diumenge, 19 d’octubre del 2008

Fins l'últim sospir.

Suaument, ara et penso. Però et comparo com aquella crema que banya cada matí el meu cos. És una capa fina i cremosa que li dóna un cert gust dolç i apassionant a la pell. La seva olor és melodia, i a voltes m'imagino que ets tu qui me l'escampa pel cos, resseguint amb les teves explícites mans, les corbes remarcades del propi cos, i amb els dits fent onades sobre la pell, com si estiguéssis tocant les tecles d'un piano, amb tendresa. T'anaves animant, com si aquella peça de música, tocada pels teus dits, et llences a resseguir-me ràpidament el desig d'aquella crema que estaves escampant.
Però a mi no em transmeties aquella melodia que estaves composant per les suaus carícies, sinó que m'estaves transmetent la passió d'un poema. La meva imaginació va florir cap a un dels versos més potents, i em va dur a pensar en aquell dia que plegats varem consumir aquell recital de poemes. Aquella passió, aquella vida transmesa per tants versos, aquell plaer rebolcat amb tantes pàgines, ara ho estava digerint jo.
La pell havia consumit tota aquella crema que s'havia escampat arreu del cos, i gràcies de la composició del poema musicat va ser tot un descuit que la crema minves tant ràpid.
Per tant, no vaig dubtar ni un minut més, en afegir-hi més crema sobre aquella pell fosca, no volia que acabés aquella passió de carícies.
La crema novament posada estava freda, i fet que em va fer posar la pell de gallina i els mugrons durs. Em va recorre aquella vergonya incontrolada, aquell calfred em va recorre fins a la punta dels dits dels peus i em va tornar al cervell. Vaig fer l'intent d'estirar les cames, com si m'agues de posisionar-me bé per tornar-me a retrobar amb la passió que m'estava banyant amb aquella crema, però era obvi que les cames no responien als meus actes.
El desig se'm feia cada vegada més necessari, aquelles ganes de que em recorres la teva ma m'era obligatori.

De cop, sonà aquella melodia de Vivaldi, i em despertà del desig. El despertador excitat, s'exaltà, marcant les 7:45h del matí. No m'ho creia, era impossible. Se'm havia trencat aquell suau desig. Densa que jo habitava en aquella cruel cadira de rodes, la vida m'havia canviat completament. Viva paral·lelament com aquell poeta, heus aquí vingué el meu somni, imaginant-me veure't recitar aquells poemes seus, amb aquella emoció i sobretot amb aquella entonació donada. La meva indignació pel trencament del somni em va fer agafar el despertador i revoltar-lo contra una de les parets de l'habitació. Les llàgrimes provocades per la ràbia anaven desfilant per la pendent de la cara, deprimides i solides.
La solitud em feia mal, però ningú mai me l'hauria pogut arriba a curar, només el desig de poder tornar a caminar com a ésser. Decidí tancar els ulls, inundats per les llàgrimes, i seguir dormint, tranquil·la i amb pausa per fer l'últim sospir.

dijous, 16 d’octubre del 2008

COMPTAT I DEBATUT

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta.
País de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires.
País que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita.
País que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dòcil, infinitament alienat.
País de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per anar al lavabo i no senten vergonya.
País de complexos i tergiversacions, capital de la censura i de la manipulació mediàtica.
País de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera.
País amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari.
País de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discurs unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe.
País de polítics corsaris que menys preen la sobirania popular, governants que són titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació.
País anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai.
País de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu.

divendres, 10 d’octubre del 2008

Declivi.

Crec que encara no me'n faig creus que la teva absència perduri encara entre mi. Entre aquelles roses vermelles vaig veure com t'endinsaves dins la foscor, i fins aquell moment no he tornat a saber-ne de tu. I t'anyoro. Molt, moltíssim.

Em pregunto perquè em tremolen les mans quan hi penso,
perquè tot ho veig brillant i mig borrós?

La sang calenta em bull ja a poc a poc
creixent amb el bateg del cor.
D'aquí no només sorgí la idea de frase celeste,
sinó; en sorgí el raonament.
La saliva em desfer el vici de la boca
com si hagués de trencar amb el desig.
Estrany, mirar per la finestra i fer actuar el sentit de l'oïda.
Llibertat, com escoltar el Cant dels ocells,
i poder fer unir els punts és dedicar la voluntat.
No només són amants de valència,
és amor compartit.
Com viure amb el què és vist,
ÉS SOBREVIURE.
I amb aquest jugar, és essència
utilitzant la música de les paraules,
com sentint la fe dels muts,
i vos, senyor, parlant sense veu.
A món obrir de bat a bat,
per acceptar aquest declivi de la realitat.

diumenge, 5 d’octubre del 2008

En Serrallonga. El bandoler del Montseny

Hi va haver una època, entre els segles XVI i XVII, en què al Montseny i a les Guillaries no es respirava gaire calma. El principat era dividit en dos bàndols contraposats: els nyerros i el dels cadells. Els nyerros representava a la noblesa i a l'estaments religiós, mentre que els cadells representaven a la burgesia i tenien un caire de fidelitat al poder monàrquic espanyol. A les nostres contrades predominava l'ideal nyerro. Un dia, en Joan es traslladà per assumptes de negocis al mas Serrallonga de Querós, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Les propietats de la família abastaven, a més, els masos de la Querosa i la Brossa. Era doncs, una família benestant, amb una masia forta. Allà va conèixer la pubilla mestressa del ric mas, una joveneta molt agradable anomenada Margarida. Tot seguit l'amor va florir entre ells i, unes setmanes més tard, a l'església de Sant Martí de Querós se celebrava el casament de la gentil parella. Després de maridar-se amb Margarida Serrallonga i Tallades entrà de pubill al mas Serrallonga, i ja sempre més fou anomenat i conegut com en Joan de Serrallonga. Però les coses sempre es poden complicar, de tal manera que només oferint una ajuda te'n en surtis perjudicat, i més en aquells temps.
Es presentaren els seus mig germans Pere i Segimon, demanant-li que els guardés dos matxos què acabaven de robar i que no sabien on amagar. De primer en Serrallonga es va oposar a encobrir-los, però cedí davant de la insistència dels lladres. Va dir què els guardava per a aquella nit, només. Malauradament passava per allà en Miquel Barfull, què va escoltar tota la conversa i, va decidir què era una bona ocasió per venjar-se. L'endemà, quan Joan tornava de cacera va trobar què al mas hi havia Miquel Barfull i dos homes del rei què l'esperaven per dur-lo pres pel robatori dels dos matxos. En Joan Serrallonga disparà un tret a en Miquel Barfull i el matà. Serrallonga emprengué fugida, amb tots els homes del rei perseguint-lo. Però ell és coneix molt bé aquells indrets, i aconsegueix esquivar-los i s'amaga en un catau què barra el pas, la cova "Roca Guinarda", fins al vespre, què torna a la masia. Joan li explica la situació a Margarida: tot el que li havia passat, què el persegueixen, que no es pot defensar, què ha de marxar. Li diu què se'n va a València amb els bandolers d'en Roca Guinarda, però què tornarà, què cuidi dels fills. I amb el cor abatut i trist marxa i deixa enrere el seu món, passaren sis llargs mesos. Serrallonga i els homes d'en Guinarda assaltaven camins i hostals, vivien de les riqueses robades, què és repartien entre ells. S'havia convertit en un bandoler.

Guillaries. Després d'una estada d'un any a França, retorna a Catalunya pel maig de 1627. Ho fa per la banda de Camprodon. En arribar és retroba amb els seus amics bandolers, què l'assabenten de la mort del seu germà Segimon a Barcelona. Tot seguit emprèn camí cap a la capital. Hi arriba al capvespre. Fora les muralles hi veu una forca amb dos homes penjats i molts soldats què vigilen i els barren el pas. En Joan Sala es dóna a conèixer. "Sóc en Joan Sala, àlies Serrallonga, i vinc a recuperar el cos del meu germà. " El tinent de Montpalau li recorda què té el deure de fer-ho pres, i desembeina l'espasa. Mentrestant, els altres bandolers aprofiten per despenjar el cos d'en Segimon, i en acabat tots se les enginyen per esquivar els soldats i fugen cap a les Guillaries. L'endemà donaren sepultura a Segimon a la Roca Guinarda. La mort del seu germà commogué en Serrallonga. Serrallonga passà per molts moments emotius en la seva vida, quan va conèixer a Joana, una noia què la va acompanyar a França, on allí també robaren. Tornà de França, i els masos Sala i Serrallonga són molt vigilats i és impossible d'atansar-s'hi. Per a Serrallonga, però, tot li és igual; diu que mentre sigui viu les Guillaries són casa seva. S'escampà aviat: la brama que el bandoler havia tornat, perquè encara feia algun assalt al camí ral, i que tenia intenció de tornar a aplegar la quadrilla i fer-se amo novament d'aquelles terres. Era negra nit, a fora ca l'Agustí es veuen moure's unes ombres fantasmals. Quan el dia despunta, les figures sorgeixen del bosc i s'apropen a la casa. Eren els soldats del Virrei que anaven a detenir en Serrallonga. Ell, veient que era inútil resistir-se, perquè la masia era envoltada, es rendeix. En el judici, va ser amenaçat amb grans turments si no confessava els noms dels seus amics i els dels bandolers de la seva quadrilla. Serrallonga resisteix, tant com pot, però al final confessa. Conta Joan Reglà que els botxins el van sotmetre al turment del banc: el van despullar í li van lligar la mà al colze en la forma acostumada, llavors Serrallonga exclamà tres vegades seguides "Mare de Déu de Montserrat" i també "Afluixeu-me, que ho diré tot". Llavors va fer una extensa relació dels seus amics i fautors. El que no va saber mai en Serrallonga és que els traïdors van ser Pere Pau i Maymír, en Jofre, en Mayà i l'hereu de ca l'Agustí,tots ells de Santa Coloma de Farners. Un cop executat el cap d'en Serrallonga va ésser robat pels seus partidaris, i l'enterraren a la cova de Tavertet, lloc que fou refugi d'ell en vida.


Joan Sala nasqué al mas la Sala, de Viladrau el 1954. Era el cinquè de nou germans, quatre dels quals també foren bandolers. De jove participà en petits robatoris fins que el 1622 va ser denunciat en el moment en què l'anàven a prendre matà al seu delator. A partir d'aquest moment i en companyia dels seus germans comença la seva història de bandoler, activitat que en poc temps el portaria a convertir-se en un dels caps més significatius del Bandolerisme. A partir de 1627 desmembrada la banda dels Margarit, Serrallonga, miltant de la facció dels Nyerros, es converteix en el principal bandoler del país fins el 1633, en què un cop desfeta bona part de la seva banda fou detingut finalment a Santa Coloma de Farners.Dut a Barcelona fou processat i ajusticiat el 8 de gener de 1634.La literaura i la tradició posteriors han convertit Serrallonga en un dels paradigms del bandoler-heroi mogut pel novble impuls de la defensa dels pobres enfront dels excessos dels rics i venjador de tot tipus de injustícies.


Una versió del Cançoner Popular de Catalunya Les ninetes ploren.

Les ninetes ploren,
molt més ploraran
perquè en Serrallonga
a agafar-lo van.

Les ninetes ploren,
ploren de tristor,
perquè en Serrallonga
n'és a la presó.

Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
el van a matar.

Les ninetes ploren,
be poden plorar,
que a'n Serrallonga
l'han d'esquarterar.




Afegueixo ;
TV3 aposta pel mite d'en Serrallonga en una nova sèrie.
El barri antic de Barcelona és l'escenari, aquests dies, del rodatge d'una de les principals apostes de ficció de TV3 per a l'any vinent, una minisèrie sobre el llegendari bandoler Joan Sala, més conegut com a Serrallonga. Rodada en escenaris naturals de Barcelona i la comarca d'Osona, la sèrie constarà de dos episodis de 75 minuts de durada cadascun i és fruit d'una coproducció entre TVC, TVE i la productora Oberon Cinematogràfica. El director de "Serrallonga", Esteve Rovira, ha explicat, des dels voltants de la Catedral, que la sèrie pretén "oferir espectacle" i "entretenir" a partir d'un guió inspirat en el bandoler que va assolar, a principis del segle XVII, els boscos de les Guilleries.L'actor Isak Férriz interpreta a Serrallonga, en una ficció que compta també, entre els seus protagonistes, amb intèrprets tan coneguts com David Selvas, Olalla Escribano, Núria Gago, Bea Segura, Cristina Plazas, Francesc Lucchetti, Sergi Mateu, Mercedes Sampietro, Pep Anton Muñoz, Manel Barceló i Montserrat Carulla.A més dels racons més antics de Barcelona, com ara la plaça de la Catedral, la plaça del Rei, el Castell de Montjuïc i el Palau Moja, l'equip de rodatge s'ha desplaçat a Tavertet, Santa Pau, Tiana, Dosrius, Castellar del Vallès i Moià per gravar les localitzacions. Esteve Rovira ha insistit que els únics fets reals que es narren són el judici, les tortures i l'execució de Joan Sala, probablement a la plaça del Rei, però que la resta de vicissituds que apareixeran al film han estat més o menys recreades.La construcció del mite de Serrallonga i el seu declivi seran relatats en aquesta sèrie, que prové tant de la informació real que existeix sobre el bandoler com de les històries de l'imaginari col·lectiu. La sèrie intentarà donar resposta a la pregunta de per què Serrallonga es va convertir en un mite i narrarà la seva vida plena de lluites, emboscades, assalts, conspiracions i amors apassionats.Esteve Rovira assegura que Serrallonga va ser utilitzat com a "cap de turc" i que va ser ajusticiat per delictes que potser no havia arribat a cometre, en una època en la qual es calcula que a Catalunya podien conviure fins a 200 bandolers. "M'interessa descobrir com, un adolescent de dotze o quinze anys, tímid i molt religiós, es converteix en un bandoler que va arribar a actuar en ocasions de manera molt sanguinària", ha dit. La minisèrie parlarà també d'una època violenta, on la lluita per sobreviure era l'única preocupació d'un poble esclavitzat per la fam i les estructures feudals.

dimecres, 1 d’octubre del 2008

La venedora de llumins.

Quin fred tan atroç! Queia la neu i la nit estava arribant. Era la nit de Nadal. Emmig del fred i la foscor, una pobre nena va passar pel carrer amb el cap i els peus nus.
De fet, quan va sortir de casa tenia sabates; però no li havien servit molt temps. Eren unes sabatilles enormes que la seva mare ja havia fet servir: tan grans que la nena les va perdre a l'afanyar-se a creuar el carrer per a que no la trepitgessin els carruatges que anaven en direccions oposades.
La nena caminava, doncs, descalça, i tenia els peus vermells i blaus del fred; portava en el davantal, que era molt vell, algunes dotzenes de caixes de llumins i tenia a la mà una d'elles com a mostra. Era molt mal dia: Cap comprador s'havia presentat i, per això, la nena no havia guanyat ni un cèntim. Tenia molta gana, molt de fred i un aspecte miserable. Pobre nena! Els flocs de neu es posaven sobre els seus llargs cabells castanys, que li queien en preciosos bucle sobre el coll; però no pensava en els seus cabells. Veia lluir les llums a través de les finestres; l'olor dels rostits se sentia per tot arreu. Era el dia de nadal i en aquesta festivitat pensava l'infeliç nena.

Es va asseure en una plaça, i es va arraulir en un racó entre dues cases. El fred s'apoderava d'ella i entumia els seus membres; però no s'atrevia a presentar-se a casa seva; tornava amb tots els llumins i ni una sola moneda. La seva madrastra la maltractaria i, a més, a casa seva també feia molt de fred. Vivien sota la teulada i el vent bufava allà amb fúria, tot i que les esquerdes més grans havien estat tapades amb palla i draps vells. Les seves manetes estaven gairebé mortes de fred.
Ah! Quin plaer li causaria escalfar-se amb un llumí! Si s'atrevís a treure'n un de sol de la caixa, a rascar-lo contra la paret i a escalfar-se els dits! Va treure'n una. Ritx! Com il·luminava i com cremava! Desprenia una flama clara i calenta com la d'una espelma quan la va rodejar amb la seva mà. Quina llum tan bonica! Creia la nena que estava asseguda en una gran xemeneia de ferro, adornada amb boles i coberta amb una capa de llautó lluent. Cremava el foc d'una forma tan bonica! Escalfava tan bé!

Però tot acaba en aquest món. La nena va estendre els seus peus per a escalfar-los també; però la flama es va apagar: Ja no li quedava a la nena més que un trosset de llumí. En va fregar un altre, que va cremar i brillar com la primera vegada; i allà on la llum va caure sobre la paret es va fer tan transparent com una gasa. A la nena li va semblar veure una habitació en la que la taula estava coberta per un mantell blanc amb fines porcellanes, i sobre el qual un indiot rostit i farcit de trufes exhalava un perfum deliciós. Oh sorpresa! Oh felicitat! De sobte va tenir l'il·lusió que l'au saltava del seu plat sobre el paviment amb la forquilla i el ganivet clavats en el pit, i rodava fins a arribar als seus peuets. Però el segon llumí es va apagar i no va veure davant seu més que la paret impenetrable i freda.

Va encendre un altre llumí. Llavors va creure veure's asseguda a la vora d'un magnífic pessebre: era més ric i més gran que tots els que havia vist en aquells dies en els aparadors dels més rics comerços. Mil llums brillaven en els arbres; els pastors semblaven moure's i somriure a la nena. Aquesta, bocabadada, va aixecar llavors les dues mans i el llumí es va apagar. Totes les llums del naixement es van elevar i va comprendre llavors que no eren més que estrelles. Una d'elles va deixar una estela de foc al cel.

- Això vol dir que algú ha mort - va pensar la nena; per que la seva àvia, que era l'única que havia estat bona amb ella, però que ja no existia, li havia dit moltes vegades :
"Quan cau una estrella, es que una ànima puja fins al tron de Déu".

Encara va fregar la nena un altre llumí a la paret, i va creure veure una gran llum, enmig de la qual estava la seva àvia de peu i amb un aspecte sublim i radiant.

- Àvia! - va cridar la nena - Porta'm amb tu! Quan s'apagui el llumí sé molt bé que ja no et veuré més! Desapareixeràs com la xemeneia de ferro, com l'au rostida i com el bonic naixement!

Després es va atrevir a fregar la resta de la caixa, per que volia conservar l'il·lusió de que veia a la seva àvia, i els llumins van deixar anar una claredat molt intensa. Mai l'àvia li havia semblat tan gran ni tan bonica. Va agafar la nena per sota el braç i les dues es van elevar en mig de la llum fins a un lloc tan elevat, que allà no feia fred, ni es passava gana, ni tristesa: fins al tron de Déu.

Quan va arribar el nou dia seguia la nena asseguda entre les dues cases, amb les galtes vermelles i un somriure en els llavis. Morta, morta de fred a la nit de Nadal! El sol va il·luminar aquell tendre ésser arraulit allà amb les caixes de llumins, dels quals una havia cremat completament.

- Ha volgut escalfar-se, pobreta! - va dir algú.

Però ningú va poder saber les boniques coses que havia vist, ni en mig de quin resplendor havia entrat amb la seva anciana àvia al regne dels
cels.





Hans Christian Andersen, va escriure fa molts anys aquest trist i emotiu conte, en que és situa en una nit de Nadal. És una història que ens recorda que MAI em de perdre la ilusió d'alló que més desitjem...
Deixaré aquest video, perquè potser per a molts una imatge els hi valdrà més que aquestes mil paraules.

'>http://