no tinc altra forma de dir-te el que sent

i apaga la llum
i tanca els teus ulls
i escolta el silenci
de l’habitació
i no tingues por
no et pense fer mal
només vull recórrer
la pell del teu cos
però no alces la veu
no faces soroll
no tinc altra forma
de dir-te el que sent

i et bese en el coll
molt a poc a poc
et toque els cabells
amb la punta dels dits
i et sent respirar
molt ràpidament
serà que et mossegue
amb tendresa els mugrons
i comence a baixar
a baixar i a baixar
i observe com s’obri
el teu sexe latent
ja estic dins de tu
habite el teu cos
i et bese en la boca
fanàticament

Tu anyores?

Per disgustos fracassos, i com a causa de disgustos i fracassos no hi ha idees.
És a dir, com a falta de idees arreu dels disgustos i dels fracassos no vull escriure, directament em nego a escriure lo primer que se'm rondi pel cap.
Perquè? escriure perquè? Per deixar una constància de la meva poca gràcia?
Millor seria deixar al peu una bona "parla-cançó" d'un bon personatge, que només l'entén com aquell qui entén l'art. Potser que en menys de escriure una anècdota o quelcom que pugui ser suficient per crear una reflexió als caps buits del present, deixi constància del que ronda pel cap d'una persona que també té sentiments.
Encara que es pugui cagar per coses no comeses, o encara que anyori quelcom que tots som capaços d'anyorar, és prou persona per transmetre un bon missatge. Admirable!
Doncs segueixo amb la meva flamarada de disgustos i fracassos que ara mateix és el que em motiva per seguir fins acabar aquesta poca gràcia d'introducció al video.

Quin sentit tindrien els fracasso sense un abans-glòria?

Gaudeix-lo, és d'en Pla.

És un perquè.

Quan el sol se'n va és quan mil de persones hi pensen, i es vesteixen de nostàlgia. Però de vegades no hi sent, i de vegades mort. Es transforma en monotonia, l'enganyen però és feliç i s'aixeca de nou, i un altre cop amb lo mateix, el sol se'n va i es revesteix de nostàlgia, i no hi sent i ara és fa el mort, però el segueixen enganyant.

Va com va diu, i així cada dia, cada dia és un va com va un va com va és la seva vida.

La seva vida potser també és un atzar, encara que no hi cregui compra sempre un "rasca-rasca" però com diu ell:

- Això va com va noi!

No creu en el temps, però porta un rellotge de butxaca, curiós oi? Doncs cada dia i dóna mil cops d'ull per veure que el temps va com va, i que si no anés com anés no hi seria.

De vegades dóna gràcies, perquè diu què és lliure, això creu però, i jo li deia:
- Això va com va, uns es creuen que són lliures, d'altres s'acaben de condemnar i d'altres es creuen esclaus del temps.

I ell amb el cap cot em seguia dient:
- Va com va. Uns tenen sort, i d'altres no tant i espere't, uns no saben ni què és això de tenir sort.

Dia a dia, hora a hora... i ell seguia dient:
- Va com va...

Li agradava mostrar ser una ànima en pena, vagant pels carrers i fent-se la seva pròpia vida una presó. Però, i si tot no sigués un va com va sinó un va com vull?

Un bon dia, a la parada del bus em vingué amb cara diferent, difícil de reconeix-se'l i em digué:
- Avui ja no va com va, avui serà un va com vull.

Sorprenentment vaig veure com el dia li canviava la cara, com el perquè vull el feia fort, i la nostàlgia del temps passat el deixava enrera. Algú l'havia canviat, potser poc però l'havia canviat, i em creia que de mica en mica seguiria canviant. Ara creia amb el temps, així que creien't-ho ell ara era temps i anava canviant. I un cop de vent va fer creure'l amb l'atzar, ara no anava dient:
- Va com va noi.

Sino que ara deia:
- Va com vull.
Tot té motiu, tot és motiu d'un perquè sí, i d'un perquè no. Avui té raons d'aixecar-se i mirar al carrer, i dir:
- Bon dia!
Demà dirà un Arreveure, i qui sap si dirà un t'estimo a cau d'orella. Tot és qüestió d'un va com vull, i d'una combinació de va com va. Tot és qüestó de fer-ne ús de les paraules, mentre tinguem vida a la sang tindrem motius per viure.

I a voltes encara li dic:
- Tot està per fer, i tot és possible!

Tot unit.

Diuen que ens recolzem a la cultura per sentir-nos segurs, i que una bandera no és res. Una bandera no és res i ens recolzem a la cultura per sentir-nos segurs. Diuen també, que una bandera només serveix per abrigar-se, que aquesta és la seva utilitat. I la cultura ens segueix aguantant perquè ens hi seguim recolzant.
Doncs no!
Estic en contra de tot allò i aquell que deix anar parrafades dient això o quelcom semblant.
No trobo que una bandera, la seva única utilitat, sigui abrigar. Una bandera pot ser útil per moltes coses, però per abrigar? Què és això?
Una bandera no és més que un simple teixit, no! Una bandera no és una representació, aquesta no és la màxima utilitat del qual en treu el nom de bandera.
I deixem de banda aquell ignorant que diu que una bandera només serveix per abrigar,
en tot cas, que passi primer una nit amb una bandera a sobre, i l'endemà em digui quina màxima utilitat li ha fet.
Tampoc dic que una bandera sigui la representació de tot aquell que viu dins d'un país ni molt menys, pel simple fet de que posant aquest exemple, la bandera espanyola no em representa a mi com a espanyola, en tot cas, diria que la bandera catalana, la senyera, em representa com a catalana, però ni això.
De fet, una bandera no és res més que un teixit, si, però el que distingeix una bandera a una altre són els colors. I aquí si que diem que els colors d'una bandera són els representatius, el que et faria distinguir quelcom.
Però ara, per si sola una bandera no és res. El que és d'una bandera són els colors.
El que fa representar quelcom són els colors, i no res més que no siguin els colors.

I basant-nos en la cultura, la cultura no és un suport com dirien molts, més que res, la cultura és tradició. La cultura és història, és la fortalesa d'un país. Per tan no em serveix sentir dir que els humans ens defensem a la cultura per sentir-nos millor, ni molt menys.
Qui som tradicionalistes dins d'una cultura, és perquè estimem la terra, i qui s'identifica en els colors de la seva bandera és perquè té un sentiment patriòtic.