranquil, sinó, que el seu somriure és la clau que obra el pany de la porta que queda entre oberta i te’n camina al jardí dels somnis. El jardí que et porta a tocar el cel amb les dues mans esteses, amb els dits tibats amb ganes d'agafar totes les partícules d'aire.
Segueixo allargant la mà, però no arribo a tocar-lo. Perquè?
Acoto el cap, i miro el terra. És marró, i estic envoltada de terrossos de fang, que són similars al meu color d’ulls, i potser, hi tenim alguna semblança llunyana, i també envoltada d’un toc de flors que m'han separat amb el solstici d'estiu, i també hi corren animalons, i insectes amb una finalitat paral·lela.
Intento tornar a encaminar la mirada cap al immens cel que m'atrau com la seva mirada, però aquest cop m’és impossible. El sol està al meu nord, i m'il•lumina i m'esborra la mirada. Tanco els ulls. Penso. Reflexiono. Lluito?
Aixeco el cap, obro els ulls. I si, aquest cop lluito. Aixeco els punys, obro les mans, estenc els dits i palpo les mil·lèsimes de segons que sacseja el temps i mou l'aire i noto com el vent fa repicar els meus cabells a la cara. La seva mirada encesa em mira. La responc amb un to marró. El seu blau del cel, i el meu marró del terra s’encaren. Es planten cara. I l'explosió de la revolució dels dos colors fan l'unió.

Torno a aixecar la mirada, i en aquest precis instant tot és tant plàcid i tant clar que em venen ganes de cridar que res no m’espanta.

qui parla del temps?

El temps ja no era el que havia sigut. Me'n estava adonant mentre que estava estenent la roba a baix al jardí. La primavera havia passat com si res, mai vista, com aquell qui diu, i quasi bé, ni l'havia palpada amb els gotims de la nostàlgia. Les flors marcaven el canvi d'aquest temps tant fugaç. Estaven com mig seques, o almenys ho feien veure, i ni amb aigua les ajudava a créixer de nou. Els ocells cantaven amb la veu ja fatigada, com afònica, i el vent ja no feia aquelles onades amb la barreja d'un aire calent i a voltes fred, per poder ocasionar-te entre tu mateix un petit calfred agradable. Sinó que, el vent era sempre el mateix, era monòton com si sol, i això ja cansava. La humitat aquest cop però, sortia de cada punta de la casa. Mai vista. La trobava fins i tot a sota de cada branca morta, d'una fulla qualsevol. I aquest neguit inconscient descontrolat per aquest canvi de temps tant brusc, no em deixava dormir a les nits.
Vaig sentir tocar la una al campanar del poble. Conscient em vaig aixecar, em vaig vestir i vaig sortir al carrer. La nit era calorosa, i ja començaven a volar els ratpenats. Vaig girar el cap cap a la dreta, mirant si hi havia algú per aquell carrer mig fosc que portava cap al centre del poble, i no, efectivament el carrer estava mort d'ànima. Vaig girar doncs, el cap cap a l'esquerra, mirant cap a les vinyes verdes que envoltaven el poble i que feien aquell final del carrer on havia passat tantes estones jugant a la meva infància, i només en aquell horitzó fosc permeneixien les llums del poble veí en vida.
Així doncs, vaig agafar l'iniciativa per enfilar-me per aquell carrer de pedres, i seguir la lluna plena d'aquella nova nit. Vaig resseguir cada racó on havíem consumit les nostres mil nits de llunes, les mil nits amb aquell somriure permanent en les nostres cares.
En arribar el lloc dels millors punts febles nostàlgics, vaig haver de fer un reset en el meu pensament, per reflexionar si aquella acció d'aixecar-me del llit i resseguir el poble del nostre passat havia sigut adient, o m'hauria sigut millor ignorar les campanades i seguir dormint.
De fet, vaig voler donar volta a la lluna, i pensar que si estava en aquell indret havia sigut perquè en el punt clau que havia decidit aixecar-me del llit havia sigut per una bona raó. Així doncs, el pitjor va ser trobar-me davant d'aquell camp verd, on havíem contemplat les nits d'estiu i les pluges d'estrelles, perquè aquell camp verd ja no era un camp verd, sinó que tot el record d'aquella terra estava enterrada sota el ciment, sota l'especulació del capital, sota el acontentament del govern del poble que havia decidit tapar l'abonament de la terra per un benefici polític i egoista.
No em vaig poder contenir les llàgrimes, i enfurismada vaig voler anar a veure si encara quedava algun racó verge. L'especulació els havia ocupat tots. Eren minoria els que se'n salvaven del tap de plata. Me'n vaig entornar cap a casa, de cara al vent i d'esquena el poble. El poble estava matant el poble. El polític estava matant la supervivència del ciutadà, i l'egoisme i el privilegi estava matant l'iniciativa popular, i només al cap davant de tot això, només hi ha un culpable.

Ara miro el cel, i palpo el temps. Ara entenc el vent, i les onades d'aires fred i calent. Ara entenc l'antidiplomàcia d'aquest govern. El poble salvarà el poble fins que arribi el dia que el propi govern doni la confiança popular. Però aquest dia no serà demà, ni d'aquí tres anys. Serà amb la lluita continua als carrers, serà quan els ulls orbs ignorants es despertin i observin el que fa el poder amb el seu passat, i amb el seu present i imaginant com serà el seu futur, serà quan tots cridem contra el vent, per l'especulació dels continents i del capital, pel ciment que tapa les arrels d'un poble, d'una nació, d'una cultura i d'una llengua.