Declivi.

Crec que encara no me'n faig creus que la teva absència perduri encara entre mi. Entre aquelles roses vermelles vaig veure com t'endinsaves dins la foscor, i fins aquell moment no he tornat a saber-ne de tu. I t'anyoro. Molt, moltíssim.

Em pregunto perquè em tremolen les mans quan hi penso,

perquè tot ho veig brillant i mig borrós?

La sang calenta em bull ja a poc a poc

creixent amb el bateg del cor.

D'aquí no només sorgí la idea de frase celeste,

sinó; en sorgí el raonament.

La saliva em desfer el vici de la boca

com si hagués de trencar amb el desig.

Estrany, mirar per la finestra i fer actuar el sentit de l'oïda.

Llibertat, com escoltar el Cant dels ocells,

i poder fer unir els punts és dedicar la voluntat.

No només són amants de valència,

és amor compartit.

Com viure amb el què és vist,

ÉS SOBREVIURE.

I amb aquest jugar, és essència

utilitzant la música de les paraules,

com sentint la fe dels muts,

i vos, senyor, parlant sense veu.

A món obrir de bat a bat,

per acceptar aquest declivi de la realitat.