on només sentia vent.

Notar el desig a sobre.

Malestar constant i ha sobre no hi havia concentració. De tant en tant em posava a escoltar una cançó, però entrava en remordiments constant, pensant "has d'estar estudiant-has d'estar estudiant-has d'estar estudiant". Punt. Vaig parar en sec d'escoltar cançons, i d'entrar amb remordiments i de pensar i pensar en tot allò que em provocava la desconcentració. Havia parat de ploure, des de que m'havia llevat no havia parat de caure gotes i més gotes, però en aquell moment s'obria una clariana d'on sortia un raig de sol. Em vaig treure aquells texans per posar-me unes malles, em vaig treure també aquella caçadora per posar-me una camiseta i em vaig posar les bambes més còmodes de l'armari. Posant piles noves a l'mp3 i agafant les claus a la mà, vaig desaparèixer per la porta i em vaig endinsar corrents per les vinyes, com aquell qui vol desfogar-se i desaparèixer dels pensaments constant, com qui vol marxar lluny. Vaig fer mil i un vol per aquelles immenses vinyes, notant la olor d'aquell aire amb regust de terra mullada, i sense adonar-me'n compte, les soles de les bambes se'm van anar creant una segona sola de fang, i tot el voltant de la bamba estava enfangada. Havia de vigilar, allò relliscava!Per retornar vaig voler fer un sprin final per arribar a la fita i després acabar de fer el recorregut caminant i descansant del gran esforç que havia fet entre aquelles immenses vinyes. Però just quan estava a mig sprin vaig començar a notar petites gotes a la cara. Vaig seguir corrent sense que m'afectes aquelles miquetes d'aigua que el vent feia que se'm freguessin per la cara. Acabada d'arribar a la fita la cosa es va anar engrescant, i d'allò que era petites gotes, s'estava creant en unes grans cortines d'aigua, on casi m'era impossible obrir els ulls perquè l'aigua jugava amb les parpelles. Sempre però, havia desitjat caminar sota la pluja, notar l'aigua sobre meu, veure com de mica en pica l'aigua anés penetrant la roba i es crees aquell color més fosc, senyalitzant de que està molla. Volia arribar a sentir què és estar-se sota la pluja, i veure que la immensitat de l'aigua se t'apodera. Encara tardaria uns deu minuts en arribar a casa, però no tenia cap presa. Sentia lo que mai havia sentit i lo que sempre havia desitjat sentir. Era cert, l'aigua s'apoderava de mi, i la roba anava canviant de color, desprenia gotes del cabell, i se'm canviava la suor salada de la cara per aigua dolça. Notava una llibertat absoluta i aquells problemes veia com desapareixien per la frescor de les gotes d'aigua. De cop, de l'mp3 començava a sonar aquell cançó ideal per aquell estat, m'animava, m'atontava, m'agradava la cançó. Me'l vaig haver de posar dins del pantaló perquè cada cop la pluja anava més forta. Vaig intentar corre però impossible. Allò relliscava que era massa. Vaig apreciar aquell moment que tantes ganes tenia que arribes, i vaig anar tot caminant reseguint el camí per arribar a casa. Mirant la recte final vaig veure com les cortines d'aigua feien casi impossible veure-hi bé i vaig haver d'anar evitant els grans pelecs d'aigua amb fang. Just entrant el carrer vaig arrencar a corre, per sentir per últim cop aquell desig que l'estava notant a sobre. No me'n arrepentia pas d'arribar xopa de dalt a baix, ni molt menys d'haver passat una tarda sota la pluja. Però les bambes passaven que era massa, i la roba no penetrava més aigua sinó que l'escopia.

Ha sigut ideal.

La que té dos extrems.

Va deixa de ser-ho. Només per fer un gest a la situació.
Ella era una noia forta, almenys això mostrava. I amb l'ajud de la seva voluntat va aconseguir de nou allò que havia perdut.

Tot va començar aquella nit, una nit inesperada, almenys per ella. Sabia i creia que ella era una bona amiga, i en cap moment ho havia dubtat. La trobada va ser un hola, dos petons i un bon somriure. Enmig de la nit freda, les hores van passar com mai havien passat tan ràpid, i va ser una nit de les nits més fredes, les paraules era la font per amagar el silenci, de mentre que el somriure perdurava als llavis.

Ella no entenia ni com ni perquè es trobava en aquella situació, però l'ambient li agradava. Sempre evitava la mirada, i es posava amb una situació de perfil, com mostrant timidesa davant la situació. No sabia ni perquè no podia aguantar una mirada i perdurar amb ella, però creia que era una cosa impossible, tant que mai tenia l'instint per fer-ho i provar-ho.
Creia que això era un defecte, de fet era una persona observadora i potser això li feia ser una persona maniàtica.
Ella patia. Arreu de les manies prenia uns punts de vista de les coses que no li eren gens afavorides i arreu d'això s'envoltava de paranoies i estats indefinits constant.
Però mostrava sempre ser una persona forta, davant de les patacades que havia rebut mai havia acotat el cap i esperava no fer-ho. Tenia un comportament també bastant dur, fins i tot t'ho diria dient que és una antipàtica. Havíem tingut alguna que altra enganxada, com és normal, arreu de la seva borderia. Cal dir que és una persona dura, i si la coneixes saps tractar-la per això, només es deix conèixer per aquella gent que de debò l'estima, diu que els desconeguts són com el temps.
Lo que li fa ser algú fora de to són les seves sortides, aquelles paraules que et deixa anar, aquell toc que té, aquella vida que té a dins i la treu quan veu que les coses li van bé. És una persona amb dos extrems, i em fa patir.
Tinc la por a dins meu que un dia caigui molt avall, i no en pugui sortir.
No cal imaginar, no ho vull imaginar.
Per això sempre em quedo amb la seva part bona, aquella mossa amb molta vida per dins, sempre mostrant indignacions i repartint somriures a la seva gent, aquella que porta uns ideals marcats i que s'estima els seus.
Ja ho he dit, la que té dos extrems.

Només és el motiu

Són les sis del matí

El sol s'està llevant

Ell condueix un cotxe que no és seu

Pel fabulós desert

Com una serp d'asfalt

Creuant la immensitat

La carretera no el portarà enlloc

Només és el motiu

Per continuar

El llum de l'alba surt

D'entre els penyasegats

Darrere queda el món ple d'homes

I problemes ja oblidats

Amèfrica existeix

És un somni errant

Un lloc al que fugir quan la esperança

S'ha de retrobar

Marxem a l'altra part del món

Per descobrir qui som

Marxem a l'altra part del món

Fugim per descobrir qui som