dissabte, 16 de febrer del 2008

Reflex del que!

No es pot ser un hipòcrita actuant i menys ser un conformista.
La indignació em bullia, i em rabiava cada cop més escoltant les converses que tenien aquella colla de pallassos parlant sobre com planificarien al "finde", de mentres t'estava esperant.
Estava assentada a unes escaletes que donaven a l'entrada d'un bloc de pisos mentre davant meu s'observava una plaça d'aquestes deixades, on hi havien aquella gent repugnant. Una colla d’incultes espanyolistes, que van de "xungos" i que no respecten a ningú i es creuen els amos del carrer, insultant a qualsevol persona innocent, xulejant amb les motos i de ben segur que aquestes motos són comprades pels seus pares ja que els crius no tenen suficient capacitat per poder treure uns quants cales del seu propi esforç i clar si ells són així, com deuen ser els pares? A més parlant un llenguatge escarós de carrer, són persones repel·lents en la qual no es pot mantenir una conversa, serien converses sense sortida, amb cap punt interessant.
Bé, seguint la conversa d'aquells estranys, entre ells, es tractaven sense cap mena de respecte, fins i tot aquí aquesta gentussa mostra una falta d'educació cap a ells mateixos. Quin fàstic en serio!
I quin és el significat del súper "finde" que s'estaven muntant aquests súpers creadors "xungillos"?
doncs bé, un gran "botellon", sí sí això mateix, un grandíssim "botellon", és a dir, anar a un cert lloc i emborratxar-se perquè sí, i en la qual, pel mixt s'infiltrarien les substàncies il·legals que per ells és el punt de diversió!
Ho trobava tan estúpid, però tan! Divertir-se amb els efectes de la droga... però quina és la puta diversió de la droga? en canviar de personalitat? sí segur que hauria ser aquesta la magnifica diversió.
Dissimulant com podia intentava seguir la conversa que aquella mena de persones anaven creant i s'anaven animant de mesura que veien més divertida la nit. De sobte van arribar 3 noies en les quals semblaven parelles d'alguns dels "xungillos" que estaven planificant la nit.
Quines noies més rares, noies? Bé, nenes.
La mala educació les dominava per sobre de tot, i fumaven una cigarreta darrera l'altra.
No d'haurien tenir més que uns 17 anys, i s'ha les veia amb tants pocs recursos que feia pena veure-les. Portaven uns pantalons ajustadíssims, unes plataformes que les feia ser més altes i unes arracades d'aro que podrien servir perfectament de braçalets.
La seva afició era cridar l'atenció.
En pocs moments van oiginar un escàndol de cal deu. Però qui es creuen que són per fotre aquell xivarri?
Em feia vergonya fins i tot mirar-los, com podia ser que hi hagués gent tan artificialment rara. No em podia conformar responent-me tot dient : - Son espanyols, que et vols esperar d'ells?
Sé que és una resposta sense cap pes, i no justificada. No tots són així, em vull suposar que hi ha gent més sensata, i no volia fer comparacions just en aquell moment, tenia ganes que arribessis, era mortal la situació a part de pena feia fàstic i aquell llenguatge de carrer que utilitzaven era odiós!
Estava indignadísima. Com podem tenir una part de la societat tant bruta? infiltro aquesta mena de gent dins la societat catalana ja que viuen a Catalunya, i ja que omplen els drets de ciutadants catalans.
Però que et vols esperar de la gent que es conforma amb el que té? Aquesta gent conformista l'igualo amb gent sense recursos, sense inquietuds, sense interessos. Són gent que de la seva vida la fan monòtona i avorrida.
Estava cansada de tan esperar-te i de mirar aquells "xungillos" i d'escoltar les seves converses tan pobres. Estava tan però tant indignada que no aguantava més assentad. Vaig aixecar-me morta de fred i anava a dirigir-me cap a l'esquerra quan de sobte vas aparèixer...



dissabte, 2 de febrer del 2008

m'identifico

i aquells que no s'identifiquen et negen que hi hagui un sentiment tan fort!
et negen que Tu et puguis sentir català quan diuen que ets espanyol.
Em nascut envoltats d'una llengua, un himne, una cultura, una tradició,
i aquesta tradició i cultura és ben nostre, per tant, mai pot haver-hi un final
al nostre coneixament, a la nostra identificació!
Però tampoc vull dir que em senti superior a ningú, no! n'hi molt menys! però tampoc em cal sentir-me inferior.
I cada any l'11 de setembre penjo la senyera, la meva bandera, amb simbol de record i estimació per la meva terra i per aquella gent que va lluitar per tenir-la, per tenir-la amb dignitat, amb respecte i amb amor, amb llibertat.
I avui igual que ahir el meu Orgull viu més que mai.
I avui ningú em negarà el meu sentiment, perque ningú serà mai capaç de trencar-lo!

un sentiment no es trenca fins que la mateixa persona deix de sentir-lo!











Adeu Mestre...