És un perquè.

Quan el sol se'n va és quan mil de persones hi pensen, i es vesteixen de nostàlgia. Però de vegades no hi sent, i de vegades mort. Es transforma en monotonia, l'enganyen però és feliç i s'aixeca de nou, i un altre cop amb lo mateix, el sol se'n va i es revesteix de nostàlgia, i no hi sent i ara és fa el mort, però el segueixen enganyant.

Va com va diu, i així cada dia, cada dia és un va com va un va com va és la seva vida.

La seva vida potser també és un atzar, encara que no hi cregui compra sempre un "rasca-rasca" però com diu ell:

- Això va com va noi!

No creu en el temps, però porta un rellotge de butxaca, curiós oi? Doncs cada dia i dóna mil cops d'ull per veure que el temps va com va, i que si no anés com anés no hi seria.

De vegades dóna gràcies, perquè diu què és lliure, això creu però, i jo li deia:
- Això va com va, uns es creuen que són lliures, d'altres s'acaben de condemnar i d'altres es creuen esclaus del temps.

I ell amb el cap cot em seguia dient:
- Va com va. Uns tenen sort, i d'altres no tant i espere't, uns no saben ni què és això de tenir sort.

Dia a dia, hora a hora... i ell seguia dient:
- Va com va...

Li agradava mostrar ser una ànima en pena, vagant pels carrers i fent-se la seva pròpia vida una presó. Però, i si tot no sigués un va com va sinó un va com vull?

Un bon dia, a la parada del bus em vingué amb cara diferent, difícil de reconeix-se'l i em digué:
- Avui ja no va com va, avui serà un va com vull.

Sorprenentment vaig veure com el dia li canviava la cara, com el perquè vull el feia fort, i la nostàlgia del temps passat el deixava enrera. Algú l'havia canviat, potser poc però l'havia canviat, i em creia que de mica en mica seguiria canviant. Ara creia amb el temps, així que creien't-ho ell ara era temps i anava canviant. I un cop de vent va fer creure'l amb l'atzar, ara no anava dient:
- Va com va noi.

Sino que ara deia:
- Va com vull.
Tot té motiu, tot és motiu d'un perquè sí, i d'un perquè no. Avui té raons d'aixecar-se i mirar al carrer, i dir:
- Bon dia!
Demà dirà un Arreveure, i qui sap si dirà un t'estimo a cau d'orella. Tot és qüestió d'un va com vull, i d'una combinació de va com va. Tot és qüestó de fer-ne ús de les paraules, mentre tinguem vida a la sang tindrem motius per viure.

I a voltes encara li dic:
- Tot està per fer, i tot és possible!