La que té dos extrems.

Va deixa de ser-ho. Només per fer un gest a la situació.
Ella era una noia forta, almenys això mostrava. I amb l'ajud de la seva voluntat va aconseguir de nou allò que havia perdut.

Tot va començar aquella nit, una nit inesperada, almenys per ella. Sabia i creia que ella era una bona amiga, i en cap moment ho havia dubtat. La trobada va ser un hola, dos petons i un bon somriure. Enmig de la nit freda, les hores van passar com mai havien passat tan ràpid, i va ser una nit de les nits més fredes, les paraules era la font per amagar el silenci, de mentre que el somriure perdurava als llavis.

Ella no entenia ni com ni perquè es trobava en aquella situació, però l'ambient li agradava. Sempre evitava la mirada, i es posava amb una situació de perfil, com mostrant timidesa davant la situació. No sabia ni perquè no podia aguantar una mirada i perdurar amb ella, però creia que era una cosa impossible, tant que mai tenia l'instint per fer-ho i provar-ho.
Creia que això era un defecte, de fet era una persona observadora i potser això li feia ser una persona maniàtica.
Ella patia. Arreu de les manies prenia uns punts de vista de les coses que no li eren gens afavorides i arreu d'això s'envoltava de paranoies i estats indefinits constant.
Però mostrava sempre ser una persona forta, davant de les patacades que havia rebut mai havia acotat el cap i esperava no fer-ho. Tenia un comportament també bastant dur, fins i tot t'ho diria dient que és una antipàtica. Havíem tingut alguna que altra enganxada, com és normal, arreu de la seva borderia. Cal dir que és una persona dura, i si la coneixes saps tractar-la per això, només es deix conèixer per aquella gent que de debò l'estima, diu que els desconeguts són com el temps.
Lo que li fa ser algú fora de to són les seves sortides, aquelles paraules que et deixa anar, aquell toc que té, aquella vida que té a dins i la treu quan veu que les coses li van bé. És una persona amb dos extrems, i em fa patir.
Tinc la por a dins meu que un dia caigui molt avall, i no en pugui sortir.
No cal imaginar, no ho vull imaginar.
Per això sempre em quedo amb la seva part bona, aquella mossa amb molta vida per dins, sempre mostrant indignacions i repartint somriures a la seva gent, aquella que porta uns ideals marcats i que s'estima els seus.
Ja ho he dit, la que té dos extrems.