Encara "El poema..."

Del fruit de la impotència d'aquesta estúpida situació, et trastoca profundament els sentits, et fa desequilibrar fins i tot el coneixament, i et pot arribar a manipular les accions.







En aquest País ocult..

No apaguis la tele o hauràs de pensar

Recansada de mirar la televisió d'aquelles mil series que feien d'aquells mil canal que hi havien, se'm posaven cada cop més al cap, series dramàtiques que es basaven en fets reals, magnifiques!

s'encenia el record i va ser inavitable treure les primeres llàgrimes cap a tu, inavitable. Millor a fora que a dins, però ni així és possible fer-lo fora.

Prou! vaig parar la televisió, em vaig quedar a les fosques. Em vaig endinsar amb la foscor que creava aquell instant la casa sense cap llum, silenci absolut. Sortint del menjador com vaig poder, vaig recorre el passadis amb la mà palpant la paret, fins que vaig palpar la barana de l'escala i contant els 14 esglanos per saber en quin moment arribaria a d'alt.

Un cop a dalt per seguretat de la meva, vaig anar refregant la mà per la paret ja que la meva habitació quedava la última i no fos el cas que trobés algun obstacle que m'impadís seguir el meu camí amb silenci i no fer el gran alderull ja que no em vindria de nou que em passes.

Un cop dins vaig encendre la petita lampara i vaig dirigir-me cap a la taula de vidre on allí i tinc les colonies, mai puc evitar de deixar de fer-li una olorada a la de coco, és algo ben agradable la olor. Deixant la colonia al seu lloc vaig fer una ullada als llibres del prestatge i vaig fer l'intent de començar-ne un. Fet doncs, em vaig estirar al llit doblant el coixí per apoïar bé el cap, i em vaig endinsar amb l'obra que tot just començava a llegir.

Sorprenent, una obra que m'agrada!

Situació: Dionisio un home en el qual s'estableix en un hotel i es atès per un tal Don Rosario, en el qual el Don Rosario li remarca que l'habitació que s'estebliarà és la millor per les vistes.

- Dionisio: pues es una habitación muy mona, don Rosario.

- Don Rosario: Es la mejor habitación, don Dionisio, Y la más sana. El balcón da al mar. Y la vista es hermosa ( yendo hacia el balcón ) Acérquese. Ahora no se ve bien porque es de noche. Pero, sin embargo, mire usted allí las lucecitas de las farolas del puerto. Hace un efecto muy lindo. Todo el mundo lo dice. ¿las ve usted?

- Dionisio: No. No veo nada

- Don Rosario: Parece usted tonto, don Dionisio.

- Dionisio: ¿Por qué me dice usted eso, caramba?

- Don Rosario: Porque no ve las lucecitas. Espérese. Voy a abrir el balcón. Así las verá usted mejor.

- Dionisio: No. No señor. Hace un frío enorme. Déjalo. ( mirando nuevamente) ¡Ah! Ahora me parece que veo algo. ( mirando a través de los cristales ) ¿Son tres lucecitas que hay allá a lo lejos?

- Don Rosario: Sí. ¡Eso!¡Eso!

- Dionisio: ¡Es precioso! Una es roja ¿verdad?

- Don Rosario: No. Las tres son blancas. No hay ninguna roja

- Dionisio: Pues yo creo que una de ellas es roja. La de la izquierda.

- Don Rosario: No. No puede ser roja. Llevo quince años enseñándoles a todos los huéspedes, desde este balcón, las lucecitas de las farolas del puerto, y nadie me ha dicho nunca que hubiese ninguna roja.

- Dionisio: Pero usted no las ve?

- Don Rosario: No. Yo no las veo. Yo, a causa de mi vista débil, no las he visto nunca. Esto me lo dejó dicho mi papá. Al morir mi papá me dijo. ".." Y yo siempre se las enseño...

- Dionisio: Pues hay una roja, yo se lo aseguro.

- Don Rosario: Entonces, desde mañana, les diré a mis huéspedes que se ven tres lucecitas: dos blancas y una roja.. se podrán más contentos todavía. ¿Verdad que es una vista encantadora? ¡ Pues de día es aún más linda!...

- Dionisio: ¡Claro! De día se verán más lucecitas...

- Don Rosario: No. De día las apagan.

- Dionisio: ¡Qué mala suerte!

Per mala sort la meva, arribat el dia en que deixant la duresa a fora i decidint llençar-me al buit sense pensar les repercucions obtingudes no és fàcil, i pensant que podria haver perdut tot allò que m'havia seguit fins aquell precís moment... Però només s'estava reproduint el somni per un cop a la vida, per un únic cop a la vida!per un puto únic cop! hòstiaputa!

dicen que lo perdido nunca está devuelto.

Nostàlgia

M'entrava la mencança del temps, trobava a faltar aquell país fred que tot just feia un dia que vam abandonar per retrobar-nos amb la nostra estimada terra. Haviem agafat l'Avió amb retard i l'espera se'ns va fer eterna. Abans de tot, ja haviem tingut algun problema amb l'equipatge. Quina alegria al sentir que ja podiem embarcar, quina sort que només ens vam haver d'esperar unes 2 hores. Un cop al Avió vam patir una mica de sutracs arreu de les torbulències, però per sort en aquest món hi han bons pilots i per sort vam arribar a Suisa bé. Un cop allí ens esperaven 4 hores de viatge amb autocar i per desgràcia del món hi han conductors que no es saben el trajecte i vam perdre una hora donant voltes per un mateix lloc, és a dir, encara ens quedaven 4 hores per arribar a Eslovènia. Ens van posar una pel·lícula avorridíssima i del aburriment ens vam adormir, bé no sé si del avorriment o del cansanci que portàvem però de fet ens vàrem adormir. Ens varen llevar per anunciar-nos de que haviem arribat al hotel. En principi haviem de ser-hi a les 22:00h i vam arribar a pels voltants de les 3 de la matinada. Distribució de les habitacións pim pam i a dormir. A les 8 del matí ja estavem esmorzant, un suc i perquè el café amb llet no tenia gust a cafè amb llet, vaia estafa, trobava a faltar el meu cafè amb llet de cada matí, i més que res el pa amb tomàquet. A les 8:30h Cap al poliesportiu a jugar el torneig. Quia gent més maca! però Maca! i simpàtiques de bon tros!bé ens comunicavem amb anglès, i es vam entendre bé bé. A les 7 cap al hotel i fins l'andemà no en varem sortir. Ens esperava un dia ple de visites per Novo Mesto, i així va ser. Al tornar de les esgotadores visites varem anar a veure un partit de bàsquet masculí, Caraam quins nois, quina passada, com jugaven mara meva! era al·lucinant! fotos i més fotos amb aquella gent tan simpàtica, i tornant cap al hotel grandíssimes partides de cartes. I AU! a dormir. L'últim dia, llevant-nos , miran't per la finestra i.. TOT NEVAT. Però flipant, el dia abans amb un sol i un gran dia que feia i ara tot nevat. Queien uns flogs de neu grandíssims, i doncs tot el dia amb el paraigues fent les visites programades, i finalment ens quedaven aquelles inmenses hores de bus per arribar a l'aeroport, passant aquestes hores dormint i mirant la pel·lícula que ens varen posar i au, fins que varem arrbar a l'aeroport. Agafant l'avió i riures+riures amb el Bernat, una gran persona que encara no coneixia i aquest viatge he tingut l'honor de coneixe'l, ell llegint el seu gran llibre que em sembla que no va tenir temps a començar-lo perque van haver-hi uns atacs de fotos, i uns atacs de riures, i explicacions i tal i qual. I finalment arribant al aeroport de Girona, aplaudiments i somriures i més fotos, el viatge resumint; Han sigut uns dies per dir-ho d'una manera especials, uns dies en que ho he compartit tot amb tu, una habitació, uns jocs, uns somriures, unes excuses, unes indignacions, uns escalfaments, unes inventades de parla, unes cançons, unes dormides, un paraigües, una neu, uns sucs, unes aigües, una finestra, un barco, l'autobus, la son.. i podria dir milers de coses més conta'l de pensar-hi. T'he conegut molt més, i he descobert una persona nova, una persona diferent a les altres, una persona absolutament genial.

De ben poques se'n troben, comparteixo sovint els somriures amb tu, i això m'encanta.

A sigut de lo millor llevar-me al teu costat cada dia, i l'últim dia acompanya-nos de la gran nevada. Com dir-ho que t'has fet estimar moltíssim, com dir-ho que ets algú important.

Compartim converses sobre política, sobre moviments, sobre TOT. Som diferents, sí. Però si fòssim iguals quin sentit tindria la igualtat del moment? m'agrada ser diferent a tu i tu de mi, m'agrada tenir opinions diverses a les teves, m'agrada tenir aquest punt diferent a tu. Seria avorrida la igualtat entre tu i jo. Si ens unís la igualtat seria una amistat sense massa opinions i amb raonaments pobres.

De vegades la més mínima i petita cosa és el que més significa per nosaltres. De vegades no tot és dir-ho, les paraules són mínimes i més es mostren en fets.

En serio, si un dia arribes a llegir això, no t'estranyi que tu hagi escrit, ets una persona diferent a totes, encara diria més, una de les úniques persones que sap valorar la vida.

Diria més, gràcies per venir aquests 4 dies, gràcies per no fallar-me, i mil gràcies!

Eslovènia al Cor

i recordant la típica frase : Catalonia is not spain ( al veure la bandera d'espanya representant-nos al torneig )

Llibertat patriotes Catalans!

Ens tracten de terroristes per voler defensar el que és nostre, ens segueixen tractan de terroristes per voler la nostra terra. M'han tractat de terrorista per mostrar un simbol de llibertat. Ens torturen i cada cop més per manifestar-nos en contra de l'opressió, i ells l'únic que fan davant les manifestacions és fotre'ns els antidisturbis i au Catalans! a rebre el mal! ens segueixen torturant davant de tots aquells que ens amarguen l'existència, per tots aquells que tenen el puto poder i ens enganyen exposant mentides per dominar-nos a tots. Fins quan tota aquesta hipocresia? No només portem un ni dos ni tres anys així, hem estat tota la vida aguantant les mentides, i ells els nostres companys han estat sobre vivint-la, i diga'm tu, quants companys morts han caigut per defensar el que ens pertany? i diga'm tu, quants en moriran més per defensar-la i per tenir-la amb dignitat?Fins quin punt podrem arribar a tocar la nostra llibertat? Per cada persona que entra en la nostre nació l'implanten com a llengua el castellà, i perquè? i perquè ens utilitzen el català com a llengua secundària? perquè ens intenten trencar la nostre cultura imposant la seva?I diga'm, no va sent hora ja de que tots ens rebel·lem contra aquest inútil país que ens roba la nostra vida i ens implanta la seva?No només soc jo la que em manifesto perquè vull una terra lliure i amb dignitat, sinó que som milers de catalans que volem una terra lliure i amb dignitat, SOM MILERS! M'omple d'orgull veure banderes catalanes alçades, m'omple d'orgull identificar-me en elles, i encara més, veure la gent que es mou en aquest sentit. És un sentiment infinit, i tu, si també el sents t'hi identificaràs. Satisfacció per tota aquella gent que ha lluitat per la terra, utilitzant la lluita armada i sense por han seguit dia a dia, han sigut capaços de lluitar contra els opressors. Els Països Catalans decidim lluitar per la nostra independència contra l'imperialisme espanyol, tornarem quan menys to esperis, serà avui? quan tinguem el dret i no pugis fugir.Estem cansats d'esperar, no podem més. Un dia nois, aquesta por haurà de morir, quan la nostra llengua pugi anar al destí serà el dia escollit en plena nit!

Però fins quan?

http://es.youtube.com/watch?v=4dG0LgaoY7w&feature=related

http://es.youtube.com/watch?v=P7xiJD1qEmg&feature=related

Re(solució).

D'això que el sol surt i el sol es pon no és que només ho vegis tu, sinó és que ho veu tothom. I si tu saps que els sentiments t'han enganyat algun cop, amb aquestes coses tan evidents, com pots demostrar que tot això que t'entra pels sentits és veritat? com ho pots comprovar que no t'estan enganyant?

Algú per a tu, no has existit fins que no has nascut i algú no pot deixar de demostrar que això hagui sigut només un mal son, això fa que dubtem dels nostres sentits. És a dir, segons aquest mètode que et bases en l'engany, si t'han enganyat un cop com saps que no t'estan enganyant sempre? com saps que el que veus és la realitat i no és la ciència ficció de les pel·lícules? com saps que no estàs vivint en un somni constant?

I ara soposem que la teva vida vingui marcada per una sèrie de fets que et guardes inconcientment i ara les teves defenses racionals disminueixen i vols deixar passar els mals passatges de la vida tornan-te en persona cega, per evitar veure tot allò del fracàs. Davant d'aquests fets que no vols veure ni tampoc recordar, et va disminuint la vista.

Però tota persona cega té encara llagrimes salades que de tant en tant li refresquen els ulls, perquè per molt que aquesta s'ha tornat cega no deix de tenir el sentit de la vista.

I dels més propers, els homes, mai ens em sentit còmodes en aquet hàmbit, i ens apoiem a la cultura amb un intent de trobar-nos segurs.

Animus!

Doncs jo la sé amb català, i?